GRUPO PLAZA

ARRÒS I KATANA / OPINIÓN

Són tots iguals?

Foto: EUROPA PRESS/E. Parra. POOL
25/10/2020 - 

Darrerament, els sondejos d’opinió i els titulars de premsa ens parlen d’un distanciament emocional de la població amb els seus representants polítics: a l’Estat espanyol els polítics i la política” es perceben cada vegada més un problema en si mateixos, en l’espai de preocupació abans reservat al terrorisme o la droga. Semblaria, segons llegim en els mateixos mitjans de comunicació que denuncien la inoperativitat de la classe política i la seua incapacitat d’assolir acords que aquests viuen i actuen sols en una mena de Mont Olimp còsmic. La forma més fàcil de qüestionar-ho és fixar-se en els actes en què els polítics apareixen en públic, i en els quals pràcticament mai estan sols: els hi acompanyen els tècnics, funcionaris, fiscals, jutges, empresaris… i per suposat els periodistes, que més que observadors externs, són dels qui més temps comparteixen amb ells… i un dels perfils professionals més proclius a acabar treballant com a assessors seus. I malgrat el poder que detenen cap d’estos gremis rep ni la desena part de crítica o escrutini públic del que es centra en la classe política.

Ja des de la dinàmica del propi Congrés dels Diputats -proposicions no de llei, comissions, moció de censura, renovació de càrrecs judicials o de RTVE- fins a l’ajuntament més menut -pensem en tota la mena de permisos, certificats o informes tècnics que són necessaris per a obtenir per exemple una llicència d’obres- gran part dels processos que tenen a veure amb l’Administració Pública passen a través d’esta mena de professionals poc controlables i resulten incomprensibles per al ciutadà mitjà sense la presència d’un mediador especialitzat: siga un politòleg, un notari, un advocat, un assessor fiscal o un periodista, tant fa; en bona mesura la vida pública acaba sent un terreny vedat per als especialistes o aquells qui consumeixen informació política de forma intensiva. Que el duopoli televisiu espanyol o algunes autonòmiques tracten la informació política com a producte de segment -sempre sent generosos i considerant les tertúlies que copien el format de la nostra i tan valenciana Tómbola com a informació política- de forma contraposada a l’especialització d’altres cadenes en entreteniment familiar o continguts del cor haurien de fer pensar en esta disparitat i desigualtat d’accés.

Foto: EUROPA PRESS/E. Parra. POOL

Un article recent al New York Times apuntava precisament a com la diferència entre aquells qui consumeixen informació política sovint o de forma intensiva i els qui només ho fan ocasionalment genera importants biaixos en la percepció dels problemes públics i la polarització partidista; i en conseqüència de com el tractament de la informació política tendeix a amplificar les preocupacions de les minories més informades i consumidores d’aquesta mena de programes i productes, que acaben passant pel total de votants que tenen d’altres perfils i preocupacions, normalment menys polaritzats que estes minories.

Precisament, durant la passada setmana s’han fet públiques les dades d’afiliació de Podemos una vegada s’ha imposat una quota de 3 euros mensuals als militants. El partit que va arribar a tindre més de 450.000 apuntats -per bé que només 155.000 hi arribaren a participar en el moment de màxim auge, el procés congressual de 2017 entre les llistes i projectes d’Iglesias i Errejón- no ha superat els 20.000 militants de carnet en la seua conversió en partit clàssic de quotes i militància territorial. Més enllà de la davallada en vots, la influència mediàtica i social s’ha reduït notablement: contrasta vivament el Pablo Iglesias dels inicis, els temes que abordava i amb quin llenguatge -els privilegis de les elits, les portes giratòries, els desnonaments- i l’actual orador de, per exemple, la moció de censura fallida de Vox: un professor universitari que s’agrada parlant en llenguatge formal de política exterior europea, citant a Cánovas del Castillo i apel·lant als seus socis en termes de Gramsci -bloc hegemònic, direcció d’Estat, etcètera- que entén una part ínfima de la seua audiència potencial.

Foto: EUROPA PRESS/E. Parra. POOL

En contrast a esta pèrdua d’influència social, en esta última dècada, i paral·lelament a l’evolució de Podemos i les restes del 15-M, han arrelat a casa nostra dos moviments globals amb derivades locals ben clares, com són el feminisme i l’ecologisme. Si bé tots dos tenen referents locals i activistes de llarga durada sobre el territori, la seua influència social ha atravessat una acceleració que si que és ben recent. El perfil d’activistes té biaixos clars -més urbans que rurals, més d’estudis superiors que no mitjans o bàsics, més jóvens que majors, i més intuïtivament en un cas que en un altre, més arrelament en dones que en hòmens- però la seua influència social i nombre, així com la capacitat de contagi, s’ha escampat notablement en els últims anys al caliu de fenomens globals com Me Too i Fridays for Future.

L’èxit d’aquests moviments, i aquí està la relativa novetat, no es basa -només- en uns objectius a futur i la conquesta del poder institucional, que si que existeixen com a agenda difusa, sinó en demandes comprensibles que no necessiten mediació experta per a la seua comprensió -el compliment de les quotes al 50% de gènere per a càrrecs directius, per posar un exemple, els pot avaluar tothom a simple vista- i que, alhora, impliquen canvis concrets i palpables en la vida quotidiana dels qui hi participen i els qui els envolten. Agafar menys cotxe i més bicicleta o transport públic per desplaçar-se, el reciclatge, el compliment de les quotes de gènere en taules d’actes públics o consells de direcció d’entitats o la compra de productes de proximitat són compromisos personals amb efectes concrets que generen pressió i fan de palanca als seus entorns immediats. La guerra cultural, política i mediàtica per la mobilitat urbana a la ciutat de València des de 2015 és un exemple magnífic de com el moviment ecologista pot donar batalla i assolir victòries dins i fora de les institucions.

Imagen de archivo del anillo ciclista de València. Foto: KIKE TABERNER

Cal fer notar que més enllà de les agendes concretes aquests moviments comparteixen un fons compartit: l’aposta per un model de vida més tranquil i inclusiu que en el fons és poc compatible amb una lògica d’ostentació i de benefici… i que també demana certa coherència als seus representants. Això contrasta vivament amb la tradició intel·lectual comunista -o la catòlica conservadora, ja que ens hi posem- que veu perfectament possible construir societats més lliures i igualitàries a partir d’organitzacions jeràrquiques i autoritàries sense veure-hi cap contradicció. Per algun motiu, la gent, i especialment la menys polititzada, espera concordància entre mitjans i fins, entre discurs i pràctica, per avaluar la credibilitat de les persones: perquè senzillament és el que ja fan en la vida quotidiana. Només algú molt aliè a tot això i molt imbuït de dinàmiques d’organitzacions verticals i molt intel·lectualitzades podia pensar que la qüestió del xalet de Galapagar eixiria gratis en termes de credibilitat… més encara si havia edificat l’inici de la seua carrera política al voltant de reduir la distància entre representants i representats. 

La resposta a alguna d’aquestes qüestions l’esbossa el filòsof asturià César Rendueles en el seu recent llibre Contra la igualdad de oportunidades: Un panfleto igualitarista (Seix Barral, Madrid, 2020). Escrit de manera molt àgil i pedagògica, tal i com acostuma, planteja precisament una concordància entre mitjans i fins. Resumint molt: una política o una vida pública comprensible per a la majoria de la població no és només una operació discursiva sinó que ha de suposar garanties concretes d’inclusió, tal i com el feminisme exigeix i aplica amb èxit; no només la possibilitat que les dones puguen arribar per uns suposats mèrits a assolir llocs de direcció sinó una garantia real de la seua presència en els mateixos. Aplicar lògiques similars en quant a origen de classe social, racial, territorial  o lingüística en les tasques d’interès públic més diverses potser -només potser- introduiria lògiques distintes en com es comporta no només la classe política sinó també els funcionaris públics, la judicatura, la direcció de les empreses o el gremi periodístic que els acompanyen a tot arreu… i faria més comprensible, ni que fóra per simple empatia, la vida pública per a la majoria de la població que en viu distanciada. 

En una comparació que trobe especialment encertada, Rendueles aspira a una societat que s’assemble més al de l’esport popular i de base, com puga ser l’alpinisme, en què hi ha una experiència amb el medi compartida i replicable des de l’aficionat més humil al Kilian Jornet més professional, cadascú en la mesura de les seues possibilitats físiques i mentals; més que l’actual imperant de en cultura o l’esport d’elit i espectacle: només s’hi pot participar com a espectador, aplaudint o escridassant. El llibre deixa a l’aire una pregunta interessant que convida a qüestionar-nos moltes coses: si una persona talentosa, posem per exemple un cirurgià, vincula l’exercici del seu treball i la possibilitat de salvar vides no només a poder viure dignament sinó a haver de cobrar cinc, deu o vint vegades més que els seus veïns o els seus col·laboradors immediats que fan feines menys agraïdess… és realment una bona persona i el tipus de model de conducta que volem per a la nostra societat? Perquè res no ens assegura que intentant fugir del foc de la injuriada classe política no acabem caient en brases pitjors.

Noticias relacionadas

Foto: EDUARDO PARRA/EP
Foto: EDUARDO PARRA/EP
xeito i espenta

Llega @POTUS

Sin solución de continuidad vamos de Andalucía, al recibo de la luz para extenderle la alfombra roja al presidente de EEUU. Mr. Biden se aviene a la foto con un cariacontecido Pedro Sánchez que intentará sacar lustre a la cumbre de la OTAN en un momento delicado para la política internacional y para coger aire tras el fiasco electoral andaluz. Y Mónica Oltra ya no está o eso parece.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme