Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

tribuna libre / OPINIÓN

Un requisit lingüistic per als Sioux?

5/03/2020 - 

Amb més de dos anys de retard, el Consell ha acordat donar tràmit al projecte de llei de la Funció Pública que conté al seu article 62.1.g) la previsió de l’exigència de la competència lingüística amb caràcter general per a l’accés a la funció pública valenciana, amb una redacció idèntica a la que consta en altres lleis com la balear (“acreditar la competència lingüística en el coneixement del valencià que es determine reglamentàriament, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents”).

L’oportunitat per trencar el bloqueig quasi institucionalitzat durant dècades, a l’exigència del coneixement del valencià per als servidors públics, es va obrir en 2016 amb la redacció d’un avantprojecte que va ser aprovat pel Consell el 28 de gener de 2017. Trenta-quatre anys després de l’aprovació de la llei 4/1983 d’ús i ensenyament del valencià, es posaven els fonaments bàsics per donar compliment al seu article 7 que estableix que el valencià, com a llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, ho és també de la Generalitat i de la seua administració pública. Aquest precepte ha estat al seu torn desenvolupat pel Decret 61/2017 que al seu article 4.1, estableix que el valencià és la llengua pròpia de l’administració de la Generalitat.

Com la congelació del llac Ladoga a l’hivern de 1941, que va permetre establir l’anomenat Camí de la vida per garantir els subministraments d’aliments i munició i l'evaquació de la població d’un Leningrad sitiat per l’exèrcit nazi i així evitar la imminent caiguda de la ciutat símbol de la resistència soviètica, el nou panorama polític amb l’arribada del primer govern del Botànic, constituïa l’oportunitat històrica de possibilitar que, l’única comunitat autònoma amb llengua pròpia que no té establida l’exigència del coneixement de la mateixa per accedir a la funció pública, trencara amb esta anomalia.

Però la làmina congelada que possibilitava eixe nou camí havia de patir encara un intens setge dels qui no es resignaven a un canvi absolutament necessari per al compliment de la llei i per avançar en el respecte dels drets de la ciutadania i la modernització de l’administració. Els mantres enunciats a tort i dret sobre la devaluació de l’administració per una hipotètica impossibilitat d’accés “dels millors opositors i opositores” que fins ara i sense requisit, sembla que tampoc no els hem trobat d'acord amb les mancances en excel·lència que tenim; eixos premis Nobel que han fet cua a les portes de la nostra administració als que barrarem el pas, per no citar el clàssic cirurgià de renom mundial que ja no podrà treballar a la nostra sanitat quan fins hui no havia tingut cap intenció de fer-ho. Els arguments corporativistes però, s’aliaven amb el clàssic immobilisme d’uns part d’algunes forces polítiques del canvi que quan arriba el moment no canvien les inèrcies o potser simplement, perquè mai havien tingut voluntat política per capgirar determinades situacions que alguns volen mudats en  integrants de la nostra idiosincràsia social.

Malgrat la intensitat de l’escalfament patit, el llac Ladoga ha suportat la pressió i s’obri definitivament pas la incorporació de la nostra Comunitat a les polítiques actives de suport institucional a la llengua pròpia i la garantia de l’exercici de la mateixa normativa i els drets de la ciutadania. Al cap d’uns mesos les Corts Valencianes finalment aprovaran la nova llei de funció pública que, entre d’altres millores, incorporarà l’exigència de l’acreditació de la competència lingüística del valencià com un més dels requisits, tant per al reclutament del nou personal com per a la provisió dels diferents llocs de l’administració. 

Ara però, cal avançar en el model real i a peu d’oficina, que volem per a una administració valenciana que, d’una banda ha d’aspirar a reclutar les persones més capacitades per a integrar-les, i sense dubte el coneixement del valencià és un element més que garanteix una major competència dels candidats; però també un model que ha d’acomplir la normativa de què ens hem dotat per fer del valencià la llengua pròpia de l’administració valenciana i per últim, que garantisca a la ciutadania que podrà exercir els seus drets, també lingüístics, davant l’administració.

És ací on tenim el nus gordià de l’autèntic debat sobre el valencià a l’administració pública i que ha de verificar-se en la redacció del reglament de la llei. Els arguments que fins ara s’han esgrimit per vetar l’exigència de la competència lingüística van demudant en un concepte residual i merament garantista de l’exigència de la competència, mitjançant un examen lloc de treball per lloc de treball amb l’objecte d’assegurar que en cada oficina d’atenció al públic hi haurà un/a funcionària que estarà en possessió de l’acreditació del coneixement del valencià i valorar la necessitat, i en quina intensitat, de la possessió de la competència lingüística. 

Una visió reduccionista que ens conduiria irremeiablement a contemplar únicament llocs d’atenció directa de caràcter presencial a la ciutadania per garantir que el ciutadà que en exercici dels seus drets s’adrece en la llengua oficial pròpia, no obtinga el malauradament clàssic per estes contrades, “no le entiendo” o el més militant “hábleme en castellano”. Aquest és el model esgrimit per a reservar-se el dret de vet al valencià a través de la provisió dels llocs amb el disseny de les relacions de llocs de treball, autèntic moll de l’os on es volen refugiar els elements refractaris. Este és el model que descriptivament podem anomenar com «Administració Sioux», que únicament es prepara per atendre els i les indígenes feréstecs que vénen de les seues reserves per solventar els seus problemes burocràtics i per als que garantim que no s’escarotaran amb contestacions dignes d’una metròpoli ocupant.

Però el model d’administració pública valenciana al que hem d’aspirar és ben bé altre. Aquell que, al costat de la necessària capacitació tècnica i preparació per acomplir la seua missió, també garantisca el compliment de la previsió legal que el valencià és la llengua pròpia de l’administració. Un model on el valencià forma part del nucli central d’una administració integral també en l’aspecte lingüístic. És a dir, no només ha de garantir el dret de l’administrat sinó que ha d’actuar, informar, comunicar  i acordar en eixa llengua i, per tant, la capacitació del seu personal és una garantia més de l’excel·lència de la seua formació. És, en aquest sentit, que cal recordar que l’accés a la funció pública es fa per cossos i no directament als llocs de treball, i és respecte d’aquells que s’haurà de fer la ponderació sobre la “proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents” que preveu l’esmentat article 61. 

El focus sobre el nivell haurà de centrar-se per tant sobre els cossos que conformen l’administració pública i en el seu cas, la intensitat haurà de modular-se sobre les funcions concretes de cada lloc, garantint també la seua exigència en la provisió dels diferents llocs d’acord amb les relacions de llocs de treball corresponents. És evident, per tant, que, si major és la qualificació exigida per accedir als cossos superiors, ho haurà de ser també respecte de l’exigència de la competència en valencià amb totes les resistències que sempre han protagonitzat aquells als qui precisament més qualificació ha d’exigir la ciutadania. I, correlativament, la importància de les seues funcions hauran de condicionar també la intensitat requerida.

En definitiva, la incorporació de l’exigència de la competència sobre el coneixement del valencià no pot desvirtuar-se en un debat enfocat des de l’assistencialisme a la ciutadania sinó que ha de formar part d’una visió integral d’una administració preparada per complir les exigències autoimposades per la llei. S’atribuix a Churchill la frase enunciada durant la Segona Guerra Mundial, que no es pot negociar amb un tigre amb el teu cap dins la seua boca. Al debat que s’obri ara mateix segurament tots els actors pensen que són el tigre,  veurem de qui és el cap.

Ferran Puchades i Vila, exsecretari autonòmic de Justícia i Administració Pública 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email