Reyes Pe i Ricard Balanzà cremen juntes una ciutat perlada

VALÈNCIA. “És molt interessant que la falla gran i la infantil compartisquen conceptes, que dialoguen. Amb matisos, però que vagen de la mà sense distincions estèticament i conceptual”, comenta l’artista Reyes Pe. Amb Ricard Balanzà, enguany han trobat una solució combinada per als dos monuments que plantarà la falla José Maestre – El Cid. 

‘Lletres dures, paraules blanes’ és el títol del monument gran i ‘Les ciutats invisibles’ de l’infantil, plantats prop de l’encreuament entre les avingudes del Cid i de Tres Forques. Al barri predomina la façana caravista i no s’ha perdut la vida al carrer, on conviuen en veinatge l Parc de l’Oest amb la Internet Moon Gallery.

“Enguany faig dos infantils, Lepant i Jose Maestre. A les dos treballe en la mateixa temàtica, la ciutat, prenent com a referència el llibre de Les ciutats invisibles d’Italo Calvino”, explica Balanzà. És a dir: Reyes Pe —qui enguany planta altres dos monuments— s’ha coordinat amb Ricard Balanzà per a fer una plantà harmonitzada a José Maestre. I Ricard Balanzà materialitza les ciutats invisibles de Calvino amb dos falles infantils, a l’avinguda del Cid i al barri del Botànic.

“A la falla Lepant, he treballat sobre les ciutats visibles; i a José Maestre les invisibles. La geografia de la ciutat li ha permés abordar dos contextos tan diferents: un barri perifèric que s’ha de visitar a propòsit en Falles i un dels carrers més transitats, rodejat d’altres falles que aporten per la innovació i l’experimentació formal.

“Altres anys he plantejat diàlegs semblants entre monuments, però esta és la primera vegada que hi ha un treball conjunt. Açò ha sigut un ‘anem a fer’ juntes”, explica Reyes Pe. “Hem arribat a un punt en comú i hem anat tirant. Un treball molt connectat de molta comunicació. Ja érem amics, però ara el conec més i l’estime més. El tinc més prop i això m’ha fet feliç. Sense dubte ho tornaria a fer. Hui en la plantà hi haurà molta tensió, però passaran coses boniques”, apuntava el passat dijous a primeríssima hora del matí. 

Entre les dos propostes artístiques, s’ha conformat un paisatge que esta nit cremarà. “Reyes, per a la falla gran, visualitza un riu conformat per gotes en moviment, que en realitat són llàgrimes. I jo plante la falla infantil al centre, amb tres edificis”, descriu Balanzà. Podria tractar-se d’una abstracció de ciutat real. “Un paisatge arrelat a la València contemporània ,però també a la València desapareguda, amb tot el canvi que ha patit Ciutat Vella i com als ciutadans ens obliguen a desplaçar-nos a la perifèria, que fa dècades que està abandonada”.  

“La composició conjunta conforma una relació amb l’espai i la plaça. La falla gran és horitzontal i blaneta; quan normalment són verticals. L’entorn de la plantà és hostil, obert. Però el meu plantejament és tranquil, intente parlar en silenci. Són gotes perlades a l’espai dividides per tota la plaça, que es converteix en una illa blanca”, apunta Reyes. “I enmig està la peça de Ricard, que són tres peces verticals. Juguem als contraris. Visualment, és tot molt blanc, és com una illa dins de la ciutat ràpida i hostil. Molt de silenci, d’espai museístic, de tranquil·litat”.

“Durant el confinament jo estava llegint al terrat de ma casa el llibre de Calvino i necessitava tractar este tema. Per això, els remats de cada edifici són diferents escenes que al·ludeixen a diferents situacions de les ciutats invisibles: una flor, un núvol i una barraca”, explica Balanzà a peu de falla. Són elements que coexisteixen amb el paisatge urbà de la perifèria, però també son elements en perill d’extinció, alhora que destacats al paisatge, i íntims per a mi”. La rèplica d’esta ‘ciutat visible’ es troba a la Falla Lepanto amb altres tres escenes diferents. 

Continuant la idea de la narració creuada, Reyes Pe ha fet un xicotet vers per cadascuna d’elles, mentres que Ricard Balanzà ha escrit un relat sobre el riu perlat de la falla gran. “Són dos visions plàstiques que es fonen. I alhora, dos visions més literaries que també ho fan, i acompanyen diferents lectures que no estan organitzades, que cadascú les llig com desitja”.  

“Enguany volia continuar experimentant amb les textures, i he aconseguit que esta falla jugue amb el sol”, conta Pe. Segons li dóna la llum, els materials reflexen d’una manera o una altra. Intente investigar amb el teixit i les textures, i he jugat a posar una tela que és transparent, però te reflexos verds i roses”. 

“Es genera un paisatge amb dos falles fusionades, enmig està la falla infantil, i al voltant el riu brillant de la falla gran. En conjunt és una visió abstracta i geomètrica, amb textures blanes i fins i tot difuses”, aventura Balanzà. “Però després organitzem l’espai d’una manera marcada i reglada. Els edificis són de fusta i recoberts amb film, i les gotes són de diferents teixits que donen una idea similar”. 

“Jo volia trobar alguna cosa que reflectira la llum, que fóra evanescent, que es poguera tornar invisible... i això m’ho donava el plàstic. És un material que està per tot arreu, siga més o menys visible”, afegeix l’artista faller. La fina pel·lícula cobreix els edificis li dóna vibració als elements més geomètrics. En canvi, una tela d’organza envolta les gotes, donant-li un acabat més orgànic. Mentrestant, els remats dels edificis estan recoberts amb diferents policromies de pà de coure, or i argent.

“L’objectiu era fer una peça digna d’espai museístic a l’Avinguda del Cid, des del silenci i feta des de la calma. Portem un any fent-la, i és una altra forma de dur l’art faller. Com a concepte, l’art faller pot imbricar moltes disciplines. La peça és tàctil i olfactiva, per a mi l’olor es molt important, especialment el de caramel. També hi ha lletres al paviment. Jo volia parlar en silenci, però sempre tinc verborrea... M’agraden molt les tipografies, per això he evolucionat una peça que vaig presentar a La Nevera”, conta Pe. 

“Un espai escènic de pantalles transparents bordades, lletres blanes i paraules dures. La cirereta de la falla són unes peces toves que diuen coses dures, i tota l’estona jugue amb eixes dicotomies”, que en realitat funciona com una trampa per als ulls. “Pense que quan tens una cosa preconcebuda al cap, i penses que la vas a tocar i és dura, o és d’una forma determinada i els ulls t’enganyen i no ho desvelen correctament... Els ulls són un vehicle per arribar a les mans, l’objectiu és que la toques i acabes pensant en les mans, arribant a una connexió personal. Les falles han de ser altres coses, s’han de poder tocar i dur-les a un altre nivell. També s’ha de portar això al museu, on sovint no es pot tocar res”. Així que esta nit València torna a cremar un museu al carrer.