Quioscs en perill d’extinció: Per què tanquen les paradetes?

VALÈNCIA. Ens han donat el primer “bon dia” de la setmana, els dilluns a primer hora, encara de nit, actius abans que la ciutat desperte. També l’últim, els diumenges, en posar al nostre abast el diari perquè la resta del món descanse i el lija al sol amb un vermut. Estos temples dels xiquets ens han vist créixer, saben el nostre nom, els nostres gusts, les parelles que hem tingut i les que hem trencat. Ens han guardat un secret (o molts). Les claus de casa. Al gos. Al xiquet mentre anàvem a pel pa. Han estat en cada barri, en cada cantó. I estan deixant d’estar: cada sis dies, tanca un quiosc. En els darrers 8 anys, han tancat 475 quioscs només en la província de València, un 38% segons les dades de l’Associació Professional De Venedors de Premsa de València.

La davallada es fa visible a simple vista. En el barri de Benicalap, un barri obrer de València, dels 4 quioscs que queden, dos fa temps que estan en traspàs: un per jubilació, l’altre per falta de vendes. Com més lluny estiguen d’una escola o, per exemple, d’una església, més probabilitats tenen de fer fallida i tancar la paradeta. Literalment. Segons les dades de l’Associació Professional de Venedors de Premsa de València i província, en 2004, la província tenia 1573 quioscs. En 2010, només en quedaven 1255. En 2018 en són només 780 en tota la província. Què està passant amb estos comerços?

“Als anys 90, amb la crisi, hi hagué un boom d’obertura de quioscs. En aquell moment el sector no estava regulat i obria un quiosc quasi en cada cantó”, conta Ana Valle, presidenta de l’associació de venedors de premsa, que va ser propietària de fins 3 establiments en diferents punts de València. “Abans vivíem dels quioscs 35.000 famílies en Espanya. Ara en són només 22.000 i moltes d’elles no trauen ni el salari mínim. Així que només troben un treball, encara que siga amb el salari mínim, tanquen i se’n van”, relata. 

 
La cara distribució de premsa

La foto del quiosc La Creu, en Alfara del Patriarca (València), continua en google amb la persiana oberta. Però la seua persiana, al carrer, està tancada. El seu antic número de telèfon encara està a la xarxa, i en trucar, sona llargament. I calla. Els veïns confirmen que fa anys que ningú atén. “Tancat permanentment”, anuncia google en una banda roja. Este era l’últim quiosc d’un poble de 3.300 habitants que en ple segle XXI, no té quiosc de premsa diària.

En una situació de crisi generalitzada (de la premsa, de les empreses, de les famílies...) tota la xarxa al voltant dels quioscs se’n ve avall. “Les tendències han canviat i ja no es llig tant en paper. Encara que les editores invertixen diners, no han fet res per connectar amb el públic jove. Això, junt a donar gratis els continguts en Internet, ha sigut el que ha matat el negoci”, argumenta Ana Valle. El cost de la distribució de la premsa és una altra de les barreres d’entrada per a un tipus de negoci que cada vegada és més car mamprendre i mantenir. La venda de premsa era una part fonamental del negoci, encara que el marge per al quiosc, segons l’associació de venedors de premsa, és de només el 20% del preu de venda al públic de cada diari. Si pagues 1,40 euros, el quiosquer en rep 0,28.

“En els anys 90, amb el boom de quioscs, les distribuïdores de premsa i revistes varen començar a demanar per primera vegada avals cada punt de venda per si de cas deixaven de pagar alguna comanda. Era també una manera de regular l’entrada en el sector. Llavors, per obrir un quiosc demanaves un aval al banc i ell et deixava els diners”, explica. “Amb el temps, estos avals han anat pujant i ara molts són una quantitat fixa, que no està en relació amb les teues vendes. A més, ara els bancs per avalar-te demanen tindre els diners de l’aval pignorats, retinguts, és a dir, no te’ls presten: volen que faces tu un dipòsit real dels diners per a que ells el guarden. I et cobren les despeses, clar!”, detalla.

Cada distribuïdora de premsa, i en la Comunitat Valenciana n’hi ha tres, té la exclusiva de la distribució d’un diari o una revista en concret. De manera que si un quiosc vol accedir a oferir-les totes, ha d’estar subscrit a les tres i aportar els avals. D’altra banda, el transport dels diaris i revistes diàriament suposa una despesa fixa elevada i, a més, si encomanes revistes que finalment no es venen, hauràs de pagar-les totes per endavant i la distribuidora et tornarà a posteriori el cost de les que no s’hagen venut. Amb esta dinàmica, els quiosquers necessiten tindre una gran liquidesa per fer una forta inversió mensual.

“Ara, sumem a un quiosc unes despeses que fa anys no tenia: uns 300€ al mes de transport de les tres distribuïdores; més les despeses trimestrals dels avals del banc; més tindre uns diners retinguts en el banc. Si a això li sumes que les vendes han baixat i que molts quiosquers són autònoms, es comprén la situació”, analitza.

Una de les situacions més habituals per alleugerir costos és no vendre diaris. I si els venedors d’un producte ja no el volen vendre, col·locar els diaris en paper es fa encara més difícil. I el bucle d’escalabrar-se continua perquè els quioscs són un negoci reactiu: si t’acostes al mostrador, no eixiràs amb una sola cosa, segur que piques alguna cosa més. “Hi ha quioscs que estan llevant la premsa i es queden amb la resta. I clar, no tindre premsa, els permet tancar els diumenges. Així que fan números i els compensa. Ara bé: quan un quiosc tanca, el més proper no recupera seua clientela. Hem calculat que es perd entre el 30 i el 40% de la clientela que ja no torna als quioscs”, explica Ana Valle. “Hi ha pobles que s’han quedat sense quiosc i han anat al bar o a l’estanc a oferir-los que venguen la premsa, fins i tot sense despeses de transport ni avals ni res... i no volen! Perquè és molt esclau”, explica Valle. Però, llavors, on van? 

 
Productes cada vegada menys exclusius

Si estaves al món en els anys 80, sabràs que no hi havia res millor que fer una enorme bombolla de xiclet amb aquelles flexibles i gruixudes pastilles Boomer de 5 pesetes. O recordaràs el ritual d’anar al quiosc a comprar els Chimos, aquells anells de caramel amb el seu inconfusible sabor de fruites. Els seus substituts actuals, tots, han poblat el barri. Des del supermercat, a la farmàcia, passant pel forn o la gasolinera, les llepolies han eixit del territori del quiosc per colonitzar uns altres espais. I com elles, molts altres productes: el quiosc ha deixat de ser el temple de moltes coses.

“Luis: un paquet de cromos de futbol. Però, puc elegir-ho jo? És que només en tinc per a un”, diu un xiquet que no arriba al mostrador alçant el braç per ensenyar l’euro que costa el paquet. “Clar que sí, tete. Tin, tria”, li diu Luis Herranz, propietari de quiosc des de fa 36 anys. “Pili, mira’m esta quiniela i dona’ns una altra que toque, per poder seguir jugant”, demana una clienta a la dona de Luis. “Com veus, tenim molts ‘jefes’”, diu ell rient. La seua paradeta és possiblement la més activa del barri de Benicalap.

A les prestatgeries hi ha milers d’articles. Té màquina per fer la bonoloto, llibres, begudes, llepolies, premsa i més de 100 revistes diferents per satisfer a tot tipus de clientela: des de qui busca intel·lectuals revistes internacionals de moda, disseny, cinema, literatura o esport a qui considera que les dones només som ramat en tanga en una portada de paper couché color carn. Entre les prestatgeries, dos grans expositors de perfums d’imitació demanen atenció. 

“Nosaltres ens hem obert a productes nous que la gent va demanant. Però ni tots els quioscs tenen espai per a fer-ho, ni tampoc es venen tant: la gent no associa que en un quiosc hi haja perfums. Però per exemple la beguda ara ha tornat amb molta força”, conta. Els llibres de text ja es venen en hipermercats, la premsa, en les gasolineres, la papereria, en els comerços xinesos... El producte que venien els quioscs està ja en totes bandes. La competència és multipista.

Luís Herranz vol jubilar-se, així que ha posat el quiosc familiar està ara en traspàs. I costa que es prenga el relleu. “Els quioscs som un negoci que anem al ritme de la gent, al ritme de la vida dels barris. No tenim un horari d’oficina. No has de pensar en termes d’hores, sinó que t’agrade el negoci. Els quioscs de carrer per exemple obrin a les 5 de la matinada però igual a les quatre de la vesprada han tancat, perquè la seua venda és molt de matí. Jo òbric a les 7 per als bonobusos”, explica. “Però la gent ara no vol treballar”, es queixa.

“Som un quiosc d’informació i quasi un centre de confessions del barri. Tenim tota la informació però no podem contar-la. Vivim de la informació, però sense ser periodistes!”, riu. “Ara es llig més premsa que mai. Però als bars. La gent no es compra el diari, se’n va al bar i no llig un diari, no: se’n llig els tres que tenen. Ja hi ha bars que amaguen el diari per a que la gent no estiga ací fent el crucigrama només amb un café”, conta Luis recolzat sobre el mostrador des del qual ha vist evolucionar el barri.

“El quiosquer ha sigut una persona molt fidel als seus clients, no ens hem clavat a xafar el negoci de la resta. Ens han oferit diversificar i posar productes de forn i hem dit sempre que no perquè ens dúiem bé amb la fornera, o ens han oferit begudes i hem sigut reticents perquè el del bar era amic... Ens hem anat quedant molt tancats al nostre negoci, i així ens ha anat...”, es lamenta la presidenta dels quiosquers de premsa diària, Ana Valle. “Si a això li sumes la baixada de vendes, la crisi i les despeses dels bons punts de venda, un negoci que és bo, ja no és tan bo perquè has de fer una inversió molt gran per mantindre’l o agarrar un traspás”, argumenta.

Hi ha solució? Algunes idees

“Les administracions mai han fet costat al sector. L’altre dia vaig sentir que les pegatines de contaminació que s’han de posar als cotxes s’havien de comprar en correus. No poden ajudar al sector donant una concessió de xicotetes coses administratives o turístiques com esta?”, es pregunta Ana Valle. “S’ha creat una comissió nacional d’associacions de quioscs amb quatre representants, una de les quals sóc jo, i en les properes setmanes començarem a negociar: si volen que continue el sector, el transport de les revistes i els diaris haurien de pagar-los els consumidors finals, no els quiosquers. Pujant 5 cèntims el cost del diari al client final”, anuncia.

“Les editores s’estan preocupant per obrir altres vies, vendre en supermercats o en gasolineres. Però no se’n adonen de que al final és el professional qui està venent-los el producte. Els quiosquers que som els que recordem als clients quan ixen les revistes o guardem els diaris i estem atens al que el client vol per vendre-ho. I no una persona d’una gasolinera que té moltes altres tasques o una persona que ven en un supermercat”, critica Ana Valle. “Per què no cobrem el diari als bars més car pels drets de lectura que tenen?”, es pregunta Luís Herranz. “Igual és una bogeria, però és una idea”.

L’estratègia de les editores per eixir al mercat abans que les competidores esta generant fins i tot l’efecte contrari. Els quiosquers demanen ser escoltats. “Ells són qui editen però nosaltres som qui els venem el producte! Les revistes que obliguen als clients a comprar dos revistes en lloc d’una espanten a la clientela. I el canvi de dates de publicació de les revistes, per eixir al quiosc una setmana abans maregen als clients que ja no saben quina revista és d’este mes o del següent, i en lloc de guanyar en vendes, es perd!”, critica Herranz. Preguntats per si pensen que la premsa en paper s’acabarà algun dia, ambdós ho tenen clar: “Es fusionaran capçaleres, hi haurà menys diaris”, vaticina Ana. “Els diaris en paper s’acabaran el dia en que les mosques es maten amb televisors”, assegura Luís.