'Recorda que moriràs': espòiler nihilista

ALCOI. «No només s’hereten els bancals», ens alerta amb saviesa el refranyer valencià. Certament, sovint també s’hereten traumes, dèries, pors, fílies, fòbies, manies. Vulguem o no, formem part d’un transvasament generacional que determina les nostres vides fins que, a partir d’una determinada edat, el gran focus apunta cap a nosaltres i sona un redoble mentre el públic espera expectant per veure què serem capaços d’aportar al gran merder universal. Sobre este detonant material s’assenta Recorda que moriràs (Males Herbes, 2016), la primera novel·la de Ferran Garcia (Vic, 1971), que ja havia participat al recull Deu relats ecofuturistes publicat enguany per la mateixa editorial. Ens trobem davant d’un debut enlluernador, però que irradia una llum fosca i densa que ho impregna tot d’un sabor amarg.

Recorda que moriràs està protagonitzada per Mosca, un personatge psicopàtic víctima d’una dinàmica generacional perversa en què tothom està condemnat a perdre. Amb un envejable ventall de trastorns mentals –només comparable al seu llistat de deformacions físiques–, és l’últim esclavó d’una cadena de misèries que compta amb les imprescindibles aportacions d’una mare desapareguda, un pare inhàbil, una madrastra condemnada a ser odiada malgrat els seus esforços i un entorn escolar que sentencia el jove Mosca a l'assetjament i la ràbia continguda. Des d’esta turmentosa casella d’eixida, el descobriment d’unes cartes escrites per la seua progenitora des de l’exili sexual serveix al protagonista com a desencadenant d’un periple turmentós i sanguinolent en busca de respostes.

A través de les vivències de Mosca, assistim a una caiguda en espiral sense fi en una trama retorçuda que avança cap a terrenys cada pàgina més macabres. Un viatge de redempció que, per moments, recorda la narrativa lisèrgica de Jim Dodge i, en especial, la seua cèlebre obra Stone Junction, però en un to més fosc i pertorbador. Farcida de girs inesperats, Recorda que moriràs ens converteix en testimonis d’escenes que preferiríem no haver vist, de còpules que ens resulten repugnants, d’episodis violents que voldríem no haver presenciat. Garcia estira els límits de la literatura fins apropar-la a l’atrocitat i, en alguns fragments, al gore, però al mateix temps aconsegueix mantindre l’interés del lector per una història tremendament dolorosa.

Com afirma l’escriptor Jaume C. Pons Alorda al pròleg del llibre, «segurament poques vegades hem pogut contemplar una obra tan radical en les seves premisses i tan torturada en el seu missatge, una novel·la que desafia constantment, que ens destrossa però que al mateix temps ens emociona com poques ho fan». Perquè Garcia troba la seua millor arma en una prosa poètica que exposa portentosament, amb un ús de les figures retòriques (especialment les comparacions i les hipèrboles) que captiva i destaca per poc habitual. Un estil que fuig dels llocs comuns i que es reforça amb els versos del poeta mallorquí Andreu Vidal, perfectament integrats en la trama. Recorda que moriràs és, per davant de tot, una novel·la molt ben escrita, i això no és qualsevol cosa, especialment si parlem d’un debutant.

Carregada d’un nihilisme inclement que despunta en el mateix títol, Recorda que moriràs encaixa rotundament en el catàleg d’una editorial com Males Herbes, que esta temporada presenta novetats tan apetitoses com Hegemonia persecutòria, un recull d’historietes de l’irreverent i multifuncional Roger Pelàez, o La cremallera, un «poema narratiu» del no menys hiperactiu Martí Sales. A través d'un retrat de la família com a element embogidor i de la fascinant narració de les aventures tortuoses i salvatges del protagonista, Garcia se situa com un escriptor convincent i suggeridor al qual ens caldrà, pel nostre bé, tindre en compte. De moment ens haurem de conformar amb esta obra iniciàtica, un llibre que crema a les mans i que es llig amb una ganyota a la cara, un debut que apunta maneres i que satisfarà els lectors cansats de trames convencionals. Això sí, si sou sensibles als continguts explícits, vigileu de no prendre mal.