VALÈNCIA. Els signes o els símptomes de la vitalitat de qualsevol literatura poden mesurar-se, com quasi tot, de moltes maneres. Entre eixes consideracions sempre variables una ben heterodoxa podria ser la que establix, sense dubtes ni vacil·lacions, l’existència de reconeguts magisteris en l’art de la narració curta, o dels contes. Quan una literatura d’abast modest dins de l’àmbit planetari (com la catalana) pot exhibir sense excessos xovinistes o hipertròfies sentimentals un grapat d’excel·lents productors d’eixos relats curts, i una unanimitat en l’elogi que traspassa fronteres lingüístiques, podríem concloure que este és un d’aquells signes o símbols que consagren una vivacitat de qualitat contrastada.
En són uns quants, però només amb figures com les de Pere Calders (envoltat d’una aura ja tan mítica com imprescindible) o les dels estrictament contemporanis Quim Monzó i Sergi Pàmies ja n’hi hauria prou per a construir una orgullosa defensa que, com una línia imaginària de combat, manté més que dignament la posició de la literatura catalana i que és, amb molt poques excepcions, indici irrefutable d’una solidesa del conjunt de la producció literària, de tots els seus gèneres, formes i variants.
A més, eixe tàndem en actiu que suposa l’existència sincronitzada de Monzó i Pàmies és també una feliç coincidència temporal, una xamba de les cronologies llibresques i vitals que permet mantindre una rivalitat incruenta, un joc d’espills constant que facilita els lectors valorar i contrastar les seues respectives obres, o fer entrar eixos lectors en els matisos de les diferències i les preferències, o erigir-se, en una sort de pontificat de fidel militància, en ferotges detractors o devots incondicionals d’un o de l’altre, de l’altre o de l’un, o viceversa.
Sergi Pàmies (París, 1960) es va donar a conéixer literàriament amb el recull de contes T’hauria de caure la cara de vergonya (1986), un consistent aperitiu d’allò que havia de marcar els trets fonamentals del seu estil: unes narracions deliberadament urbanes construïdes per mitjà de frases ràpides i certes, el reflex d’un univers que es recrea amb les adequades i sempre compensades dosis d’absurditat i realisme. A eixe llibre li haurien de seguir una dotzena de volums entre novel·les simplement correctes i nous reculls de contes, art este darrer en el qual ha quedat consagrat com un dels grans del gènere.
L’art de portar gavardina (Quaderns Crema, 2018) és la culminació –fins ara– d’eixa enciclopèdia dels afectes i els efectes que Pàmies ve construint des de fa algunes dècades. I amb una tendència que ja sembla irreversible: el protagonista d’eixos contes cada volta s’assembla més al narrador real, al mateix autor, i revela que Sergi Pàmies s’acosta de manera constant i creixent a l’arquetip de l’escriptor que s’estima més poar de la pròpia memòria que de la imaginació, i probablement L’art de portar gavardina n’és la millor prova, indissimulada i oberta, de tot això.
Les circumstàncies biogràfiques són ací el verdader motor de la pràctica totalitat de les narracions, l’impuls i l’excusa per a determinades i sempre brillants elucubracions, i fins i tot l’ajust de comptes familiar, un privilegi reservat a les edats madures. Les allargades ombres dels pares, la perplexitat frustrant davant de les formes i maneres dels fills adolescents, els hàbits o convencions de determinats ambients i la seua càrrega inevitable d’absurditat, el bagatge d’escepticisme i d’ironia que facilita el simple córrer del temps i les alteracions en les creences que eixe fluir provoca són les coordenades on s’inserix tot, com un puzle gegant que va ajustant-se.
En un llibre on la qualitat mitjana de les narracions és alta, el grau més elevat l’assolix “No sóc ningú per a donar-te consells” (que és també el relat de major llargària), una proesa literària memorable només a l’abast dels grans, que és fruit decantat pels anys i l’experiència, i amb la troballa genial de donar títol al llibre sense tindre’l com a tal, una formulació sòbria i implícita que fa de l’art que tenen alguns per a portar gavardina l’excusa per a regalar-nos la memòria barrejada del pare, de la mare, de Jorge Semprún i de l’adolescent impertinent que Pàmies va ser, el tancament tranquil i seré d’un cercle que l’autor portava encapsulat i que ara exorcitza literàriament.
L’art de portar gavardina és una fita brillant i resolta amb ofici d’escriptor alliberat d’antics encotillaments, un llançament feliç i despreocupat de les màsqueres de l’alteritat per a proclamar la prevalença de la primera persona, de la memòria i de les collites sempre fecundes de la maduresa.
