SOS: Patrimoni valencià en risc de desaparició - Joaquín Guzmán

VALÈNCIA. En una ventosa vesprada de diumenge, com les que ens acompanyen estos dies, em va alertar un estrèpit en el desllunat. S'havia precipitat a terra un fi miramar que despuntava des d'una casa de formes palatines. El xicotet element, que disposava de teula blava valenciana a quatre aigües i penell, era possiblement de finals del segle XVIII, i de la seua singular imatge, en estar reculada, únicament es podia gaudir des de la part posterior dels edificis, però no des del carrer.

Ningú es va preocupar per la seua conservació perquè la casa principal estava abandonada. Ningú va preguntar per ell perquè quasi ningú coneixia la seua existència i crec que vaig ser de les poques persones que va sentir la caiguda i va ser testimoni de la seua desaparició. Van desenrunar i van netejar, i mai més se'n va saber. El desconeixement produïx l'oblit. A la València del segle XIX sobreeixien nombrosos miramars en el centre de la ciutat i oferien una visió de l'horitzó àmplia, donada l'escassa altura de façana d'uns edificis dels quals en l'actualitat sobreviuen molt pocs.

Les pròximes dècades seran crítiques per al patrimoni valencià i, per extensió, per a l'espanyol. Si ningú hi posa remei, el despoblament imparable d'una part important part del territori, amb casos tan significatius com l'anomenada Lapònia espanyola, una superfície a penes poblada de la grandària de Bèlgica, produirà la inevitable ruïna de nombrosos edificis antics, religiosos en la seua majoria però també civils. Recorde fa un parell d'anys que junt amb un altre company vam dur a terme la taxació de les obres d'art i mobles d'un palau renaixentista impressionant en un pintoresc poble de la província de Terol, els amos del qual, residents a València i que l'havien rebut en herència, el tenien a la venda des de feia temps, per no poder-lo atendre, sense haver obtingut resultat positiu. Que ningú pense que es demanava per ell una quantitat desorbitada, sinó que el problema consistia en el seu emplaçament, en una zona poc habitada, amb pocs servicis i amb les despeses de manteniment que un edifici d'eixa grandària demanda.

Si no hi ha un canvi de mentalitat o en els usos socials i demogràfics, que no s'albira per cap banda, les administracions públiques mostraran gradualment menys interés per la recuperació i salvació de part del patrimoni i, en el cas que realment manifestaren preocupació i alerta, s'hauran de reconéixer impotents financerament per a abordar la qüestió. 

En alguns casos, de fet, ja passa: segurament s'ha de triar entre allò que es manté o es recupera i allò altre que definitivament s'abandona creuant els dits per tal que l'implacable pas del temps i un entorn de fenòmens atmosfèrics que es mostra cada vegada més extrem demoren el seu treball. És cert que la societat civil a voltes s'hi implica a través del mecenatge, de fundacions i de l'associacionisme, però les poques intervencions que hi ha es mamprenen en entorns mediàtics, amb visibilitat, situats en nuclis urbans d'una certa importància.

Una praxi més que discutible

A més de per raons intrínseques a la naturalesa del patrimoni sobre el qual s'actua, per tot el que s'ha dit anteriorment, les intervencions que es duen a terme sobre els béns culturals s'han de fer amb la millor praxi possible perquè potser, si no és així, les conseqüències pernicioses que esdevenen amb posterioritat es tornen irreversibles, o aquell bé patrimonial que en el seu moment estava en la llista roja no tindrà la sort de tornar a a ser inclòs de nou.

Descrita la situació anterior i la dificultat real que engloba, resulta difícilment explicable que s'haja produït davant dels nostres ulls la deterioració gradual d'un emblemàtic bé cultural que és patrimoni sentimental de tots els valentins i d'una gran importància, tant artística com identitària. Em referisc als frescos de Palomino de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats a conseqüència d'unes humitats provocades per filtracions d'aigua. 

La Societat Valenciana d'Història del l'Art i el Cercle per la Defensa del Patrimoni han alertat sobre una situació que és de màxima urgència. He de dir que concretament el president de la primera associació, l'historiador Joan Gavara, ja m'havia advertit d'esta circumstància feia uns mesos, sinó anys. He de reconéixer que, en el seu moment, quan es van retirar les bastides de la cúpula després de la costosa i llarguíssima restauració i va quedar a la vista tot el ràfec del cupulí rematat amb rajola a la vista i no amb la tradició teula blava fins al final (com abans) em va resultar una solució constructiva estèticament estranya, però vaig pensar que seria un criteri històric obtingut de fonts documentals i que això -allò més important- no repercutiria negativament a l'intradós o interior de la cúpula on es troben les pintures. 

Doncs bé, res més lluny de la realitat. De fet, sembla que eixa és la causa de les filtracions i d'uns danys en alguns casos irreversibles. Si ens parem a pensar-ho, pareix prou lògic: l'aigua, que ja coneixem com cau per ací, i que arreplega la cúpula, ha de discórrer per les teules i ser expulsada, escopida, en lloc de depositar-se en eixa llosa de rajola, havent de descendir sense cap impediment fins al ràfec de la cúpula per a evitar precisament qualsevol embús o retenció. Les teules, precisament, complixen eixa funció de manera excel·lent. O la complien, ja que la seua eliminació en la part de baix del cupulí ha conduït a eixa desgraciada situació. Una cosa semblant va succeir amb els frescos de l'altar major de la Seu, on els àngels músics han mostrat danys causats també per filtracions a conseqüència de la retirada d'elements arquitectònics previs.

Dit tot això, és de desitjar que de manera immediata es mamprenguen els treballs de reparació per tal que no vaja a més la deterioració de les pintures en cap dels dos espais mencionats. Amb el que ha succeït en els frescos dels Sants Joans, també de Palomino, a conseqüència d'un incendi i una desgraciada solució per a la seua restauració ja en vam tindre prou. Tampoc s'hauria de tardar molt a sol·licitar explicacions a la direcció tècnica del projecte de restauració i, estudiat el cas, inclús demanar-ne responsabilitats si no es descarta que els danys ---en alguns casos irreversibles- són conseqüència d'una mala praxi.