Rebeca Valls fa doblet enguany al Festival de Teatre Clàssic de Peníscola. D’una banda, el dijous 10 de juliol, dona vida a la marquesa de Merteuil en Las amistades peligrosas, dirigida per Jerónimo Cornelles, una versió lliure del clàssic de Choderlos de Laclos sobre desig, manipulació i poder. D’altra, el dissabte 12 de juliol, interpreta un paper clau a El agua de Valencia, escrita per Anna Marí, Daniel Tormo i Javier Sahuquillo: una ficció molt lliure i molt valenciana sobre l’arribada de Lope de Vega a la ciutat, en plena ebullició literària del Segle d’Or. Dos espectacles molt diferents que tornen a posar en joc la seua versatilitat damunt dels escenaris.

“No busque grans objectius, sinó ser cada vegada millor actriu”, afirma la mateixa. És amb eixa mirada ambiciosa, però també molt conscient i arrelada amb la qual Valls ha anat construint una trajectòria sòlida: entre València i Madrid, entre la direcció i la interpretació, entre el teatre clàssic i la dramatúrgia contemporània. L’actriu conversa amb Castellón Plaza sobre este doble repte a Peníscola, el camí recorregut i les ganes de continuar aprofundint en l’ofici. Ho fa en un moment en què, a més, té diverses direccions teatrals entre mans, com La mujer de negro -una producció d’Olympia Metropolitana-, que va recalar a princis de mes al Teatre Alcázar de Madrid.

-Fas parada en Peníscola amb dos muntatges molt diferents. Com es fa per a passar d’una història a altra en tan sols dos dies?

-El que fem els actors i actrius té molt a veure amb la memòria corporal, i amb tot el treball d’assajos que realitzem abans. Primer fem un treball de taula molt potent, on analitzem els objectius del personatge, el subtext, allò que hi ha sota les paraules: què vol aconseguir, de què té por, quines són les seues passions... A partir d’ací, quan et poses dret, tens una base molt sòlida. A més, després venen unes quaranta sessions d’assajos, que et donen una memòria escènica molt integrada. Cada frase queda associada a una acció, interna i externa. El teu cos memoritza què estàs dient, què vols aconseguir i què estàs fent per aconseguir-ho. És un procés creatiu meravellós, per a mi és la base.

Jo no estrenaria mai. M’encanta quan el públic està a la sala, però hi ha una cosa en el procés de creació, en la recerca, en el risc, que per a mi no s’hauria d’acabar mai. Quan s’estrena una obra, has d’anar al resultat, perquè hi ha públic, i això et marca. Et porta cap a un lloc on sembla que tot ha d’estar tancat. I esta és la meua lluita interna: no hauria de ser així. Jo no acabaria mai el procés creatiu. Quan actue, pense: “No vaig a fer el mateix que ahir, no vaig a buscar el que vaig trobar ahir. Vaig a buscar una cosa nova.” I això és el que em dona la vida: provar a escena, sorprendre’ls o fins i tot incomodar-los.

-En Las amistades peligrosas interpretes un personatge femení que es mou entre el desig i la manipulació. Com et vas preparar per abordar un text tan carregat de dobles jocs?
-Era un personatge molt allunyat de mi, i al començament vaig necessitar parlar amb el director i l’ajudant de direcció per entendre bé què volíem contar. Va ser un procés un poc egoista per part meua, perquè necessitava trobar una connexió personal amb ella. I no era fàcil: la marquesa anteposa els seus objectius a tot, juga de manera sibil·lina, tot i que també és molt divertit de fer. Una cosa que em va ajudar molt va ser descobrir que el muntatge buscava també una lectura contemporània del text. Eixa suposada llibertat com a dona, en realitat, el que fa és empresonar-la. Mostra que no se’ns permet ni la sexualitat ni el poder. I ella, que és molt moderna per a la seua època, sap traure profit de totes les mancances que troba com a dona.

Això connecta el segle XVIII amb el XXI, i fa que el que li passa a esta dona arribe d’una manera molt directa. Finalment, el públic acaba posant-se en la seua pell i l’atrapa, perquè ella és poderosa, forma part de l’aristocràcia francesa, i això és molt fascinant. Al final, és una gran història d’amor i de traïció. Ella es proposa un repte per aconseguir el seu objectiu, però el seu ego és més poderós que el repte. Fins i tot més gran que l’amor que sent. I eixa lluita interna és molt potent.

-La marquesa s’ha llegit com una figura feminista, però també com una antiheroïna. Tu com la mires des de dins?

-Sí, ella connecta amb l’espectador des del principi perquè té eixe punt d’antiheroïna: és poderosa, sexy, molt atractiva. Però també saps que caurà. I des d’eixe “corsé” que la manté aparentment ferma, va recorrent un arc meravellós fins acabar completament destrossada per dins, tractant que no es note... però no podrà. Al final és tota la societat en contra d’ella, perquè es descobreixen els seus secrets.

-I en El agua de Valencia et submergeixes en un univers totalment diferent, on apareix un Lope de Vega en clau valenciana. Què et va sorprendre més d’esta dramatització tan local?
-Com a actriu valenciana, ha sigut un regal. Poder dir textos en vers de Lope de Vega, de Guillem de Castro, de Gaspar Aguilar... és una meravella. M’agradaria molt fer teatre clàssic normalment, però no hi ha oportunitats. Quan m’ho van proposar, ho vaig viure com un regal. L’obra està basada en un moment real: quan Lope arriba a València el 1598, després de ser desterrat per unes proses satíriques on havia criticat a Elena Osorio. Ací no tenia diners, però troba l’amor de les dones, comença a escriure... i també a embolicar-se. A partir d’esta base històrica, han creat una ficció que imagina com coneix Guillem de Castro i arriben junts al Palau dels Català de Valeriola, on hi ha l’Acadèmia dels Nocturns i una justa poètica. El repte que es planteja és molt bonic: si guanya la poesia o el teatre. El públic està tot el temps pendent de què passarà. I apareix un personatge misteriós que soc jo, i que forma part d’eixe joc. És una obra del Segle d’Or, però totalment adaptada al segle XXI. Té una posada en escena molt moderna, amb elements com repartidors de Glovo. No és un clàssic convencional. Tot i això, manté l’aroma d’aquella època, i per a mi, és un regal.

-Sembla que hi ha una reflexió sobre el poder: el que es té, el que es fingeix i el que es perd. Creus que és un element que travessa les dues obres?
-Doncs no sé si connectaria les dues obres per ahí. En Las amistades peligrosas, sí, però en El agua de Valencia és diferent. Al final són tres persones que es troben i lluiten per buscar el seu lloc en el món. I en això sí que el públic se sent molt interpel·lat. El fet de, com a dona, fer allò que realment desitges sense que el teu gènere et condicione; o Lope de Vega, que no té diners i tracta d’escriure moltíssimes d’obres; i Guillem de Castro també és una inspiració… Al final, es nodreixen els uns dels altres. 

Des de l’amor pel teatre, troben també l’amor per la vida. I a més, es conten moltes coses de la València d’aquell temps, que és molt enriquidor: saber que hi havia el Corral de l'Olivera, que improvisaven versos en un palau... És molt bonic descobrir aquella València.

-Ara mateix treballes com a actriu i directora, i et mous entre València i Madrid. Quin equilibri busques en este moment de la teua carrera?
-És molt difícil trobar un equilibri en este ofici. De sobte et coincideixen moltes coses alhora i treballes en tot, i després venen etapes en què no hi ha res. A mi encara no m’ha arribat eixe moment de buit, he tingut molta sort i he anat enllaçant una cosa amb l’altra. Però sí que per a mi la paraula “equilibri” és bona, perquè ara mateix té a veure amb conciliar la feina i la família. He tingut una filla, que té sis anys, i també necessita molt de mi. El meu equilibri emocional arriba quan estic serena i puc fer el que m’agrada professionalment, però també sent que estic on toca amb ella.

No tinc grans objectius professionals. Potser per a altres sí que ho són, però per a mi l’objectiu és ser cada vegada millor actriu i continuar treballant en obres on tinga alguna cosa a dir, on puga personalitzar. I també dirigir, que és una feina que acabe de començar. He dirigit Boira que va al Matadero en Nadal i La mujer de negro que ara va a l’Alcalá de Madrid durant sis setmanes. És una nova línia que he començat fa uns anys. No vull deixar de ser actriu, però m’aporta molt fer les dues coses. És una retroalimentació constant.

Em trobe en un moment molt bonic: eixe punt en què sents que els fruits han agafat una certa maduresa, però sense conformar-me. Seguisc amb ganes de seguir aprofundint. Sempre he sigut molt ambiciosa amb mi mateixa, però no en el sentit d’aconseguir coses, sinó de ser millor.

-Què t’interessa d’estar darrere de l’escenari? Hi ha alguna cosa que només es veja des d’eixe lloc?

-El treball actoral: com s’enfronta una persona a un text, al seu imaginari, com transforma unes paraules escrites en unes fulles en una cosa viva, amb ànima. Això és apassionant. I és on jo em sent més capaç d’ajudar als meus companys i companyes. Després, quan arriba la part tècnica, és diferent. Per exemple, en La mujer de negro hi ha 260 elements de so i 270 de llum, a més de molt d’il·lusionisme per a crear una atmosfera de por. En eixa funció, en concret, el cinquanta per cent de la feina és tècnica i he hagut de posar-me molt les piles. Però en altres muntatges no és així. El que realment m’agrada és el treball actoral. Admire molt els intèrprets. És tan bonic veure el treball sincer d’una persona. Des de la direcció pots veure detalls únics de cada persona: tal com eres a la vida eres a l’escenari. I descobrir això és preciós. A vegades et sents perduda, però des de la direcció ningú et jutja. I jo aprenc moltíssim, tant per a dirigir com per a abordar reptes interpretatius propis.

-Mirant arrere, ¿recordes algun moment concret en què vas sentir que t’havies convertit en actriu?

-Sí, ho recorde. Sempre ho conte perquè per a mi va ser un clic molt fort. Era molt jove, tenia quinze anys, i em van agafar al Teatre Principal per a fer Las arrecogías del beaterio de Santa María Egipciaca, dirigida per Vicente Genovés. La història tenia com a base una presó de dones, en temps de Ferran VII. I el meu personatge entrava en escena perquè l’havien empresonada per haver brodat una bandera de la llibertat. Havia de baixar una escala plorant, amb els ossos de les mans trencats, i diguent un text molt intens. Tenia quinze anys, no sabia com es feia això. El director em va donar indicacions, jo mirava la resta, i allí estava Teresa Lozano, Carmen Belloch... companyes amb qui després he compartit molts moments. Tots em miraven. Jo no sabia què fer, però alguna cosa devia haver fet bé, perquè em van agafar. Estava colpida, i aquella nit, a casa, no sé què va passar, però jo vaig ordenar tot al meu cap i ho vaig entendre. L’endemà tocava fer l’escena. I no sé com, em vaig transformar. Va ser com un clic dins de mi. Vaig dir el text des de l’ànima. No era Rebeca qui parlava. I quan va acabar l’escena, van començar a aplaudir. Jo no sabia ni què havia passat. Però tenia clar que volia seguir transformant-me, empatitzar amb altres ànimes i posar-me en la pell d’altres persones per contar-les.

-Este ha sigut un any especialment visible per a les arts escèniques valencianes, amb diversos premis Max, però alhora continuen les reivindicacions lligades a la precarietat del sector. Què fa falta per a consolidar una escena que, a nivell artístic, ja ha demostrat tant?

-Supose que el que falta és que les arts escèniques tinguen més ajuda i més valor: tant econòmic com de suport institucional i de reconeixement per part de qui hauria de donar-li’l. Si tingueren este suport i esta importància, també tindríem un circuit més fort, amb més projecció de futur i més possibilitats de treball. Ara mateix, moltes companyies s’apropen a l’amateurisme i no poden plantejar cap projecte a llarg termini per falta de recursos. Així no es pot mantindre una companyia, i moltes hauran de tancar. Jo he tingut la sort de poder treballar sempre, però conec molta gent que no pot. És necessari un suport econòmic real, però també social i cultural: que les arts escèniques tinguen la importància que tenen i que se’ls dona en altres països, començant per l’educació primària.

-I pel que fa a tu, mirant endavant, quin objectiu o desig et queda per complir als escenaris?

-Als escenaris, molts. A banda de ser millor cada dia i de no desconnectar-me del que faig, m’agradaria molt fer obres del teatre del Segle d’Or en vers, m’agradaria fer Txékhov, Shakespeare, Lorca... Tants grans textos universals i tants personatges que, normalment, estudiem a l’escola i després no tenim l’oportunitat de fer. Moltes vegades, per qüestions de producció econòmica, no es poden muntar obres amb molts personatges o amb tant de pes dramatúrgic. I per a mi és necessari que un actor puga treballar estos textos. També per al públic, que ve al teatre a viatjar amb nosaltres. I, per descomptat, continuar fent dramatúrgia contemporània d’autors i autores valencians. M’agradaria fer-ho tot, però sí que hi ha alguna cosa especial que m’arrossega cap als grans personatges.