L'últim regal

Despús-ahir, dijous, se'm va parar el món. Vull dir: se'm van aturar les rutines i les inèrcies quotidianes del meu món personal. Laboralment em vaig agafar el dia lliure i em vaig regalar —com feia temps que no em regalava— totes les hores de l’agenda, de sol a sol, per al més pur plaer contemplatiu: el d'assistir a la Jornada sobre Joan Navarro Ramon i Altea que, en homenatge a l’universal pintor alteà, va tindre lloc a la Casa de Cultura d’Altea des de les 9:00 fins a les 20:30 h. Juntament amb la inauguració de l’exposició a l’aire lliure 'Mirada a la Col·lecció Navarro Ramon Altea', que desafiant la pluja es va inaugurar ahir de matí al nou passeig de la platja del Bol, la Jornada Navarro Ramon de dijous constituïa la cirereta del pastís al 120 Aniversari Navarro Ramon que l’Ajuntament d’Altea ha estat commemorat durant aquest últim any, amb Ignasi Beltran com a coordinador, Juana María Balsalobre com a comissària i la regidora de Cultura, Pepa Victòria Pérez, com a màxima responsable.

El cas és que la Jornada sobre Joan Navarro Ramon i Altea de dijous va ser una llarga festa coral i polifònica. Una successió de familiars, amigues i amics, conegudes i coneguts, saludades i saludats de l’artista hi van comparéixer al llarg del dia per compartir públicament records, experiències i coneixences juntament amb professionals de la gestió cultural, de la docència, de la investigació i de la comunicació; totes i tots, els uns i les altres, amb una mateixa condició compartida: la d’estimar d’una manera especial —estimar en el sentit de valorar, i estimar en el sentit d’amar— l’obra pictòrica de Joan Navarro Ramon. Entre la nòmina de persones intervinents hi va haver Jaume Llinares (alcalde d’Altea entre 2015 i 2023), Aurora Serrat (regidora de Cultura entre 2019 i 2023), Sybille Schlotter (artista i fotògrafa, filla d’Eberhard Shlotter), Clàudia Prefasi Navarro (filòloga i familiar de l’artista), Luis Morote (advocat i escriptor), José Miguel Cortés (expresident de Caixaltea i amic personal de l’artista), Josep Lanuza (gestor cultural que va tractar amb el pintor a la Galeria Art Lanuza), Vicente Sellés (arquitecte dissenyador de l’Espai Expositiu Navarro Ramon), Miquel Zaragoza (regidor de Cultura entre 2007 i 2011), Àlex Pérez Prefasi (arqueòleg, investigador i familiar de l’artista), Isabel Martínez (gestora cultural i directora de la Galeria Salmaia Art), Espino Jiménez (filòloga i investigadora) o Pere Soler (tècnic responsable de l’Arxiu Municipal d’Altea), a més dels ja referits organitzadors de la Jornada, Pepa Victòria Pérez, Juana María Balsalobre i Ignasi Beltran, i del mateix alcalde del municipi, Diego Zaragozí, com a responsable de la cloenda de la Jornada.

Les aportacions van ser totes amenes, productives, saboroses, erudites, curioses, originals, emocionants, entranyables. Tanmateix, en aquesta particular festa de la memòria, de l’art i de la comunicació que la Casa de Cultura d’Altea va tributar a la memòria de Joan Navarro Ramon, em fa l’efecte que va destacar d’una manera especialment enlluernadora,  si més no per als meus ulls —i per al meu cor—, la intervenció de María Amparo Vázquez: la persona que ha heretat del seu marit, Javier Barrio Navarro, el gust, la sensibilitat i la responsabilitat de gestionar l’extraordinari llegat artístic de Joan Navarro Ramon. I val a dir que, en l’exercici de tal responsabilitat, aquesta gran senyora que és María Amparo Vázquez, al seu dia va fer efectiu per al poble d’Altea un dels regals més formidables que he tingut l’oportunitat de conéixer de primera mà en els últims anys: la donació de 156 obres originals de Joan Navarro Ramon (131 olis i 25 dibuixos i composicions de tècnica mixta sobre paper), les quals, juntament amb altres donacions anteriors, conformen, en el context cultural valencià, una de les col·leccions d’art contemporani més valuoses, amb un total de 232 obres catalogades: 181 olis, 26 litografies i gravats, i 25 dibuixos i obres sobre paper.

La bona qüestió és que, per a l’ocasió de la seua intervenció en la Jornada en homenatge 'al tio' —que és com Javier i María Amparo sempre s’han referit a Joan Navarro Ramon—, aquesta ciutadana compromesa i benefactora que és María Amparo Vázquez Torres tenia guardada una sorpresa en forma de regal inesperat: la lectura pública d’un text inèdit preciós, redactat al seu dia pel seu marit, l’enyorat Javier Barrio Navarro, sobre alguns records concrets del temps viscut a Altea durant la Guerra Civil, amb els 'tios' (el pintor Joan Navarro Ramon i la seua dona Josefa Fisac Martín), a la casa familiar. En el moment de la lectura del text, la veu emocionada —i emocionant— de María Amparo va donar vida a l’esperit de Javier. I la memòria de Javier, fresca i immortal gràcies al prodigi —i l’alquímia— de les paraules, va redimir, com en un sortilegi, la totalitat de la memòria col·lectiva d’un poble com Altea.

I és que, en el document donat a conéixer dijous per María Amparo com a últim regal al poble d’Altea, Javier, el nebot de Navarro Ramon, explica que, en esclatar "la nefasta Guerra Civil", quan ell un xiquet de només nou anys, la família Navarro va haver de fugir de Madrid a València i, des d’allí, es va traslladar a Altea, a la casa dels Navarro Ramon, que compartien sa mare i son tio "entre la Glorieta i el Racó del Banc". Exactament: al número 8 del carrer del Portal Vell. En l’evocació de Javier, mentre la guerra fratricida sembrava pertot arreu sang, dolor, mort i destrucció, Altea continuava sent un poble mediterrani que semblava extret d’una pel·lícula italiana; amb gent amable, primitiva, no contaminada pel progrés ni per les angoixes de la gran ciutat.

En el document llegit dijous per María Amparo, Javier recordava, de més a més, quin era el veïnat dels Navarro Ramon en aquell temps: la tenda del tio Diego, que vivia amb la seua filla Maria i que tenia un burro que es deia Navarrete, amb el qual aquell xiquet de nou anys que era Javier Barrio anava moltes voltes carregat amb cànters a la Font del Garroferet, d’Altea la Vella, perquè al poble encara no havien portat l’aigua. A continuació, hi havia la casa del Penyo, una tenda de vins. I amb el tio Penyo i la seua dona, Isabel, vivien la seua filla Pepa i el seu fill Joan: «Joanet, que seria més tard un dels millors alcaldes que ja tingut Altea». Es referia, Javier, per descomptat, a Joan Alvado Pérez, Joan el Penyo, alcalde d’Altea entre 1979 i 1991: precisament el tio de Diego Zaragozí, l’actual alcalde. Barrio Navarro també recorda la tenda de roba del senyor Frasquito Bellver, que vivia amb la seua filla Clementina i la seua dona. A continuació, la casa de Joan la Roba i la de Maria la Casillera; la Glorieta del Casinet, on vivia la família del Manyo i es jugaven grans partides de dominó. Enfront, Casa Sastre; i, en unes cases que aprofitaven els buits de la muralla, Maria la Tramussera que, com el nom indica, venia fruits secs i —també—, a l’estiu, aigua llimó i aigua civada.

La incisiva memòria de Javier, reportada amb la ferma i exquisida veu de María Amparo, prosseguia relatant que creuant l’arc del Portal Vell hi havia —com encara ara hi ha— la tenda i l’estanc de Tonico Ferrer, que compartia vida i treballs amb la seua dona, la senyora Angeleta, i els seus tres fills: Pepe, Pepica i Àngel. Tonico Ferrer —reconta Javier— era tota una institució al poble. Pel sentit de l’humor i per la simpatia era imprescindible en qualsevol festa. I diu que una volta va inventar un encenedor elèctric i va deixar sense llum tot el carrer Major, fins que el llumero del poble va arreglar l’avaria...

Pujant cap a l’església, sempre pel carrer Major, vivia també la Boixa, amb la seua tenda de saladures. I, tot seguit, la Sebastiana, que tenia un fill que era xofer d’un ministre. Aquesta dona diu que un dia va amenaçar Javier de pegar-li un bon batecul perquè li havia  estirat la cua a un pobre porc que anava solt pel carrer. Més amunt, encara, hi havia el Col·legi de Donya Pura. I la barberia del Torrero. I conta Javier que, durant la guerra, l’església l’havien convertida en un quarter militar, i que la seua escola es trobava allí dalt a la plaça. El seu mestre de primària va ser, justament, el mateix que va tindre mon pare: don Francisco Zaragoza. Ell i don Joaquín Rico eren els dos mestres del poble, per bé que també hi havia, també —recorda Javier— don Rodrigo, un famós mestre de l’escola racionalista, el qual posava a prova l’existència de Déu invitant els xiquets que el cridaren: "Déu, Déu, Déu!", "Veieu? No ve..." Després s’amagava darrere de la pissarra i els deia: "Ara crideu-me a mi!" I els xiquets el cridaven: "Don Rodrigo, don Rodrigo, don Rodrigo!" I ell eixia i els deia: "Què voleu, xiquets? Què voleu?"

En el deliciós text de Javier Barrio, que tant recorda l’estil i l’univers recreat per Carmelina Sánchez-Cutillas en Matèria de Bretanya (i, sobretot, en El llamp i la sageta dels records), s’apunta que el Fornet era un barri de pescadors. I que ell, en aquells anys de la guerra, veia que els mariners baixaven en fer-se fosc cap al port, amb el recapte, que era un cabasset on portaven el sopar. Anaven a la llum, a pescar sardina. I rememora igualment, Javier, que al Portal es jugaven grans partides de pilota valenciana, a llargues o a raspall. Andreu hi feia de marxador. I s’hi feien travesses importants, de molts diners. Quan jugaven grans figures com el Tato o el Surdo, el carrer s’omplia de gent. I ell, amb els seus amiguets —el Panxa, Marxena, la Camiona...—, anava a jugar al carrer Fondo.

La casa dels Navarro Ramon al carrer del Portal Vell —tal com recull el document memorialístic de Javier—, la va construir el seu besavi, Joan Ramon, conegut al poble com el Tio Felip: una persona molt volguda i respectada pels seus conciutadans. Diplomat en cirurgia menor, tenia una barberia on, a part de tallar els cabells, exercia també l’ofici de mestre sagnador.

Acostumat a la vida monòtona de Madrid, on les úniques aventures possibles eren eixir a passejar de la mà de la mare a jugar a la plaça de Salamanca, o al Retiro, a veure la casa de les feres, on hi havia tres gallines, un lleó pansit i un burro pintat que deien que era una zebra, per a Javier —l’expressió és literal— «Altea era el paradís». I la felicitat d’aquell paradís cert i real consistia a pujar a cavall dels matxos del Tio Penyo. O a passejar pel Pla Castell, entre ametlers, oliveres i garrofers. O a seguir el pare Rogelio, un missioner arribat des d’Amèrica, que es queixava i bufava que aquell poble tenia costeres molt encaramullades...

Sempre d’acord amb la memòria de Javier, a Altea no es va patir molt la guerra. Només una nit d’hivern diu que es van sentir tronar canons enfront de la badia. I sembla que la gent, fugint de la mar, va pujar a la part alta del poble embolcallada amb mantes. Però no va ser res. Això sí: per prevenir un possible desembarcament de les tropes nacionals, es van construir nius de metralladores a la platja de l’Albir i al Cap Negret. I dalt, al poble, van començar a excavar, al Racó del Banc, per la costera dels Matxos, una temptativa de refugi antiaeri. Però, com era lògic, la construcció es va desplomar. I encara sort que ningú no hi va prendre mal.

El carrer de la Mar ja era en aquell temps, segons Javier, el passeig de moda. Al poble no hi havia pràcticament hotels: només la Fonda Ronda i l’Hotel Minyana, enfront de l’Estació. I el Pelut era l’únic que tenia cotxe: un Ford T. També recorda Javier la Posada, al costat del cine Ascaso, on a més de projectar-se pel·lícules se celebraven assemblees polítiques. I el fet que, a finals de març de 1939, pel carrer de la Mar passaven camions de milicians per a embarcar al port d’Alacant. Amb el final de la Guerra, Javier haurà de tornar a Madrid. Com en el cas de Carmelina Sánchez-Cutillas, la Guerra acabarà per esguerrar el paradís de la infantesa que Altea representava. "S’acaba la infància, comença la adolescència en la fosca postguerra. Represàlies, fam, intransigència i... desgraciadament, afusellaments. Naix l’estraperlo", ve a concloure Javier Barrio.

Sentint les paraules de Javier, públicament llegides dijous amb la noble, amable, educada, delicada, culta, digníssima veu de la seua viuda, María Amparo Vázquez, se’m va fer un nuc a la gola. Perquè m’era impossible no evocar, amb un pessic al cor —i un tel d’aigua als ulls—, les paraules del final d’«El llamp i la sageta del record», amb què Carmelina Sánchez-Cutillas, molt semblantment, també se’n lamentava literàriament del fet que la Guerra Civil li havia extirpat la infantesa, li havia arrabassat la felicitat de la innocència, i l’havia obligada a abandonar per sempre mai més el seu particular i íntim paradís d’Altea: "A l’igual dels altres xiquets de la guerra, els meus germans i jo mai més no tornaríem a tindre joguets".

I... Ja ho veuen: és així que, quan pensàvem que era impossible un regal millor per al poble d’Altea per part de la família Navarro Ramon, resulta que l’enyorat Javier Barrio Navarro, que encara és viu en l’esperit i en la veu de la gran senyora que és María Amparo Vázquez Torres, va i ens fa encara un altre valuosíssim regal. L’últim regal: el regal de la remembrança. Que és, potser, el més valuós de tots els regals possibles. Perquè, si bé es mira, tant en el pla individual (el de les persones) com en el nivell col·lectiu (el dels pobles), davant la fatalitat de la mort, el regal últim i definitiu de la vida —ençà i enllà de l’art i de les paraules— és, precisament, el de la memòria: la memòria que ens forja, la memòria que ens defineix, la memòria ens mou. La memòria que som.