GRUPO PLAZA

VA COM VA / OPINIÓN

El PP creua el Rubicó

Foto: Photogenic/Claudia Alba/EP
16/03/2022 - 

Hi havia una llei no escrita a la República Romana que deia que ningun exèrcit romà podia creuar el riu Rubicó, que era el límit del nord amb la Gàl·lia, i avançar cap a Roma perquè seria considerat un acte de guerra. Diuen que quan Juli Cèsar va creuar-lo, allà per l’any 49 aC, va dir la seua famosa frase “alea jacta est”, el dau està llançat. El general sabia que allò era un punt de no retorn, i el concepte de creuar el Rubicó ja va quedar per a la història amb este mateix sentit.

La setmana passada, enmig d’una agenda política marcada per una guerra atroç i la crisi econòmica i social que se’n va derivant, es va produir una notícia que en altres moments hagués ocupat portades i litres de tinta: el PP va acordar amb Vox la formació d’un govern de coalició a Castella i Lleó. La formació d’extrema dreta aconseguia exactament el que volia: la vicepresidència del govern, tres conselleries i la presidència de les Corts. I, per suposat, un programa de govern retrògrad amb perles com una llei de violència intrafamiliar (sic), el control de la immigració i la revisió de les polítiques de memòria democràtica.

No ens podem fer els sorpresos per este pacte, clar. Era molt evident amb els resultats a la mà, però no només: és absolutament coherent amb el que són PP i Vox, matriu i escissió ultra, fills d’una mateixa mata política que es tornen a entendre tal i com fa temps que reclamen, per exemple, la FAES o el propi José María Aznar. Mentiríem si diem que PP i Vox són el mateix, però a ningú se li escapa que amb este pacte han representat de forma harmònica dos cares de la mateixa moneda i que a l’hora de la veritat a la cara més homologable democràticament, el PP, li costa ben poc assumir l’agenda ultra en aspectes tan nuclears com la retallada de drets de les dones o de les persones LGTBI+.

Foto: Photogenic/Claudia Alba/EP

Perquè si bé fins ara el propi PP s’havia esforçat molt que els pactes amb l’extrema dreta foren de suport extern, com hi ha ara mateix a l’Ajuntament d’Alacant per exemple, o a Andalusia i Madrid, on el preu a pagar era la compra de part de l’agenda política, amb l’acord entre Fernández Mañueco i una persona de la “qualitat democràtica” de García-Gallardo les barreres argumentals han caigut totes. Tal i com demanava fa temps el propi Carlos Mazón, el PP s’ha tret els complexos i governa de la mà d’un partit masclista, homòfob i xenòfob. El PP ha creuat el seu propi Rubicó.

Tant és així que fins i tot Donald Tusk, president del Partit Popular Europeu, s’ha mostrat obertament molest amb este acord. Europa no entén que un partit que creuen fill de la tradició democristiana i liberal acorde un govern amb un partit ultra i de tall autoritari que voldria amenaçar la pròpia existència de la Unió Europea, amic dels Le Pens, Orbans i -de forma ara més amagada- Putins de torn.

Bon miura ha de torejar el flamant Núñez Feijoó, teòric exponent d’un centre dreta raonable. El president gallec s’ha posat tan de perfil que ha batut rècords d’aerodinàmica. Però per més que amague el cap com una estruç el seu lideratge naix ja a esta banda del Rubicó, per a alegria de Mazón, Maria José Catalá i altres fans dels acords amb l’extrema dreta. I si els números donen el patró de Castella i Lleó es repetirà sempre.

Foto: DAVID ZORRAKINO/EP

Fem un exercici desagradable per un moment i visualitzem un hipotètic acord de govern entre el PP i VOX a les Corts Valencianes. Imaginem per un moment a Llanos Massó de consellera d’Educació, o a José María Llanos de vicepresident i portaveu. Imaginem el contingut del pacte antibotànic: milers de docents al carrer, censura a les aules, privatitzacions mafioses de serveis públics, derogació de totes les lleis progressistes aprovades per les Corts en set anys... de nou, el País Valencià seria una terra només apta per a amics, privilegiats i propietaris de maletins. Amb totes les conseqüències que tindria per al nostre dia a dia.

Imaginar-ho és un malson i provoca calfreds democràtics. Ens queden 14 mesos per a treballar dur i evitar que el mateix exèrcit que ha travessat el Rubicó a Castella i Lleó arrasse amb la nostra democràcia i els nostres drets. En el nostre cas, per sort, “alea non jacta est”. Tot depèn dels demòcrates d’este xicotet país.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme