VALÈNCIA. Divuit dies del nou any al damunt. Bon moment per fer propòsits, diuen. O es fan abans? Si amb el bombardeig de desembre no teníem prou mans per omplir la nevera, fer les compres i organitzar saraus, ara ens aboquen a diversos estats i moviments. L’hivern recomana noves maneres. Com si l’estació ens coaccionés a matricular-nos a un màster de “Reptes a l’any nou, 2018”. Un repàs d’allò que no hem de fer per tal d’aconseguir els objectius. Una aventura d’intencions entre realitats pròximes i distanciades. Recuperar-nos del neguit viscut amb tanta intensitat els darrers mesos de l’any, ja seria tot un èxit, una bona recompensa.
València té l’aire més dens, està l'altura del nivell del mar. Ell és qui organitza la pressió atmosfèrica, el baròmetre mesura. Sense massa soroll voldríem passejar de gener a desembre, amb un esperit tranquil. Sense pors a la butxaca, al rebost, al preu de la llum, al de l’aigua, a viure. Reforçant la paraula als nostres espais, als indrets acollidors. Tonificant els dies i els mesos que arribaran, amb caminades abarrotades de diàlegs sucosos i divertits. Gaudir del bo i el millor, distrets, despreocupats. Passar una bona ratxa i que no ens falte de res. Promocionant la vida sense ensurts.
Quan baixa la temperatura cal no ser molt vulnerables. Dominem el fred amb la calefacció de l’estima, de la família, dels amics i, si l’estat de comptes ho permet, del termòstat de casa amb graus de confort. Protecció amb bons efectes secundaris. Davant del possible descens tèrmic, cal fer reserva de llibres, de pel·lícules, de cançons, d’algun medicament contra el cuc de la grip... Calderes d’autors, de guions, d’acords, d’imaginació, de coneixement, fan d’estufa als cervells inquiets durant l’hivern. Mantenir el bon estat i revisar la combustió personal, fer bon ús d’allò que ens escalfa i conforta. Bona llet calenta amb mel, llimes, gingebre i pròpoli. L’anticongelant natural ens suavitzarà la gola als matins de diumenge després de la tertúlia inacabable a les nits de festa. Caldrà no aparcar les cames. Posar la directa. Caminar, desplaçar-nos per espavilar el cor i alimentar la retina. Ballar la vida.
Aquests dies de fred encara s’enganxa més el recel, es magnifiquen les coses que ens envolten. Notícies desenfocades, mons tristos que difonen els informatius dels mitjans no qüestionats. Uns altres, com ara els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, arriben a casa nostra amb recança, amb dificultat kafkiana. Canals i emissions vetades? Censura model segle XXI per part del govern d’Espanya, de Movistar. I damunt, a càrrec nostre, paguem la “festa”, afluixem la mosca. La multinacional espanyola Telefónica va estar la primera a desconnectar els canals de TV3, tret del canal Internacional i només els programes que volen. El llautó se’ls veu d'antuvi, sense dissimular, al viu. Per què no enganxa senyal el Govern de la nostra Generalitat? No entenem a què espera. On és el problema? Si vivim un moment on hi ha una oferta variada, farcida de plataformes digitals amb continguts de tota mena, graelles plenes de banda a banda. Si existeix l’streaming, si hi ha una afició en alça a veure continguts online, si els espectadors cada cop estan més fragmentats i isolats. Serà per canals? Serà per paquets televisius? Però ací estem, sense poder veure el que a cadascú li vinga de gust, sense entrar en audiències o qualitat. El comandament políticament controlat, a distància.
Però, només abordat l’any nou, tornem a la informació diària i als nous reptes. Vivim els telenotícies amb dosis de calamarsa, amb cels ennuvolats, que ens enxampen esmorzant o fent el tast de la nit. L’horari dels àpats compta. Si el costum és fer-ho a la manera europea del nord, tenim moltes hores d’espavil per rumiar i per ensopir-nos. Diaris digitals, emissores de ràdio, twitter, whatsApp, webs... Mix informatiu amb llamps i trons. Els déus envien el furor de Júpiter, la gran descàrrega elèctrica. S’aixeca la tempesta. No cal engegar res.
Volia parlar de propòsits per encetar l’any? Reptes, dèiem? Els desafiaments són variats i múltiples. Un criteri massa personal, cadascú projecta agarrat a la seua. El recordatori, l’impacte diari, s’encarrega de rememorar l’objectiu plantejat. Duels, batalles internes, entre nosaltres mateixos. Desafiaments polítics, personals, seran, en gran mesura, com propòsits d'alforja, aquests que són vans i ineficaços. Maldecaps i maquinacions en tenim per triar. També hi ha desitjos i il·lusions, alimentats de bona gana. Marquem objectius, i intencions a l’agenda, al calendari mes a mes. Són mitja vida i de bon pair. Tothom té reptes a assolir. L’estímul es pinta tot sol, ja se les enginya.
Les ciutats també hi compten, formen part de l’objectiu “desafiament 2018”, si del que es tracta és de millorar. Els que manen sustenten els reptes urbans amb massa serenitat, com aquell qui espera el bus i fa temps pensant. Ells repassen el trencaclosques de neguits i els anhels dels ciutadans. Només faltava aquesta, si agafen la paella pel mànec! No volem desconfiar. Espien els dies i afegeixen favors per si afluixa el maldecap. Els països tenen tots els seus reptes a aconseguir. Europa què en pensa? No pot restar asseguda, com si estigués al bancalet de casa seua. Veient-les passar. Els representants d’arreu, multirespectuosos, multilingües i multifacètics hauran de dir la seua. Sabem que les ciutats, els pobles, els països, creixen, es construeixen. Aboquen a la solitud, massa ànimes perdudes. Escampen la delinqüència previsible. Camuflen les trames corruptes a prop o dintre del poder. Enamoren, fascinen.
Les situacions internes també es compliquen, se sobredimensionen amb la climatologia externa i extrema. Som a l’hivern. Ràfegues de discordança, de patiment, bufen. Vénen de lluny com volent trencar la calma absoluta. Resulta més difícil evitar l’aclaparament. S’acosta com un xàfec esperat de tristesa, la humanitat té el sentiment adolorit. Com resulta d’inevitable! Les paraules encertades, amb seny, sàvies, haurien d’ajudar a la nostra personal teràpia contra el mal rotllo. La por bloqueja i entrebanca, és com una paparra. Un llast a la rutina de gener, de febrer... Clavant un vol als qui la pateixen. Deixant-nos escaldats.
En aquests mesos afloren refugis de cartró pedra. Sota els ponts de València viuen ciutadans de cel obert. Alguns passen les nits als caixers dels bancs. Cares familiars al de Gran Via Marqués del Túria, al d’Antic Regne o sense “antic”... Ben segur que l’Ajuntament, la regidoria de Serveis Socials, la regidoria de Protecció Ciutadana, el Govern de la Nau, tenen com a repte acabar amb aquesta terrible solitud urbana. La ciutat de cartró que s’amaga per districtes i davall els ponts. L’operació fred escalfa motors.
Els col·lapses urbans tenen necessitat de qualitat viària, diària. Molta feina a fer, massa objectius a assolir. Nous reptes a la carta. Intuïm unes altres crisis, els símptomes aterren. El món alerta, escridassa, des de fa temps. Necessitem resolucions amb inspiració força treballada. Acords i beneficis per tothom. Fermesa i reducció del treball intensiu, de l’explotació camuflada. Determinació davant els nous poders geopolítics que dibuixa l’Àsia. Plans contra les guerres fanàtiques, de terrorisme organitzat de gel·laba i de quipà. Coratge per acollir qui necessita el nostre ajut i refugi. Audàcia en l’obligatorietat dels plaers quotidians. Presa de consciència davant la corrupció i els escàndols financers. Energia de productivitat sense estrès. Iniciativa per aturar el canvi climàtic. Respecte per les zones rurals. Publicitat no enganyosa per viure la natura, per no abandonar-la. Accions contra les pasteres que mal suren i s’enfonsen a la necròpoli de la mediterrània i d’altres aigües. Motivació de l’intel·lecte. Iniciativa per equilibrar el temps, per somriure... Aconseguir que els reptes, nous, clàssics, antiquíssims, incunables, s’aborden i acaben un cop per tots, a pols, és el repte. El gran repte de l’any 2018. La societat necessita un bon final, un brutal happy end.
