Un plaer, Carles Santos

VALÈNCIA. “Existeix la foto de l’avantguarda? Avantguarda o ardaguanta? Qui ha dit avantguarda? És d’avantguarda no ser avantguarda? Tirar un piano del campanar del meu poble és avantguarda?” Sí. Definitivament sí. L’emprempta de Carles Santos va tornar ahir al Teatre Principal de València, un espectacle dirigit per Ximo Solano que, com a bona avantguarda, no va deixar indiferent ningú. 

10 d’octubre, 21.00 hores. La porta del Teatre Principal de València s’ompli de gent que ha vingut a vore Santos, i ara què, l’espectacle que rendeix homenatge al músic, compositor, dramaturg i poeta, deu mesos després de la seua mort. 

L’espectacle no comença dins del teatre: un piano de cua amb la ballarina Sol Picó al damunt es troba en Plaça de l’Ajuntament. S’inicia així la performance, al més pur estil de la Fluxus Music de John Cage (a qui Santos admirava), amb Sol Picó ballant sobre el piano, per tot el carrer de les Barques i amb l’instrument en moviment. Deu minuts després, l’espectacle torna al Teatre Principal, amb el públic al darrere, corrent. 

Públic, piano i ballarina, que pega colps de taló sobre la tapa, entren per la porta del vestíbul, on hi ha instal·lada una pianola que mou les tecles sense ajuda de cap músic, emetent una melodia que acompanya els últims passos de Picó. A sobre la pianola, es troba un mural amb dos dels fetitxos del músic: les calces d’encaix i les sabates de taló d’agulla. Les tecles es mouen soles, com si un invisible Santos estigués presidint l’escena i interpretant una de les seues peces. 

Es guia al públic dins del teatre on un Carles Santos projectat al teló dóna la benvinguda, tot parlant. En un principi, la veu és tan fluixa que resulta quasi imperceptible; poc a poc, se sent cada vegada més forta, fins que fa callar el públic. “La meua família era la primera que es rebotava per les allò que feia. I això és un senyal que les coses van bé”. Fosc. S’alça el teló i l’espectacle continua amb un piano que presidirà gairebé tota la representació i el pianista Óscar Campos. Després d’uns acords, torna a eixir Sol Picó. Músic, instrument i ballarina units en una mateixa creació artística. 

El moviment no cesa ni un minut. Amb l’aparició del Cor Tramuntana Tremens, l’escenari tremola. 18 veus en 18 plànols diferents, interpreten escenes de l’obra de Santos. No és la primera vegada que ho fan. S’han tornat a juntar després d’uns quants anys. Aquestes 9 dones i 9 homes ja havien interpretat tots plegats, en la seua joventut, peces junt al músic quan encara ningú ho feia, segons afirma Jesús Ruiz de Cenzano, un dels seus membres.

Avantguarda i elements populars

Els textos de Santos, minimalistes però profundament expressius, també estan presents durant l’espectacle. Interpretats per Pep Cortés i Maite Gil, semblen reflexions del músic en veu alta que copsen el públic i el fan riure i també callar. L’expectació en L’avantguarda envaeix el teatre. I el diàleg culmina entre rialles i aplaudiments: “Pregunta personal: els valencians també podem ser avantguarda?”. 

Amb l’essència del músic de Vinaròs, els elements populars es van succeint. Ara, s’escolten focs d’artifici que ixen de les baquetes del percussionista Jesús Salvador, Chapi. Instants després, el cor Tramuntana Tremens interpreta una dansa amb moviments de raspa, al mateix temps que canta. Fent-los conviure amb elements de l’alta cultura i avantguardistes. 

'La Comunió'

Continuant amb el tarannà transgressor de l’artista, un dels últims actes de l’espectacle: la Comunió. Pep Cortés ix a l’escenari vestit amb una sotana de taronges, acompanyat d’una jove que li sosté un ‘calze-bol’ de gambes consagrades, interpretada per Maite Gil. Poc a poc, el públic s’acosta i pren la ‘comunió’ (entre ell els consellers d’educació i d’hisenda, Vicent Marzá i Vicent Soler), que finalitza amb un bes als llavis entre el capellà i la seua acompanyant. 

'L'adéu' a l'artista

Les dolçaines anuncien el final, tot creant un passadís sonor que acompanya el públic cap a fora del teatre, un altre cop. L’espai escènic torna a ser el carrer. Del Teatre Principal a la Plaça de l’Ajuntament on s’acaba l’homenatge, al mateix lloc on havia començat, com si es tancara el cicle. Al davant de la processó, una dona vestida de cuir, talons, mitges de reixeta i un arnés passetja un llebrer afganés (Santos era amant dels animals i tenia gossos i gallines). Al darrere, la banda sinfònica Unió Musical de Llíria interpreta una fanfarria del músic. En mig, un piano: l’eterna presència del piano junt a l’eterna presència de Carles Santos. Un cop a la Plaça, la Banda de Llíria, el públic i tot l’equip de Santos, i ara què es junten per a formar un cercle ben gran, que envolta l’instrument. 

El cor comença entona les primeres notes del Cailigaverunt oculi mei de Tomás Luis de Victoria, músic admirat per Santos. Una flama encén el piano, que comença a cremar-se. L’expectació és total. Pèls de punta i llàgrimes als ulls contemplen la trista imatge de l’instrument en flames, acomiadant un dels músics més genials de l’actualitat valenciana. 

El cercle es desfà a mesura que el foc redueix a cendres l‘estructura del piano. En eixe moment, Jesús Ruiz de Cenzano explica: “Ho tenia tot pensat. Carles va deixar un fum d’anotacions de com volia que fóra el seu homenatge, el seu comiat. I nosaltres hem tractat de muntar tot açò respectant al màxim el que va dir. Jo pense que li hauria agradat molt vore com ha quedat”. La gent fa una última ullada al foc i marxa, amb la sensació d’haver dit: “Fins sempre. Moltes gràcies, geni”.