VALENCIA. Històricament s'han identificat aquells grans temes que articulaven els corrents d'opinió de la societat i, per extensió, de la seua expressio organitzada, que són els partits politics, com a "qüestions". I d'esta manera, s'ha parlat de "la qüestió social","la qüestió religiosa", o "la qüestió territorial" (quan no directament de "la qüestió catalana o basca").
Per definició, estes qüestions eren (o són) controvertides, una espècie de fractures ("cleavages", és a dir, clavills/clivelles, els anomena la ciència política), que divideixen la societat en bàndols segons la posició que cadascun té al voltant de "la qüestió" que es tracte (i de bàndols, per desgràcia, els valencians en sabem massa, doncs hem tingut una qüestió autòctona ja feliçment en vies de solució: la "qüestió lingüística").
Amb tot, cal reconèixer què és un concepte que adquireix tot el seu sentit en societats amb un alt nivell de polarització política, com ho han estat al llarg dels temps les mediterrànies. En canvi, les societats del centre i nord d'europa, com també les anglosaxones, han practicat molt més la negociació, el pacte i les aliances variables, a pesar de tindre'n les mateixes "qüestions" (o més, si pensem que "la religiosa" sovint tambe tenia una tercera dimensió: catòlica - protestant) que afrontar com a comunitat.
Per la seua naturalesa, no sol ser habitual el naixement de noves “qüestions”. No obstant, fa pocs dies, el Tribunal Constitucional, a instància de dos governs centrals de diferent signe politic, en derogar la primera de les lleis que recuperaven i actualitzaven el nostre dret civil: la Llei 10/2007, de 20 de març, de la Generalitat, de Règim Econòmic Matrimonial Valencià (derogació a la que seguiran, pressumiblement, les de les altres dos) ens ha creat una nova. Però seria un greu error, un error històric, tractar esta nova "qüestió", que seria “la qüestió foral”, com tradicionalment hem fet amb les anteriors, quan es tracta d'un assumpte que ens interessa a tots i totes, en lloc de fer d'ella una "qüestió valenciana".
Els fets i les conseqüències, fins fa poc només coneguts superficialment per la majoria de la ciutadania, comencen a ser familiars per a l'opinió pública valenciana gràcies a la gran feina difusora de diverses entitats i juristes valencians (p.ex. El tercer decreto de abolición, Palao Gil, Javier. 25/05/2016). De tots els estats de l'antiga Corona d'Aragó, el Regne de València fou l'únic a qui es va castigar a perdre el seu dret privat (civil) propi. Castella inclús va respectar el dret d'altres territoris que havia incorporat al seu domini anteriorment també per conquesta (Navarra) o des de temps immemorials per altres vies (les províncies basques o Galícia).
Este castic va proseguir durant el segle XVIII, on totes les iniciatives de la societat valenciana per recuperar el nostre dret foren reprimides; el segle XIX, quan el nostre dret fou ignorat en el moment en què es van recopilar tots els drets forals a la vegada que el castellà és codificava per donar lloc al Codi Civil que encara ens apliquen als valencians; i el segle XX, en el que el Tribunal Constitucional, en la resolució d'un recurs interposat front la modesta Llei d'Arrendaments Històrics Valencians, va pretendre tallar de soca - arrel qualsevol aspiració de recuperar i actualitzar el nostre dret històric. Un tracte diferenciat discriminatori que ara, en ple segle XXI, amb una societat valenciana més madura, cohesionada i conscient, amb un Estat de Dret i una Generalitat consolidades després de més de 3 dècades de democràcia i autonomia, no podem tolerar més. Perquè, com el vot particular del magistrat Juan Antonio Xiol Rios, demostra de forma palmària, no es tracta d'un problema jurídic, sino totalment polític.
És irrellevant que les tres lleis impugnades davant el Tribunal Constitucional les aprovara el Partit Popular i no el govern del Botànic, que alguna d'elles siga a nivell tècnic manifestament millorable (p.ex. La Llei 5/2012, de 15 d'octubre, d'Unions de Fet Formalitzades de la Comunitat Valenciana), que no estiguem partidistament d'acord amb el seu contingut concret (com el PSOE amb la Llei 5/2011, d’1 d’abril, de la Generalitat, de Relacions Familiars dels fills i filles els progenitors dels quals no conviuen), que dos hagen sigut impugnades per Zapatero i una altra per Rajoy... o que la majoria se senta igual de valencià que espanyol...
El que està en joc no pot ser objecte de controvèrsia entre valencians, perquè és assumpte transversal, de mínim comú denominador o interés “valencià” (i que cadascú llija: nacional, autonòmic o regional). És una part fonamental de la recuperació del nostre autogovern i de la nostra identitat, una part que resta pendent, que encara hem de reivindicar i per la que hem de continuar lluitant com a poble. Perquè consisteix, ni més ni menys, en el dret a organitzar les nostres relacions personals i familiars per nosaltres mateixos, d'acord amb els criteris i principis que, en atenció a les nostres singularitats i preferències com a societat, decidim democràticament entre tots i totes els valencians i valencianes. Un dret que no podem donar per perdut per l'únic argument d'haver sigut derrotats en una guerra fa més de 300 anys...
És per això que vull manifestar la meua adhesió a aquelles entitats que com l'Associació de Juristes Valencians o el Col·legi d'Advocats de Sueca, i professionals del Dret com Javier Plaza (¿Y ahora que hacemos?, 16/05/2016), Javier Palao o Joan Mª Tamarit (El débil argumento del Constitucional, 09/05/2016), entre d'altres, han alçat la seua veu front este "Tercer decret d'abolició" i faig una crida a tots els àmbits i instàncies de la societat valencianaper a què ens posem a treballar en este problema comú. Fem de “la qüestió foral", “una qüestió valenciana".
Francesc Gamero Lluna és subsecretari de la Vicepresidència del Consell i vocal de l'Observatori de Dret Civil Valencià.
