Que vinguen a l’estiu

La irrellevància en la qual hem caigut per la feble posició de les cúpules valencianes dels dos partits majoritaris al Congrés va ser demostrada una vegada més amb la presentació de l'esborrany de Pressupostos Generals de l'Estat per a 2017. Dos dies després de la visita exprés de Mariano Rajoy a València, on és evident que va fer oïdes sordes a les demandes postisses de Bonig, ens tornen a condemnar un any més a retallades severes en inversions pel nostre territori. Cinc mesos després que Ximo Puig contribuïra a entregar-li el govern a Rajoy a canvi de res, començarà a comprendre el pes de la seua decisió, que ha avortat qualsevol possibilitat de "crear el problema valencià a Madrid" i, en canvi, ens ha situat a la cua en inversions per part de l'Estat.

No és la primera vegada que Ximo Puig posa per damunt els interessos del seu partit als interessos dels valencians. I és que posicionar-se al costat de la gestora i de les elits del PSOE per tal d'assegurar el règim bipartidista, no ha sigut operació rendible per a les valencianes. Si esperava que Rajoy li ho agraïra, ací té la resposta: uns pressupostos reduïts un 30% respecte als de l'any passat.

Fins aquí l'anàlisi gairebé unànime dels motius que ens han dut a la situació actual. Ara hauríem de passar a les propostes. Seria massa demanar que de cop i volta els polítics ploramiques canviaren la seua percepció sobre el finançament com un joc de suma zero on ens limitem a queixar-nos que som les valencianes les que traiem els peus quan altres CCAA tiren de la manta. No ho demanarem per tant, proposarem coses més senzilles i visibles.

Primer pas, posem-nos a fer números. A quants mesos de finançament just per persona equival la misèria que se'ns ha assignat? 7 mesos, 9 mesos? Imaginem que la resposta són 9 mesos. Plantegem-nos que l'any té 3 mesos menys i donem cobertura en serveis dignes per la nostra gent, les i els que vivim ací tot l'any i lluitem per tirar el país endavant. I què fem els altres 3 mesos? Hi ha una part de l'any que anomenem estiu en la que rebem visitants d'altres zones d'Espanya que estaran gustosos de conéixer els usos i costums dels nostres habitants. Sempre han estat molt interessats per saber el que passa a la Comunitat Valenciana.

Diguem-los que ho sentim molt, que no els podrem atendre en els nostres hospitals. Expliquem-los perquè s'han trobat enguany les platges brutes. Que ens conten ells que s'han trobat les carreteres sense mantenir en entrar al nostre territori. Aprofitem que ix el tema per fer-los entendre la magnitud de l'espoli. Contem que, per tal que ells arriben 30 minuts abans al seu destí de vacances, cadascú de nosaltres passem 50 hores més a l'any muntats damunt de trens de rodalia que s'avarien contínuament. Parem les línies d'autobusos en estiu i raonem que hem suspés el seu festival de música favorit perquè som incapaços de pagar les dotacions. Venguem-los pocions miraculoses contra els mosquits a preu d'or, ja que enguany no haurem pogut fumigar. Notaran que hi ha més gent demanant almoines pel carrer, dificultant-los fer bones fotos per compartir al xat familiar. Si no poden estendre la seua tovallola com fins ara, potser podríem trobar algun tipus de reacció.

En aquest punt estem. I tot per confiar en què, per un colp de sort, canviaria una situació conjuntural de fa 4 dècades. La culpa és nostra i només nostra. Per no fer el treball a Madrid com toca, però sobretot per no haver canviat res ací per no continuar depenent absolutament de la voluntat de les elits centralistes dels partits del turisme. Per no haver avançat gens ni mica en una Hisenda pròpia més enllà de declaracions grandiloqüents. Per no haver impulsat una taxa turística per no sabem quines pors que no tornen aquells que no són solidaris amb nosaltres. Per no haver-nos mobilitzat al carrer per uns serveis públics essencials dignes. Per no estar nugant-nos als peatges. Aquestes coses que ara s'anomenen "muntar un pollo".

César Jiménez és diputat de Podem a Les Corts Valencianes y Vicenta Jiménez és senadora de Podem–A la Valenciana