VALÈNCIA. Fa quatre anys, després d’haver perdut una filla de 3 anys per una malaltia rara i acabar de descobrir que l’altra de les seues filles també patia una malaltia mortal, Anne-Dauphine Julliand, es va parar a pensar. “Estava en una situació un poc difícil. A través de la meua pròpia història m’havia adonat de la importància de les paraules dels xiquets i del seu punt de vista sobre la vida. I volia contar-ho”, explica serena asseguda en una habitació de l’hotel on s’allotja en València. “Sóc escriptora, i podria haver escrit una història jo mateixa, però hauria sigut sempre el punt de vista d’una dona adulta que escriu. No podia demanar als xiquets que escrigueren la seua història, així que havia de fer una pel·lícula, on es puguera veure als xiquets vivint i parlant”, narra.

Aquest és el germen de ‘Guanyar al vent’ [‘Mistrals Gagnants’, en la seua versió original francesa], un documental que baixa la càmera a un metre del terra per mirar als ulls als xiquets amb malalties rares i donar-los la paraula. Un documental enèrgic per a cors sensibles que descriu sense paternalismes cóm veuen la vida les menudes i menuts que estan a punt de perdre-la. Un cant juganer, alegre i honest a la importància (i la necessitat) del viure el present. La redactora que subscriu intentarà no fer espóilers.

100 dies per contar la vida de 5 xiquets

La pel·lícula conta la historia de Imad, Amber, Charles, Camille y Tugdual cinc xiquetes i xiquets francesos, de diferents punts del país. El documental els acompanya a l’hospital, a l’escola, als moments de joc i mostra els seus dubtes, les seues alegries o els seus dessitjos des d’un punt de vista que no oculta els moments més durs, sinó que els tracta amb un respecte i una honestedat que aborronen.

La peça va ser gravada al llarg de 100 dies, 10 dies per cada protagonista. “Durant un mes anàrem a veure una família i després una altra... etc. No volíem tardar molt de temps en cada lloc perquè no volíem mostrar l’evolució, això no és el tema. Però sí necessitàvem passar un poc de temps amb ells per a que s’acostumaren a l’equip i a les càmeres”, recorda.

“El que m’abelleix no és parlar de cóm viu una família amb xiquets que tenen una malaltia rara. El tema que m’interessa és la manera en que els xiquets veuen la seua pròpia vida. El més impressionant és que un xiquet no canvia el seu punt de vista sobre la vida quan està malalt. Continua vivint exactament de la mateixa manera: vol anar al col·le o no, té amics o no, vol jugar al fútbol... Per suposat és conscient de la seua malaltia però el seu punt de vista no canvia, continua sent un xiquet, i això és el més impressionant”.