GRUPO PLAZA

EN PRIMERA PERSONA

Rodolf Sirera torna a escena

Dos obres del dramaturg valencià, unides per un vincle, coincidixen a la cartellera de la ciutat en febrer: Trio al Rialto i El verí del teatre al Micalet

22/01/2017 - 

VALÈNCIA. Comencem parlant de casualitat o destí amb Rodolf Sirera (València, 1948) perquè l’escriptor viu hui al mateix carrer de Quart on va nàixer. I també perquè en uns dies s’estrenen a la cartellera valenciana dos obres teatrals d’ell, un dramaturg unànimement reconegut però no tan representat. Són coincidències no buscades en els dos casos, ens explica l’escriptor a sa casa, en un espai diàfan on conviuen el saló, la cuina i també el lloc de treball. Millor dit, dos llocs de treball: dos taules bessones i enfrontades davant de dos prestatgeries plenes de llibres i premis. Entre ells, sis estatuetes dels Max: tres de Rodolf i unes altres tres de la seua dona, Rosángeles Valls, la directora d’Ananda Dansa. I això no és cap casualitat.

– El 9 de febrer es representa per primera vegada Trio al Rialto, una obra recent d’estrena absoluta. I el dia 15 arriba al Micalet un nou muntatge d’El verí del teatre, la teua obra més famosa i representada.
– Una coincidència inesperada, estes coses del destí. Trio la vaig escriure fa 5 anys perquè uns actors volien fer El verí del teatre i sabien que en aquell moment estava una mica fart que tot el món volguera eixa obra. Em van demanar una de nova però, com passa tantes vegades, la gent que em va fer l’encàrrec no pot fer l’obra i es queda ahí parada. Curiosament la SGAE em va plantejar editar juntes El Verí del teatre i Trio, perquè són dos obres relacionades, i es van publicar juntes en castellà. La primera representació va ser una lectura dramatitzada en valencià dirigida per la meua filla, Rebeca Valls, i al dia següent en Madrid es va llegir en castellà amb direcció de Mario Gas. Quan Vicent Marrades, de Zircó Produccions, em va proposar muntar l’obra i em va preguntar qui voldria que la dirigira vaig pensar en Rebeca. Paral·lelament em va cridar el Micalet i em van dir que havien encetat un cicle d’autors valencians amb Hamlet canalla, de Manolo Molins, i volien continuar amb El verí del teatre amb dos actrius i vaig dir: mira què bé!

– Perquè una obra parla molt de l’altra...
– Sí, als protagonistes de Trio els agradaria fer El verí del teatre però l’autor no vol, encara que al final podran. Es parla de les circumstàncies actuals de la professió d’actor amb un humor una miqueta negre. A pesar de la mala hòstia del text té un final molt melancòlic i en el fons molt comprensiu amb la gent que es dedica a este ofici tan estrany que és el d’actor. He vist els assajos i és un bon treball de tot l’equip: la primera direcció de Rebeca, amb codirecció del seu oncle Edison Valls i amb els actors Diego Braguinsky, Vanessa Cano i Héctor Fuster.

Trio parla de les inseguretats dels actors, que hauràs conegut de prop.
– He sigut testimoni i observador de les inseguretats dels altres, forma part de la vida de l’actor. Inseguretat, decepcions i, al mateix temps, enamoraments terribles que hi ha en el món del teatre. La vida dels actors és tan intensa i tan terriblement insegura... No només perquè hi haja més o menys treball, que també, sinò perquè estan exposats a nivell sentimental a unes relacions tan intenses que de vegades fan difícil viure una vida normal. És una vida diferent, al marge, viuen les coses amb una tremenda intensitat, són admirables... a mi que ho he vist a casa de primera mà em mereixen moltíssim respecte.

– També parla d’eixe sector teatral que sempre està en crisi, com veu la situació actual a València?
– València és molt difícil perquè és el món de començar constantment. Tenim una tendència a destruir i a construir, a tornar a començar. Això té una certa capacitat de resistència quan tens vint o trenta anys però cada nou començament ens agafa més grans. A València la vida de la gent de teatre ha estat terriblement insegura, especialment en els últims anys i més quan va desaparèixer la televisió, que era l’últim lloc on podia un actor garantir-se certa continuïtat. Ara tot està limitat a la producció d’espectacles i el circuit és limitat. Això fa molt difícil generar un públic per al qual estos actors siguen significatius i arrosseguen gent al teatre.

– Com recordes els anys que va dedicar a la gestió teatral en l’administració pública?
– Ho vaig deixar a començaments dels 90 i vaig entrar en el món privat, fonamentalment de l’audiovisual. Me’n vaig anar esgotat i una mica distant, he tardat anys en tornar a interessar-me pel teatre. Va haver uns anys que no anava al teatre, em quedava molt al marge. A la meua filla li vaig dir: ves-te’n de València, perquè és la única manera de fer un treball continuïtat. En els últims anys no s’han fet produccions públiques a penes a València i això ha limitat als actors, que necessiten fer Ibsen, Txékhov, Shakespeare... autors fonamentals.

El verí del teatre ja és un clàssic també, una obra editada i representada internacionalment. Què esperes de la nova versió de la Companyia Teatre Micalet?
– He pogut vore assajos i l’agafen amb molt d’entusiasme i molt de respecte. Sobretot hi ha una cosa que jo agraïsc moltíssim: estan intentant fer una revisió del teatre valencià contemporani i això mereix molt de respecte. La gent que ho fa és gent a la qual admire i estime molt: Joan Peris com a director i les actrius Pilar Almeria i Cristina Garcia. Són gent estupenda i estan fent una cosa estupenda que no sempre fan els teatres públics.

Quan entrem a parlar de la seua peça teatral més famosa Rodolf recorda que està traduïda a quinze idiomes, incloent des de l’any passat el xinés mandarí. I també li ve al cap que guarda una foto d’un muntatge a Tòquio, que reproduïm més avall, i s’alça a buscar-la de seguida. S’han fet múltiples versions a París, Londres, Polònia, Croàcia, els Estats Units... i moltíssimes a Espanya. Amb El verí del teatre l’autor ha mantingut una relació d’amor i odi amb el temps: “Vaig arribar a estar una mica fart de la funció. Va haver un moment que coincidien tres o quatre muntatges per Espanya i alguns no estaven a l’alçada, he vist algun desastre i em costava moltíssim autoritzar nous muntatges. Ara me’n ric una mica”.

– Ha eclipsat la resta de la teua obra?
– Això passa, és el problema de qui ha tingut una obra molt significativa: que amaga les altres. He escrit més de quaranta peces teatrals, algunes les considere més importants, però no he pogut fugir d’això, m’he hagut d’aguantar. Quan estava allunyat del teatre sobretot em pegava fatal quan algú preguntava: tens alguna cosa nova? No, tinc quaranta textos. Va haver un moment que el meu germà (Josep Lluís Sirera) i jo escrivíem directament obres sabent que no anaven a ser representades, ens negàvem a escriure obres de dos o tres personatges, en necessitàvem més a escena, obres grans i complicades.

– I estava escrita per a la televisió?
– Sí, la vaig escriure amb la durada d’una hora perquè era bàsicament per al programa Lletres catalanes, que emetia Televisión Española en Catalunya. Era una durada inusual per al teatre en eixe moment i es va estrenar en televisió en 1978, en una gravació d’estudi dirigida per Mercè Vilaret i interpretada per Ovidi Montllor i Carles Velat. Sempre he sigut conscient que és una obra petita, però ací a Espanya hi ha una visió distorsionada perquè se la relaciona amb el muntatge que van fer per al Centre Dramàtic Nacional José María Rodero i Manuel Galiana al 1983. Tenia una escena final afegida a proposta del director Emilio Hernández que la suavitzava i li llevava força però va ser un èxit molt gran. Va començar a ser una obra mítica, editada i representada fora d’Espanya. S’han fet tres versions en televisió, una versió radiofònica a Turquia i fa tres anys Mario Gas va dirigir l’últim gran muntatge fins ara.

– Després, curiosament, has dedicat molt de temps a escriure per a la televisió.
– Sí, porte 25 anys fent televisió i és molt diferent de fer teatre perquè vius marcat pel calendari i tens dates marcades. Jo he sigut un dramaturg que també ha treballat en la tele, dos terrenys que són complementaris, i m’ha permés contar moltíssimes històries. He tingut una acceptable bona sort amb els projectes de televisió. La invenció d’històries em costa molt i escriure teatre, en la última època, moltíssim, possiblement per tants anys fent històries televisives llarguíssimes. L’escriptura teatral requereix unes altres condicions i em costa més.

– L’èxit t’ha acompanyat molt, amb els guions d’Herència de sang, Nissaga de poder, Temps de silenci... Però què ha suposat Amar en tiempos revueltos?
– És una experiència de la que estic molt satisfet, li he dedicat set anys de treball, van ser 1.700 capítols i vaig treballar amb llibertat, dins les limitacions del baix pressupost. Ha continuat generant coses, ha donat pas a treballs col·laterals i ha entrat en estudis universitaris.

– Has adaptat La catedral del mar, una superproducció que enguany estrenarà en Antena 3. Com has afrontat el guió d’un llibre tan famós?
– Vaig veure molt clara l’adaptació perquè és una història molt palpable en imatges i funcionen molt bé els personatges, que han de tindre humanitat perquè l’espectador empatitze amb ells. L’autor del llibre ens va deixar completa llibertat i hem tingut molt bona relació amb el director, ha sigut un procés sense patiment i s’ha rodat en escenaris naturals, en exteriors, sense limitacions.

– Com veus el sainet de la reobertura de Canal 9?
– Ho veig amb distància açò, en un moment que els models de televisió estan canviant i no són els de fa cinc anys. Els processos són llargs i complicats, el temps passa i no sé si quan açò arribe a posar-se en marxa no haurem perdut alguns altres trens a més dels que ja hem perdut abans. Crec que si volem una indústria audiovisual mínimament assentada és fonamental una televisió programant i fent ficció. Hui la ficció es fa en col·laboració entre cadenes, plataformes digitals... i és fonamental tindre la finestra que permeta connectar amb projectes. La catedral del mar, per exemple, arranca fa quatre anys, quan m’encarreguen l’adaptació i un capítol pilot. Un any després Antena 3 ho estudia i ho posa en marxa, escrivim uns guions, es passa un altre any buscant finançament fins que entra Netflix en la producció, en agost passat es comencen els quatre mesos de gravació i probablement s’emetrà en setembre d'enguany. Fa falta connectar en un món global, ja no podrà ser simplement això de que Canal 9 fa una ficció i l’emet.

– Encara et queda l’espineta de fer cine?
– No, ara és molt relatiu. Fa 15 anys, quan la televisió i el cinema estaven molt separats, sí deia que m’haguera agradat. Ara, què és realment més important i arriba a més gent? Ara el que més m’apetix és fer sèries de sis o huit capítols, on pots desenvolupar històries i personatges en profunditat, com La sonata del silencio que he fet per a TVE o La catedral del mar. Ara no ho canviaria.

– La televisió t’ha llevat temps per a la creació literària?
– La immediatesa de l’audiovisual m’ha impedit dedicar el temps que en algun moment he necessitat per a projectes de creació estricta. Això sempre em sabrà greu. Escrivia teatre, textos d’investigació, obres de revisió històrica sobre el nostre país o d’història, la majoria d’elles en col·laboració amb el meu germà Josep Lluís. Crec que són de les parts més importants de la meua trajectòria i ara, després de la seua mort, em trobe molt falt del recolzament del meu germà.

El record de Josep Lluís emociona Rodolf, a qui li agradaria molt vore representada Benedicat, que van escriure junts. També confia que veja la llum el projecte que van pensar tots dos per a la nova televisió autonòmica valenciana: un thriller que transcorre en la València capital de la Segona República. Sirera se sent incòmode quan es parla d’ell com un clàssic ja del teatre valencià, perquè a pesar de ser un nom fonamental en la història de la nostra literatura també és l’escriptor actiu que continua planejant creacions de futur: “No he sigut un autor que haja viscut a la seua taula, el dia a dia se m’ha menjat. Només unes poques coses que he escrit tenen el gruix que a mi m’haguera agradat que tinguera tot, però estic content, ha valgut la pena. Crec que encara em queda alguna cosa per fer i, si algun dia la vida esta que portem em deixa un temps de reflexió, encara la farem".

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme