Quan el PP pepeja, Compromís compromiseja

“Ya está el PSOE psoeando” és un dels mems de les xarxes socials que més em diverteix. M’agrada perquè és graciós, és graciós perquè no cal explicar-lo i no cal explicar-lo perquè respon a una realitat que tot el món coneix. Tinc calculat que el PSOE psoeja aproximadament cada 3 setmanes, també he detectat que si psoeja més a sovint a la gent deixa de parèixer-li graciós alhora que frustrant i només els hi resulta frustrant. Ací és quan comencen a caure en les enquestes. El partit de Sánchez psoeja quan parla del dret a la vivenda i diu que “hay que proteger el negocio”; ho fa quan apuja les ajudes al lloguer i estes acaben a les butxaques dels arrendataris; quan la ministra viatja a la zona afectada per la DANA i es posa a renyir amb els veïns o quan lleven el “Q+” de les sigles LGTBIQ+. “Ja està el PSOE psoejant” ve a dir: ja està el PSOE fent el contrari al que s’esperaria que fera un partit com ell.

Recentment he escoltat una frase per part d’un company que m’ha fascinat encara més que eixa. “Cuando el PP pepea, Compromís compromisea”, li la va escoltar a un amic que no està en política. Porte dies pegant-li voltes a esta frase. Ja sabem què és psoejar però... què és pepejar? Què és compromisejar? Per què una cosa porta a l’altra? Per què, novament, no cal explicar la frase perquè qualsevol persona pot entendre-la?

El relat del PP en el País Valencià es podria resumir amb una frase de l’himne regional, i no, no estic pensant en el “Per a ofrenar...” sinó en el “pas a la regió que avança amb marxa triomfal”. Això és el que el PP ha representat durant molt anys, s’ha materialitzat en la idea del “Levante feliz”, el “eje de la prosperidad”, parlem dels temps en els que els valencians lligàvem els gossos amb llonganisses, cada setmana s’inaugurava el “algo més gran d’Europa” i canal 9 feia de Sant Vicent Ferrer pregonant l’omnipotència de Nostre Senyor Paco Camps. Ah, els bons temps. Uns temps que mai no tornaran. No tornaran, en primer lloc, perquè eren mentida i després de la borratxera vingué una ressaca tan grossa que encara estem recuperant-nos. No tornaran tampoc perquè la gent ja no és imbècil, bo, no tanta gent és tan imbècil com en 2007, diguem-ho així.

El PP però, continua atrapat en eixe relat de marxa triomfal, fins la catàstrofe de la DANA la seua màxima preocupació era ampliar l’aeroport per a que vingueren més turistes i portar de nou la Copa de l’Amèrica per a que vingueren més pijos. El PP voldria que pepejar fóra sinònim d’eixa frase de l’himne, avançar amb marxa triomfal. El problema és que eixe relat només li’l compren ja els convençuts. Com diu un altre mem: En su cabeza sonaba espectacular. Però fora de la ment pepera, pepejar és una altra cosa ben diferent. Pepejar seria més aviat la cèlebre frase de: “He mezclado ácido clorhídrico con sulfato de cloro y ha hecho una reacción que flipas y, vamos, que la he liao parda". Pepejar és sinònim d’empastrar-ho tot: arruïnar al poble, saquejar les arques públiques, construir un aeroport sense avions, tancar canal 9, que se te morguen 222 persones mentre tu estàs fent-te xarrups en el Ventorro...

I què passa quan el PPCV pepeja? Doncs passa que el focus mediàtic deixa d’apuntar per uns instants a Madrid i apunta a València. Passa que els valencians estan encabronats. Passa que el PP continua pepejant. Passa que les televisions i ràdios de Madrid flipen amb com de dura tenen la cara els del PP d’ací (i això que allà tenen a Ayuso). Passa que la gent s’encabrona encara més. I passa també que Compromís, que vivia atrapat fins eixe moment en el mem del senyor que toca la careta de Compromís amb un palet i diu: “vamos, haz algo”; troba la finestra d’oportunitat, posa mans en farina i torna a ser el Compromís que es necessita just en el moment que es necessita, existint enquestes que el col·loquen en resultats màxims històrics. Dit d’una altra manera: Cuando el PP pepea, Compromís compromisea.

I si tornem als relats, crec que podem dir l’esquerra valencianista té, sense saber molt bé com ha passat, el relat polític millor treballat per a la nostra terra. El més coherent, el millor connectat amb el sentir de la ciutadania. Quan el PSOE psoeja és mal. Quan el PP pepeja és catastròfic. Però quan Compromís compromiseja hi ha un raig d’esperança. El PSOE no té relat per al País Valencià, com tampoc el té l’extrema-dreta, que viu a rebufo del moment històric reaccionari internacional. El relat del PP al seu cap sona espectacular, però fora d’ell espanta més que sedueix o directament se l’emporta una riuada.

L’esquerra valencianista, per contra, té el seus mites fundacionals (el fusterianisme i la batalla de València), té els seus encerts històrics (el valencianisme de construcció i la confluència entre l’esquerra no dogmàtica i el valencianisme progressista), té els seus moments de catarsi (el 15M, la Primavera Valenciana, la mani del 9 de novembre demanant la dimissió de Mazón), té el seus líders, els seus ídols i els seus màrtirs, té les seues finestres d’oportunitat (quan el PP pepeja), té el seu espai d’influència en la societat civil (Entitats per la llengua i la cultura, sindicats...), té les seues victòries ciutadanes (El jardí del Túria, la Devesa, el Cabanyal...) i les seues derrotes (la ZAL, el dret civil valencià...), té els seus cronistes i difusors (grups de música en valencià), té els seus feus, té els seus lemes, els seus mites, les seues misèries, també les seues incoherències però a pesar de tot hi ha un substracte de coherència i fiabilitat que roman ... En definitiva l’esquerra valencianista té el corpus suficient, el solatge, la solera, com vulguem dir-li, com per identificar-lo com la corrent político-històrica millor posicionada en el que portem de segle XXI, no per hegemònica sinó per resistent i ben estructurada. Un corpus que es resenteix quan venen unes eleccions generals i no se sap molt bé com encarar-les, quan el PP no pepeja o quan toca governar amb els que cada 3 setmanes psoegen. Però un corpus que no s’hauria de menystenir en cap cas. El repte potser és fer que Compromís compromisege sempre o la major part del temps i no només quan el PP pepeja, sobretot existint un electorat progressista cansat que has been psoed cada tres setmanes.