Quan els nets comencen a valorar el treball dels iaios

VALÈNCIA. Era 1997, però l’arquitecte neerlandès Rem Koolhaas pronosticava que les ciutats estaven transformant-se en aeroports, l’arquitectura més genèrica i homogènia de totes. No es tractava només del que passava a les ciutats que emergien al voltant de l’Equador, de Bogotà a Shenzgen. Koolhaas també apuntava que si “simplifiques excessivament la seua identitat, la ciutat es converteix en genèrica”, mirant de reüll a Barcelona.

“El passat es tornarà massa xicotet per ser habitat i compartit pels qui viuen el present”, vaticinava denunciant el boom de turistes a la recerca de ciutats i paisatges amb caràcter genuí. Després, a la seua pràctica professional, Rem Koolhaas ha acabat sent un constructor més de ciutats genèriques, amb una oficina d’arquitectura que abarca projectes a tot el món des de Rotterdam i Nova York.

Per a un grup d’artistes, dissenyadors i comissàries de l’Horta Nord, només la pràctica artística serà capaç de reivindicar les singularitats locals, en front de la homogeneïtzació de la societat globalitzada. “Quan vaig acabar Enginyeria del Disseny a la UPV, vaig començar a explorar materials. A la carrera, estudiava des de la teoria i el software. Però ara volia treballar amb els materials que trobava al meu entorn, com les caixes de polipropilè per a les taronges, la rajola de ceràmica... Tots els objectes van anar enfilant-se en una línia de treball”, conta el dissenyador Pablo Bolumar.

Enguany estudia un màster a la Design Academy d’Eindhoven —una ciutat holandesa propera a Dusseldorf, Amberes i Rotterdam— després d’inaugurar la seua primera instal·lació pública a Foios. “Quan vaig acabar la carrera, volia fer coses amb les mans. Vaig anar a l’Ajuntament i vaig preguntar en què podia col·laborar. Em van dir que hi havia un projecte a l’entorn de l’antiga fàbrica de sacs, la primera gran que va tindre Foios”. La restauració del xalet del director de la fàbrica, dissenyat per Enrique Viedma Vil —l’arquitecte de la Finca Roja— va servir com a pretext per a dissenyar un banc de ceràmica.

“El projecte era molt pragmàtic i els bancs eren molt freds, fets només de formigó. Per això, vaig relacionar el projecte amb l’altra gran tipologia industrial de l’època: les fàbriques de ceràmica, característiques pels seus fumerals, les xemeneies on es feia la cocció de les rajoles. A la fàbrica de sacs el fumeral havia desaparegut, així que fer un banc amb la forma octogonal de l’antiga xemeneia una forma de començar a reconstruir-la”.

Amb la premissa d’aprendre com està construït el nostre entorn i usar l’art com una ferramenta de reactivació —també simbòlica— del territori, la comissària d’art contemporani Neus Carceller va decidir a enfilar este treball amb altres pràctiques que treballaven amb la materialitat de l’Horta Nord. 

“Després de tota la vida rodejada dels fumerals, per a mi simbolitzen un element identitari. Per això el meu projecte és més extens i comença en esta exposició”. Ací fem Atovons es va inaugurar el passat dijous i estarà fins a Reis a la sala Fernando Barrachina de Foios amb peces de Pablo Bolumar i Vicent Orts, fotografies de Francesc Planes i música de Fes Bondat, tot comissariat per Neus Carceller Lacruz. 

“L’exposició busca vincular dos coses: mostrar la indústria rajolera com element identitari i donar visibilitat a artistes locals que ja treballen amb este material”, explica Carceller. Els atovons és com es coneixen les rajoles ceràmiques a la cooperativa de Foios, fundada el 1931, i fabricats amb terra d’una mina d’extraccions propera. 

El paisatge de l’horta superposat a la terra encarnada i trufat de fumerals s’estudia a esta xicoteta mostra, la primera pedra d’un projecte més ambiciós que busca portar el procés de fabricació ceràmic a l’espai públic. “A l’exposició recorrem des de l’extracció de la terra, passant per l’esforç que suposa transformar l’argila fins arribar a la construcció. Una sinestèsia entre l’utilitarisme de la rajola i la funció de l’art, un altre tipus d’ús que els artistes li han donat a través de les deixalles”, explica la curadora de l’exposició. 

“Volem ensenyar com es fabriquen les rajoles. Fins i tot hi ha residus d’errors de fabricació, que formen part de la investigació visual perquè mostren com de dur era el treball. Es tracta d’entendre el paper del disseny als processos globals que ens afecten a tots”.

I per això, millor fer-ho als llocs afectats de primera mà. “És la nostra primera exposició, és natural qe estiga al propi entorn i que la gent de Foios conega millor el que hi ha. Jo ara em fixe més en moltes cases, aprecie el meu entorn, les façanes, la decoració. La gent sabia construir amb molta gràcia”.

“Podem pensar en gran, però la faena a poc a poc”, explica Bolumar. Ara a Eindhoven estudia el paper del disseny amb coure a la transició energètica. “Als Paisos Baixos les condicions són menys precàries, però hi ha molt més per fer ací. Imagina’t que fins i tot tenen empreses de mineria urbana per reciclar el coure, i ací parlem de robatoris. Allà hi ha molt finançament per a estos projectes, però també molts caps pensant ja”.