Thatcher no plorava

La setmana que ve farà un any de l’esclat de la pandèmia a casa nostra. Divendres 13 de març Pedro Sánchez compareixia en les nostres cases per a anunciar el primer estat d’alarma, després d’uns dies de dubtes i incerteses. Un any després, moltes coses han passat. Moltíssimes, i la majoria d’elles negatives. Però moltes altres no han acabat passant, per desgràcia. 

En un determinat moment es va anar dibuixant un camí bifurcat per a encarar la crisi social i econòmica que venia de la mà de la crisi sanitària: o les receptes de 2010 de retallades, patiment, deixar enrere qui caiga i l’individualisme ferotge, o una eixida basada en la protecció social, la despesa pública i, en termes culturals, allò comú com a base de la convivència i el progrés. 

Durant uns dies va surar en l’ambient la possible mort del neoliberalisme. Alguns destacats dirigents polítics van pronosticar que la dictadura del mercat i l’austericidi havia arribat a la seua fi. Que la temptació retalladora no es podia sostindre en la situació de crisi que venia, que havíem aprés les lliçons terribles de 2010 i que hi hauria màniga ampla per a gastar en protecció social i reactivació econòmica. Alguns senyals ho podrien fer intuir: milions de persones aplaudint i valorant els serveis públics, el manà europeu que havia de ploure, la dreta autodefinida liberal donant suport a una forta intervenció estatal de l’economia... Margaret Thatcher plorava des de la tomba la traïció dels seus. En les ments més optimistes l’individualisme salvatge havia caducat per a ser substituït per un nou temps de construcció en comú. Per desgràcia, estem en març de 2021 i no està gens clar que això estiga passant. Hi ha diversos elements inquietants. 

En primer lloc, l’eixida social sense retallades i ampliant drets no és gens evident. Encara no sabem la lletra menuda de les contrapartides que ens imposarà Europa a canvi de les ajudes i préstecs, però els moviments opacs en el sistema de pensions i la no derogació de la reforma laboral no són indicis per a l’optimisme, així com el fre en la regulació del dret a l’habitatge. Les resistències a soterrar la Llei Mordassa són una altra invitació a la preocupació: per a què serà necessària? La perspectiva per als sectors més vulnerables, especialment la joventut, és ben fosca: abocats a treballs precaris, amb una misèria de sou que no podrà pagar ni la còpia de la clau del pis, sense jubilació, i a qui se li ocurrisca protestar, llenya. Això no és precisament una gran perspectiva. 

Per altra banda, les grans mesures de l’escut social, com l’ingrés mínim vital, no acaben de funcionar. Millor haguera anat si s’haguera aprofitat més l’experiència de les administracions properes, com la valenciana, en la gestió d’ajudes. Els programes de suport al teixit econòmic tampoc són percebuts com a suficients i la incertesa de present i futur és molt forta. Les persones, en general, se senten desprotegides. La suposada màniga ampla amb la despesa pública és finita i malauradament escassa. I en el cas valencià, de nou, es demostra que anem a la guerra en pistoles d’aigua: l’escassetat de recursos pel drama del sistema de finançament continua llastant la profunditat de les polítiques del Consell, per més encertades que estiguen. 

Per últim: era mentida, Thatcher no plorava. La dreta política i mediàtica continua plantejant una ferotge batalla cultural. En el front econòmic segueix amb la pertinaç hipocresia que consisteix a qüestionar les contribucions via impostos en una mà, mentre en l’altra es reclamen cada dia més ajudes públiques a empreses. I en el front de l’ordre vivim una exaltació grotesca de les forces de seguretat com a garants d’una pau social inexistent, amb una inestimable col·laboració d’autoproclamats progressistes que exerceixen una adhesió acrítica a la utilització de la força sense dubtar mai de la seua conveniència. I si algú grava, a les costelles.

En global, tenim un panorama que està ben lluny de certificar la mort del neoliberalisme i el triomf del valor d’allò comú. Les mesures socials costen massa i el pessimisme regna, la frustració avança i es va covant una reacció que fa por saber quins elements contindrà. Perquè hi ha una gran diferència de context respecte l’anterior crisi. En la dècada passada es va forjar una resposta d’impugnació de signe clarament progressista i popular davant un govern de dretes que privatitzava beneficis i socialitzava el patiment. El vapor es va escapar cap a l’esquerra, obrint un nou cicle polític que ara mateix viu el seu epíleg. 

I ara, cap on es dirigirà la reacció? Quina via d’impugnació pot haver en un moment on l’esquerra governa? L’esquerra no pot dubtar ni un minut en oferir una resposta social clara a la crisi. No es pot permetre que les persones se senten desprotegides. Perquè si no la resposta a la crisi serà l’extrema dreta, que no és impugnació a res només que la garantia violenta dels privilegis dels poderosos enfront de les persones més vulnerables.

La batalla, que és política, econòmica, social i també cultural, està més viva que mai. Hem de saber lluitar-la, i la manera no és altra que xafar l’accelerador de les mesures socials per a fer creïble la via progressista a l’eixida de la crisi. Si la majoria de la gent no creu en un camí des d’allò social i comú buscaran altres eixides menys democràtiques i molt més perilloses per a la convivència. Cada dubte és una oportunitat més per a la via autoritària i l’extrema dreta. I no és l’hora de dubtar.