Què fem amb el camp valencià?

No sé si ho saben, però sóc una dona de poble i això vol dir que sóc una dona de camp. Passen els anys que passen a la ciutat sempre ho seré, és una part de mi a la que no vull renunciar i em considere honrada dels meus orígens valencians i llauradors.

Avui vull proposar-los que reflexionem en torn a l’activitat econòmic-empresarial que genera el nostre sector agroalimentari. Per favor no cal posar-se romàntics, sovint des de les ciutats es tendeix a analitzar el problemes del món rural des d’un punt de vista més bucòlic que no realista i pràctic. El fet és que el sector productiu que és l’agroalimentari té una sèrie de problemes que ja duren molt de temps i als que calen solucions més efectives i realistes que romàntiques.

Si han pogut parlar amb les persones que es guanyen la vida llaurant la terra i fent el menjar per a tots nosaltres i preguntar-los què és el que més els preocupa de la seua professió, sabran que la resposta que donen sempre és molt clara: els preus dels seus productes, cada vegada més baixos, fan que fer rendible una explotació agrària siga cada vegada més complicat.

Si repassem algunes dades en referència als preus agraris en origen (els que perceben les persones que llauren la terra) ens trobem amb que, per exemple, a mitjan del passat mes de novembre el preu que es liquidava per Kg de caquis eren un 40% inferiors al seu nivell durant el mateix període de l’any anterior. Cal assenyalar que una comarca com La Ribera Alta ha canviat durant els darrers 10-15 anys la seua especialització dels cítrics al caqui per a aconseguir rendibilitzar les explotacions agràries amb un conreu amb millors preus als mercats. Tot i això, els líders de les principals organitzacions agràries assenyalaven que no hi havia raons objectives de mercat que justificaren eixa davallada en els preus en origen. Atès que la producció no era superior a la de l’any anterior i, a més, els preus en tendes (els que paguem els consumidors) eren similars als de l’any anterior.

Aquest problema amb els preus dels productes agraris no és només un fet que es done en el cas dels cítrics (malgrat que la producció de cítrics valencians ha disminuït un 26,8% durant la campanya 2017-18) o el caqui com hem nomenat abans. Ans al contrari, la campanya de Nadal (una de les principals de l’any per a les verdures) no ha resultat en preus el que una lògica competitiva del lliure mercat sense abusos de posicions dominants faria preveure. Així, la Coordinadora d’Organitzacions de llauradors i ramaders (COAG), emetia fa uns dies un comunicat on assenyala que les cadenes de distribució haurien fet caure els preus de les hortalisses comprant a pèrdues al mercat els dies previs al Nadal, quan l’increment de la demanada faria preveure una millora dels preus percebuts pels llauradors.

L’arrel d’aquests problemes en la formació dels preus agraris la trobem en un mal funcionament del sistema de valor (value network) del sector agrari (també conegut com a cadena alimentària). M’agradaria clarificar que la cadena alimentària, que descriu les relacions que es donen entre els diferents agents del mercat des de que es produeix al camp fins que el producte agrari arriba a les taules dels consumidors, NO és una cadena de valor (value chain) si no un sistema de valor (qualsevol manual de fonaments de direcció d’empreses o de direcció estratègica explica la diferència). La cadena de valor és interna a una empresa, mentre el sistema de valor descriu relacions de proveïdor / client entre empreses. Perdonen que ho clarifique, però darrerament a molt professorat de l’àrea de direcció d’empreses ens toca dedicar classes a explicar que alguns polítics no utilitzen correctament aquests termes que són propis de la organització d’empreses.

Fet l’aclariment i arribats a aquest punt, crec que és bastant evident que els preus anormalment baixos percebuts pel llaurador en origen es deuen principalment a la configuració actual de la cadena alimentària. En l’actualitat, els intermediaris que hi ha entre els productors d’aliments i els consumidors finals estan altament concentrats, compren en lots grans i això els dona un altíssim poder de negociació tant de cara als llauradors com de cara als consumidors. Al llauradors perquè la major part del seu producte el venen en fresc i tenen un temps limitat per vendre’l. Als consumidors senzillament perquè necessitem menjar i controlen els punts de venda en les grans poblacions. Doncs be, aquells de vostès que dirigeixen o han dirigit alguna vegada una empresa saben que qui té poder de mercat l’utilitza al seu favor.

Per tant, l’alternativa seria obrir xarxes de distribució en paral·lel (crear cadenes alimentàries alternatives) que donaren als productors altres alternatives de fer arribar els productes als consumidors. En aquest sentit, la cooperativa francesa de segon grau Biocoop, amb la seua xarxa de supermercats que inclou tot el territori francès, n’és un exemple amb més de 40 anys d’història (molt recomanable visitar el seu web). Altre aspecte a treballar és la transformació de productes agraris (alimentació i cosmètica) que permetria la creació d’una indústria agroalimentària  amb la conseqüent generació de llocs de treball. Al nostre territori es parla, amb raó, del clúster de la ceràmica, el tèxtil, la sabata, el joguet, però moltes vegades ens oblidem del clúster agroalimentari i de l’agroindústria que podríem desenvolupar.