Purificació Mascarell, sobre ‘Mireia’, la dona lliure com a amenaça històrica i la mirada masculina - Álvaro Devís

VALÈNCIA. Amb Lilith, amagada del relat catòlic, va començar tot: un camí que arriba fins als nostres dies de la dona lliure com a amenaça de la dominació masculina. Una genealogia marcada per noms propis fins al segle XIX, quan el feminisme es va establir en moviment. A les portes d’això, la penúltima bala va ser la histèria, un episodi de violència disfressada de ciència d'una crueltat terrorífica.

Este camí que recorre la història és pel qual transita Mireia (Llibres de la Drassana), la novel·la guanyadora (ex-aequo) de l'últim Premi Lletraferit. Purificació Mascarell és la primera dona a fer-se amb el guardó, i entra amb la seua orfebreria del llenguatge a obrir finestres de possibilitats, desplaçant l’imaginari nostàlgic valencià per la Xàtiva gòtica.

En les poc més de 100 pàgines del llibre, Neus relata, en primera persona, un episodi misteriós que va viure amb la seua amiga Mireia i un misteriós home que apareixerà en les seues vides. Paral·lelament, estaran present les dones tancades a l’Hospital de la Salpêtrière. I Lluís Simarro, cèlebre metge xativí.

Ràpida i profunda, com una fletxa que travessa. Així és Mireia. I sobre el fons i la forma, contesta Puri Mascarell les preguntes de Culturplaza.

- És una novel·la que també és una galeria, on vas observant quadros que esguiten les pàgines. És arriscat això de traslladar la imatge al text. Per què fer-ho?
- M’abellia molt que el text literari fora un diàleg entre la pintura i la literatura. També hi ha al darrere la idea de wunderkammer [el mot alemany del gabinet de curiositats], i volia que el llibre funcionara així: que es foren descobrint coses noves pàgina darrere pàgina. Provocar que el lector vullga buscar en Google. Està clar que l’objectiu principal és entretindre, però si a més té el plus d’aportar idees, coneixements, suscitar la curiositat… Em pareix superbonic.

Per altra banda, treballar amb el concepte de femme fatale i amb la figura de Lilith m’obria unes portes enormes, perquè tot el segle XIX està plagat d’iconografia del personatge. Hi ha imatges d'esta dona en la seua versió vampírica, en la seua versió bíblica, en la versió de Salomé… N'hi ha tantes! I totes responen al mateix: a la por patriarcal cap a la dona, tan present en el segle XIX. Lilith és una força-motor que m’ha portat cap a la pintura, cap a una galeria secreta de pintures sobre ella.

- “Totes les fotografies són un testimoni de la despietada dissolució del temps”, “Pintar un retrat és com furtar un trosset d’ànima”… Supose que tens una tendència (pel teu ofici) a reflexionar molt sobre la creació literària, però en lloc d'aïllar-te, obris el ventall per a parlar de la creació d’una manera total.
- És que qualsevol creació artística té un substrat que la connecta amb les altres arts. Jo soc professora de Literatura Comparada i treballe amb els meus alumnes els vincles que existixen entre les diferents disciplines. Volia que en Mireia també és trobara un punt d’encontre. I amb les fotografies és molt evident.

Hi ha un tema molt important, que és el de tota la iconografia de les fotografies de les dones de l’Hospital de la Salpêtrière, que ha arribat a marcar-nos encara hui quina és la imatge que tenim d’una dona histèrica. Eixes fotografies, que es van capturar a finals del segle XIX, marquen, amb els cossos dislocats i les cares desencaixades, amb els ulls fora d’òrbita i eixe punt de bogeria incontrolable, com ens imaginem la histèria. Jo intente traslladar a la literatura allò que contenen les imatges.

- És que, a més, en un text és molt fàcil desxifrar i entendre diferents punts de vista d’un fet, però la imatge és una captura només des d’un d’ells. En eixe trasllat a la literatura, d’alguna manera, tu pots afegir tota la violència que exercien uns cossos que ni tan sols eixien en les fotos.
- Completament. És que s’utilitzava l’etiqueta de boges per a qualificar-les de persones que no mereixien estar en la societat, sinó desplaçades i tancades. Eixa dona que no és normativa, que té una feminitat que no es pot controlar, la tanquem. Les fotografies naixen amb la intenció que servisca als metges per a identificar el grau d’histerisme d’una dona, era un material científic. Jo les llig des d’una cara B, com un material fosc, per a evidenciar com eixa suposada ciència estudiava a eixes dones per a recloure-les.

M’interessa molt com, a vegades, s’ha fet servir la ciència en nom d’una suposada civilització, però també ha sigut una ferramenta per als nazis, per a estigmatitzar la bogeria… La ciència ha fet autèntiques barbaritats en nom del progrés i tenim la idea que sempre va a ser alguna cosa positiva per a la societat. Però no, la ciència també pot ser antihumanista.

- Hem viscut uns anys d’una predominança de les històries realistes. Com a escriptora, però també com a lectora: quin és el potencial del misteri i d’allò paranormal?
- Hi ha hagut una etapa, en els últims deu anys, d'autèntica saturació editorial de l’autoficció. La gent ha utilitzat la plataforma de la literatura per a parlar d’ella, però a mi això no m’interessa. A més, es que qualsevol creació literària parla de qui l’escriu, encara que siga la novel·la de ciència-ficció més fantàstica. Jo no vull furgar en mi els meus traumes ni les meues experiències; jo vull crear una espècie trencaclosques, una construcció arquitectònica per muntar, i que arribe al lector i que s’ho passe bé. Allò bonic de la creació literària és l'exploració del que la mateixa literatura et pot donar.

- Mireia deixa clar que l’erotisme no te perquè ser sinònim de masclisme ni de morbo fàcil.
- L’erotisme funciona com a tensor durant tota la novel·la. Hi ha una tensió sexual triangular: Neus la te amb la seua amiga tota la vida, l’home que apareix en la seua vida també les tensa a les dos; i van apareixent elements que, fins i tot, poden convertir eixe erotisme en una cosa macabra. 

Narrar el sexe des de la perspectiva femenina és molt important en literatura. Hem tingut molta literatura eròtica des de la mirada masculina que, a moltes dones ens deixava fredes i no ens deixava sentir-nos-en identificades. En Cartilla de redención [el seu anterior llibre de ficció] ja es trobava, i ací està present el voyeurisme, hi han sexualitats no normatives… I tot açò s’escapa, a més, d’eixa violència que és tan masculina. I ho fa marcant un altre ritme, més assossegat, més femení.

- Encara que la novel·la és curteta, hi ha molta divulgació. I si agafem eixos fragments, trobem una genealogia de la dona com a amenaça, des de Lilith fins als nostres dies. Com ha sigut la investigació per dur-la a terme?
- Un dels grans temes que tractem en la facultat son les teories feministes. I observem com, a partir del segle XVIII, apareixen figures com Mary Wollstonecraft o Olympe de Gouges, que anuncien ja alguna cosa. Però l’esclat verdaderament fort, quan el feminisme es convertix en un moviment, és el segle XIX. És llavors, també, quan apareix la figura de la femme fatale. Apareix eixa projecció, que és la condensació de la por masculina al fet que els privilegis, que sempre havien estat en unes mans, els serien furtats per les dones. La dona emancipada és una vampira que pot posar-te en perill… En perill els teus privilegis, clar! La por a perdre el poder és molt humana.

Després d’eixe segle XIX d'emancipació, vindria la configuració dels moviments, que més tard quedarien morts per les guerres —i en Espanya, per una dictadura de quaranta anys que va ser terrible per a les dones i el moviment emancipador que es va establir sobretot durant la Segona República—. Jo volia contar com eixa por primitiva al feminisme del segle XIX es manté encara en els nostres dies. Ho podem vore en les xarxes socials, o en la figura de qualsevol dona que ostente un càrrec polític important, que es veu com a perillosa i és observada permanentment, com mai s’ha fet a un home. Jo volia mostrar com la llibertat de la dona sempre s’ha creuat amb la por masculina.

- Neus fa eixe recorregut en primera persona, i amb un to tan divulgatiu que, a vegades, sona fred. Però, de sobte, apareix Mireia i canvia totalment.
- El personatge de Neus volia que fora molt introspectiu. A ella li diuen en la novel·la que té por, que ha d’eixir de la seua closca. El seu personatge, també té un punt molt reflexiu; i com tu ben dius, ella escriu el text, sent un personatge secundari, per a entendre’s ella mateixa, què ha sentit i què ha passat. És un text per a discernir, un text que naix sabent que no té totes les peces i que no entendrà tot el que ha passat realment.

Hi ha altres moments en el que s’evidencia eixe altre àmbit més íntim, i se li veu com li batega el coret, i com ho fa cap a Mireia.

- Que la història es desenvolupe en Xàtiva és una altra perifèria literària?
- Bé, de primer, per al Premi Lletraferit és molt trencador amb eixa València vista des de la mirada masculina. Però també se n'ix de la narrativa més costumista, més realista. Jo volia parlar d’una Xàtiva més oculta i misteriosa. Tal vegada es podria fer un recorregut des del cementeri fins a la Cova Negra, i són tots espais molt solitaris.

Just he llegit que enguany ha canviat la tendència i Xàtiva ha perdut, per primera vegada, més gent de la que ha nascut. I la meua previsió és que la València interior anirà despoblant-se, i ja es pot vore una atmosfera de certa decadència. En el barri antic cada vegada viu menys gent i les cases estan més abandonades. Fa la sensació com de final de la història per a Xàtiva i les poblacions valencianes de l'interior. Però hi ha un potencial literari (especialment en el misteri) per explorar.

- Parlaves de la tendència a mirar València des d'allò masculí. En què es nota eixa mirada femenina de Xàtiva?
- Per exemple, un espai que em pareix molt femení és el paratge de la Cova Negra. És un dels paratges del País Valencià que conté més vestigis de la nostra prehistòria. Es troba enmig d’una natura exuberant, un riu que passa… I s’anomena Cova Negra perquè té eixe color pels fums que van fer les persones que vivien allà durant la prehistòria. La Cova Negra es relaciona, en este text, amb el sexe femení, amb allò que està obscur i és inaccessible, que és com es categoritza la vagina: una cosa descontrolad, sense forma, misteriosa, que pot —fins i tot— ser dentata i menjar-te… Tot això també està en la Cova Negra.

El Jardí del Palasiet és un jardí modernista, que es troba als voltants de Xàtiva, i que té una llegenda negra segons la qual en ell va estar desterrada Maria Marín. El seu home (Selgas), al conéixer que li havia sigut infidel, no en volia saber més d’ella i l'hauria apartada a eixe lloc, que parla de la culpa de la dona.

- Al recollir el Premi Lletraferit deies que era una obra d’orfebreria. I així és, quin ritme! Parla’m de com ha sigut el procés de depurar i concentrar esta història, que recorda els contes gòtics i de terror del segle XIX.
- És una de les coses que més m’interessa de l’escriptura. Treballar la forma de la manera més depurada. Per això la comparació amb el taller d’orfebreria: s’ha de treballar amb la precisió. M’agrada molt com a lectora llegir textos que no decauen, que van in crescendo, que t’abduïxen, que t’atrapen. I com a escriptora, m’agrada intentar aconseguir això mateix. Vull que el lector en cap moment s’avorrisca, que no es pregunte per a què han servit les últimes tres pàgines que s’ha llegit. És un repte, és allò que més em motiva. Vull aconseguir que es llegisca tot d’una.

És fàcil generar una novel·la de 400 pàgines clavant brossa. Això seria allò previsible. Comences a col·locar fragments wikipèdics, amplies les descripcions dels personatges… I ja tens un llibre gros. Però realment és el que volies contar? Quines emocions volies suscitar al lector? La monotonia, l’avorriment? O vols que el teu llibre siga una fletxa que travesse? Si l'opció és la segona, has de seguir una direcció en la qual has de polir molt el text i quedar-te només amb allò indispensable. Que no hi haja cinc adjectius on pot haver-ne un o dos.

- És molt masculí això d'assenta't, que ara vaig a parlar, perquè un autor es veu amb la legitimitat que l'escolten sempre, i per tant el que et podria contar en 100 pàgines, t'ho conta en 500.
- Totalment. És que a més està demostrat que en les reunions, per exemple, les dones intenten afinar molt les seues intervencions i dir allò imprescindible, mentres que els hòmens es repetixen molt i se’n van per les branques.

- Vull acabar amb una pregunta complicada. En el teu discurs als premis digueres que la literatura valenciana ha tingut com a tradició una mirada molt masculina. Et pregunte, no com a escriptora de Mireia, sinó com a coneixedora del sistema literari: què pot suposar que hages guanyat el Lletraferit de Novel·la?
- Bé, primer de tot és obvi que no em correspon com a autora valorar la meua pròpia novel·la. Esperes que això ho facen els crítics i el públic. En tot cas, m’agradaria pensar que açò obri un clavill i un camí per a continuar, en el qual jo he col·locat una petjadeta. I que moltes més dones (jóvens, també) comencen a escriure, a publicar, a presentar-se a premis i certàmens literaris… I que també siguen tingudes en compte, perquè jo em fixe en els jurats dels premis literaris, i la majoria són hòmens, i això també condiciona la recepció de l'obra. Si tu estàs parlant des d’una mirada femenina, sobre temes que tradicionalment s’han entés com a femenins, però això t’ho han de jutjar cinc hòmens, ho tens prou més difícil.

L’altre dia vaig vore un estudi de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en què es computaven els premis literaris dels últims anys guanyats per hòmens i dones. La diferència era abismal. N’hi ha molta pedra a picar encara.

No sé què passa realment, perquè hi ha grans escriptores valencianes en castellà. No sé per què les dones no tenen ganes d’escriure en valencià i presentar-se als premis. No sé si és perquè el sistema literari valencià és molt masculí i elles se senten fora de lloc.

- I sobretot, jóvens.
- Sí, sí. Se senten més còmodes publicant en castellà. I això no respon tant a dinàmiques literàries sinó a dinàmiques d’altre tipus. Estaria molt bé que s’analitzara. Més que res perquè estem en un moment on hi ha moltes més dones lectores que hòmens; i en la literatura en castellà, s’ha desmuntat eixa predominança masculina molt ràpidament en els últims anys. En qüestió de cinc o sis anys, s’ha feminitzat molt el sistema literari castellà. Ací encara no s’ha superat la barrera.