VALÈNCIA. En aquest especial eleccions ja va sent hora de parlar de joventut. Joves. Parlarem de joves, ací. La vegada que més s’ha parlat de joventut en política, o almenys la vegada que més viralitat hi ha hagut darrerament, ha estat amb Helio Roque. Recordeu? Context: acte de presentació de la plataforma Sumar, de Yolanda Díaz –ja sé que no es presenten a les autonòmiques ni a les municipals, no sé ben bé com han arribat fins ací...–. A l’acte catàrtic entre els adeptes de la vicepresidenta, estava convidat el tiktoker Helio Roque, de 20 anys. La seua intervenció, en clau jove, va acabar amb un “haber peleao” a les anteriors generacions que no va sentar molt bé (min. 40:21). Després va haver de demanar perdó, clar.
En aquell acte, però, Yolanda Díaz va assenyalar que el que se sol pensar, el “relat oficial”, és que la joventut està desconnectada de la política. Tanmateix, per a reflexionar sobre aquest tema –està la joventut desconnectada de la política, o està la política desconnectada de la gent jove? Què fou primer l’ou o la gallina?–, està bé saber sobre què reflexionem. De què parlem quan parlem de joventut? Què és ser jove? És sentir-s’hi? És ser el més menut de la família? Eterna joventut. És entrar als descomptes de l’Alsa? És que et demanen el DNI al Mercadona quan compres el Negrita?
Joventut és un terme polisèmic, científicament parlant. Segons la disciplina de referència, hi diferents definicions i referències al respecte. Psicologia, història, sociologia, antropologia... Des d’aquestes últimes disciplines, la part més humanística i social, joventut no deixa de ser un concepte buit, fruit d’un llarg procés que necessita de context històrico-social per poder tindre un sentit analític. És per això que parlarem de la joventut actual, espanyola, valenciana, del segle XXI, nadius d’Internet i les xarxes socials, i hereus de tot el panorama econòmic i polític actual a una Espanya immersa en la globalització, amb la crisi de 2008 i la pandèmia de 2020 pel mig.
Per posar xifres, la Generalitat Valenciana, en la seua Llei de polítiques integrals de joventut 15/2017 especifica: "Aquesta llei serà aplicable a les persones entre 12 i 30 anys, ambdues edats incloses, que hagen nascut o que es troben en el territori de la Comunitat Valenciana". Tanmateix, alguns estudis de l’Institut de la Joventut Espanyola (INJUVE), parlen de la forquilla de 15 a 30 anys. En el context europeu, per exemple, hi ha països que consideren la joventut fins els 25 anys i d’altres fins els 30, també. Aquestes diferències vénen marcades per les diferents tradicions de les polítiques de joventut de cada estat, també per altres polítiques públiques que afecten aquesta etapa vital com les d’habitatge i emancipació –a Espanya hi ha lleis que contemplen la joventut fins els 35, atenent les edats mitjanes d’emancipació, per exemple.
Si parlem, però, de participació jove en política, hi ha diverses maneres que qualsevol col·lectiu se senta partícep i, per tant, connectat a un àmbit com la política. Una manera pot ser el contingut. En aquest cas, les propostes que arrepleguen els partits respecte a les inquietuds o necessitats dels joves i la seua condició. (Parèntesi: encoratgem, des d’aquest humil espai, tota la ciutadania a consultar els programes electorals, ni què dir de les versions de Lectura fácil de què disposem enguany!).
Una altra manera és la representació. La presència jove en partits, en llistes, en lideratges, en discurs, en decisions. I ací sí que ens aturarem perquè “las caras, Juan, las caras”. Ara sí, donem pas al Qui és qui de la política, especial “És menor de 30 anys?”.
Per tal de participar en política i, més en concret, en uns comicis com els que tenim en girar el cantó, les estructures que importen són els partits (si no que li ho diguen a Luis Cueto). Dins els partits hi ha també maneres d’organitzar-se. Hi ha els círculos podemitas, però també sectorials, àrees temàtiques, divisions regionals... I hi ha joventuts. La gran majoria de partits vehiculen les seccions més joves a través d’unes juventuts organitzades amb agendes pròpies. El problema sol ser que aquestes agendes i discursos passen als majors i, per tant, al discurs real dels partits. D’aquesta manera i, atenent la definició de joventut que hem comentat abans, és molt útil observar fins quan considera cada partit que s’és jove.
Per tal de pertànyer a Nuevas Generaciones (NNGG) del Partit Popular, s’ha de tindre entre 16 a 30 anys ambdós inclusive. Els Joves Socialistes (JSPV) del PSPV, van dels 14 als 30 anys, ambdós inclusive. Joves PV, joventuts del partit majoritari de Compromís, Més, també van dels 14 als 30 anys. De la facció jove de Podem no és gaire fàcil trobar un estatut en què figure l’edat per formar-hi part. De Jóvenes Ciudadanos, tampoc, però a tall d’anunci sí que podem saber que: “Si eres afiliado o simpatizante de Ciudadanos y tienes entre 18 y 35 años, éste es tu lugar”. Per majoria, per tant, considerarem els 30 com la barrera per ser o no ser jove “políticament parlant”.
Una de les peculiaritats d’aquesta campanya electoral és que hi ha moltes cares noves. Dels presidenciables, només repeteix Ximo Puig respecte les últimes de 2019. Podríem pensar que d’aquesta renovació, potser hi ha cares fresques i joves. No? No?
Així com en termes municipals sí que s’observen molts noms de gent molt jove com a candidats, fa la sensació que a nivell autonòmic la joventut queda pel camí. Si cada llista electoral autonòmica és un tauler del Qui és qui, busquem perfils joves amb la pregunta: és menor de 30 anys?
Del tauler popular caurien pràcticament totes les fitxes. Quedarien en la seua majoria del sud, amb Lucía Peral, de 23 anys, com a perfil més jove i també més alt en llistes: número 4 per la província d’Alacant. Il·licitana graduada en Dret i Administració i Direcció d’Empreses i ja regidora i portaveu del Grup Municipal Popular a l’Ajuntament de Sant Isidre. A Castelló, no serà fins el número 12 que trobarem Candela Anglés Querol, amb un perfil jove i enfocat a l’àmbit internacional, també regidora de l’Ajuntament de Càlig.
Ben al contrari que el PP, el PSPV, en termes de gent jove està molt més centralitzat. Només a la província de València hi ha persones menors de 30 anys amb llocs rellevants a llistes. Amb el número 6, Cristina Martínez García, expresidenta del Consell Valencià de la Joventut. I amb el 17, també membre del CVJ, Benjamí Mompó Peruga, amb una trajectòria més destacable a les joventuts, éssent Secretari General de Joves Socialistes des de l’any passat.
A Castelló, però, com a número 12 va Itziar Lafita Balaguer, que ha passat també pel Consell de la Joventut de Castelló, que compta amb pes dins les joventuts i que va d'alcaldable pel municipi de La Serratella.
Amb Compromís, davant la pregunta dels 30 anys, hi quedarien presumiblement més fitxes en peu. De manera bastant pareguda al PP, el sud és qui s’enduu la palma. Per la província d’Alacant hi ha alguns lideratges que comencen a apréixer a actes de campanya i que figuren a números alts. És el cas de MJ Calabuig, de 24 anys, al tercer lloc; Marina González, il·licitana que va al cinqué lloc; Alberto Robles, de 26 anys al huité; o Isa Llobell, de 27 anys i Secretària General de Joves PV, que ocupa el lloc 17. A la província de Castelló destaca Quique Castelló, regidor d’Almenara de 28 anys que va al cinqué lloc. A València, però, no trobem el jove de 25 anys Àlex Cantón fins el lloc número 19.
Amb la candidatura d’Unides Podem-Esquerra Unida caurien pràcticament totes les fitxes i és que, és el partit més difícil d’identificar els seus candidats a xarxes o a Internet. És difícil posar-los cara i més encara posar-los edat. Únicament són visibles Alejandro Aguilar, número 1 per Alacant que frega la barrera de la joventut, i Cecilio Esteve, número 11 per Alacant també, més jove.
Sap greu dir que de Ciudadanos... hi caurien totes les fitxes?! Només Víctor Gomis, per Alacant, podria salvar-se però amb 31 anys se n’ix de la pregunta. Amb el mateix problema que Podem, demanem disculpes si hem fet més major del que toca a algú, però no hi ha ningú de manera visible que figure com menor de la trentena.
A pesar que molts parlen de l’èxit en xarxes socials de la formació neofeixista, VOX no presenta tampoc lideratges juvenils potents. Com a molt se salven Elena Carrasco Rubio, número 11 per València amb 24 anys; Marta Caballero Godes, número 5 per Castelló i que estarà fregant els 30 anys; i José Muñoz Salvador, número 6 per Alacant, que ha sigut vicesecretari de les joventuts de Vox en Alacant i, segons algunes informacions, admirador de Primo de Rivera a xarxes socials.
A tall de conclusió, així com a les eleccions municipals sí que trobem diversos articles destacant la curta edat d’alguns alcaldables i integrants de llistes a municipis fonamentalment menuts, a les autonòmiques la joventut sembla quedar-se pel camí i, tot i l’existència de menors de 30 anys en pràcticament totes les llistes, no significa que hi haja una construcció de lideratges potents que puguen arrastrar electorat jove. Cal destacar que de tots els analitzats, Compromís presenta a més gent jove i, sobretot, gent jove que participa en actes i sembla, de portes cap a fora, tindre un mínim de pes dins els partit. Partim de la base que sense la presència en llistes i òrgans de decisió dins els partits, difícilment sabran les elits polítiques quines són les necessitats reals de la joventut. A tall d’exemple, les últimes promeses electorals que s’estan fent de joventut, clarament insuficients (l’interrail de Sánchez, l’ajuda a les hipoteques, l’ajuda per al cine només a majors de 65...).