X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València, quina paciència  

Qui no vota, vola

6/10/2019 - 

VALÈNCIA. Fa uns dies llegia sobre aquesta percepció tan manipulada i esbiaixada que tenim del món, el d’ara mateix. La sensació d’allò que ens envolta sembla deteriorada de fàbrica si em permeteu aquesta subtil negativitat. Probablement no és bo encetar un article amb un to pessimista, dolorit, melangiós... Segurament molts esteu amb el desitjat cafè amb llet del matí o assaborint un suc amb les primeres clemenules o nàvels de la temporada. Per res del món m’agradaria entristir el desdejuni de diumenge. Tal vegada alguns esteu gaudint, si és més tard, d’un vermut d’aquells de tota la vida que torna a revifar i vol quedar-se. Ben mirat, aquest regust aspre i tendre combina fantàsticament amb aquests moments agredolços que vivim. Com si els instants s’espremeren a una cocteleria, sense tenir aquells sifons “vintage”. Subsistim en una època que destil·la i combina amargura, que endolceix els segons per ablanir la tristor dels dies. Superem hores, minuts, amb barreges de tota mena i combinacions impossibles, amb justificacions barroeres i atrotinades que ens deixen gelats sense malgastar ni un glaçó. 

Ja és ací el nou còctel electoral, l’inaudit combinat que ens espera, que entra en campanya de promoció. Els ciutadans viurem “avermutats”, amb una dolçor aparent o simulada que deixarà endevinar l'agror. Mentrestant, farem passar el temps fins que arribe l’hora de votar amb l’embriac i l’orgull de ciutadà responsable. El combinat de la tardor tindrà a veure amb les eleccions, amb el còctel de candidats i sigles. Tota mena d’ingredients clàssics, previsibles, amb innovacions gens arriscades faran l’intent de seduir-nos i delectar-nos. Creacions amb consignes pactades en aquesta campanya amb graus a l’abast, els de la intensitat política falsa o sincera, allunyada dels nostres interessos o pròxima a la geografia de casa. Tot plegat a disposició d’un electorat que està ja fart de tant de “beuratge” i glops d’impotència. 

Ho sabem prou i massa. Una barreja, un totum revolutum, amb puny mig clos i aixella a l’aire. La dreta, el neofeixisme, la pseudoesquerra,  l’esquerra, les llibertats, la violència masclista, els  drets civils, la sanitat, l'educació, l'habitatge, l’Horta, el port, els cítrics, el canvi climàtic... Grans propostes exagerades amb esborranys a tot color, barrejades amb personatges caricaturitzats, aromatitzats amb deliris de grandeses, amb bitllets d’anada i tornada en AVE a Madrid. Decisions que haurem de respectar, que votarem o no.  Determinacions mesclades amb la fam i les ànsies de  puixança  i de  poder, de poder seure a la trona. Subsistirem a una cocteleria de fira, ben amateur; allunyada del mític Dry Martini del carrer Aribau de Barcelona, el de l’afamat cocteler Javier de las Muelas. 

Barreges innovadores al meu país? Som un calaix de sastre on de moment no estan clars ni els arguments ni la quantitat exacta dels ingredients a posar a les urnes. Quina serà la recepta més estimulant? A canvi de què? Agradarà al primer tast o causarà ois? Massa preguntes a l’aire de València, que sembla que ara també vol ser cosmopolita. Amb tanta “capitalitat de” i encara no ho és? Això diu que vol Mónica Oltra: “cosmopolitisme”. Fem una rèplica fallera d’“Air de Paris”, l’art del buit, a la valenciana, sense Marcel Duchamp? Ah no, que no som en 1919. Caram! Deixem al  marge la consumició, la barra lliure electoral amb candidats de somriures dubtosos i dents acabades de blanquejar. 

És el moment que percebem que la tardor ens regala un temps on venç la nit i que amb sort igual ja fa una mica de fred. Tornem a l’inici de l’article, a aquesta percepció del món on habitem, on xafem terra. Sovint, amb torticoli i desullant-nos, també mirem els núvols amb la inimaginable informació que ens aporten, deixem volar la imaginació acompanyada de milions d’aus migrants que travessen el cel mediterrani. El trànsit imparable d’ocells que sobrevolen la ciutat, les nostres terres; mentre, nosaltres, ens omplim de cabòries i fem volar coloms. Bàndols d’aus a la recerca de la bonança, rumb al sud quan arriba octubre. Tal vegada 5.000 milions d'individus amb bec, més de dues-centes espècies variades, planegen sobre els nostres caps. Molts cops hem fet d’observadors d’ocells tot intentant escodrinyar el seu vol i identificar-los, descobrint el seu comportament, calculant els kilòmetres d’aquestes llargues travessies. Espècies de tot plomatge que no voten, que volen, que marxen en un bufit i unes altres que ens acompanyen a l’hivern. 

Aquesta tardor molt colpidora rebem notícies que ens fan aterrar precipitadament dels núvols, deixar de tenir pardals al cap. Conscients que són moments dèbils, políticament parlant, d’amenaces pactades, de dates i fets  nefastos per a la democràcia, per als ciutadans que vivim en una llibertat  embastada  i que volíem, anys enrere, menjar-nos el món amb bulímia, “de qui tot ho vol, tot ho perd”. I en això estem, tan ingenus, sense veure-les venir. 

Llegia, amb certa ràbia i neguit, com una de les oportunitats úniques que ofereix la tardor està amenaçada. Europa, i també Nord-amèrica, perd aus cada dia. L’avifauna minva mentre l’ecosistema crida i crida, brama, ja està afònic. En perill constant sota l’amenaça dels humans; sensible i orgullós, amb un fil de veu, ens busca les pessigolles de nord a sud, d’est a oest. Res no és perquè sí! Ni el cel és gris ni està tapat i tot s’esmuny. Què fem en un món sense ocells? Qui trinarà de debò? Les emocions, les nostres experiències socials, diuen que són similars a les del microcosmos dels moixons. Ben humans i ben ocellots. L’ornitòleg Tim Birkhead diu que se subestima l'univers cognitiu i sensorial que ocupen els ocells. Són espavilats, uns “flamencs”, la saben llarga. Hi ha tristesa al cel de la península Ibèrica, que també perd aus. Més de 90 milions, pobrissones, han desaparegut, en dues dècades, del cel. Fugen del camp, com les persones. Ocells que s’estimen el soroll de les ciutats, urbans i potser “cosmopolites”. A les urbs se senten lliures de les amenaces dels depredadors silvestres i els humans, per fer fi de festa, llancen tones de menjar cada dia. Ací rau la trampa i el seu paradís, açò és terra de xauxa. És la metàfora de com rutlla de mal el planeta, de qui el governa, de qui l’habita. 

Fa un grapat de migracions, en el 414 aC, s’estrenava a Atenes una comèdia escrita per Aristòfanes: Els Ocells. La 'première' es presentava davant d’un auditori molt festivaler, el de les Grans Dionisíaques. Aquesta obra, carregada de sàtira i de cançons  succeïa al cel, a una poli imaginària regida per ocells. Ells actuaven de mediadors, de controladors,  entre els humans i els déus. Les aus governaven felices, feien i desfeien amb bon criteri, i tot volant. Una ciutat on no tenien cabuda ni els farsants ni els impostors. Una política honesta i valenta administrava la metròpoli entre núvols, tan utòpica, amb becs sincers carregats d’humanitat, d’“ocellmanitat”. Tal vegada Aristòfanes, civilitzat i culte, ja somiava un impossible, o dit d’una altra manera, tindria pardals al cap. Avui molts segles després de Crist, les rutes de navegació marcades fan girar el nostre rumb. A novembre apunten eleccions amb voluntat de gran volada, a la recerca d’un govern ideal, íntegre i també utòpic. Enlairarem les idees i les paperetes. Farem que sone Bye Bye Birdie, la cançó d’aquesta comèdia musical que esdevé a la Terra o tal vegada cantarà un cucut. Votem o volem? 


next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email