GRUPO PLAZA

RESSENYA

'Una vil·la a Florència': l’ofici i la solvència de Somerset Maugham

1/03/2022 - 

VALÈNCIA. Es podria dir que en principi tots els escriptors tenen com a finalitat més o menys confessada ser llegits. Una finalitat o intencionalitat que, al llarg de cada trajectòria literària individual (o fins i tot des dels seus inicis) va modulant-se discretament, adaptant-se en consonància amb la repercussió real que l’obra en qüestió produïx en el públic lector. Així, i com a paradigma de l’adaptació, ens podem trobar amb la figura de l’escriptor que ràpidament percep que allò que escriu mai serà carn de majories, ni objecte de fervors massius, i convertix la seua reduïda parròquia en una sort de happy few per als quals viu i alena, un cercle elegit que comprén, es commou i lloa –carregadíssim de raó i sapiències, no cal dir-ho– les virtuts d’una obra només accessible per a eixa selecta minoria.

Eixe arquetip tan comú en realitat beu d’un estat de coses absolutament incontestable. El públic lector –entenent ací per públic lector tot aquell amb capacitat de llegir– és, en les nostres societats, universal. Una altra cosa és l’hàbit lector o la pulsió lectora, el cultiu passiu i devot de les lletres quasi com una religió, com un costum diari, i que definix i forma part de la vida dels afectats per este mal. I és des d’eixos cercles d’on sorgixen aquells happy few que en realitat sostenen l’ecosistema literari, la seua ampla base –molt més ampla del que en principi podríem sospitar– que es retroalimenta de manera constant en discretes però múltiples i fecundes ramificacions.

Assolir una repercussió o un èxit massiu en matèria llibresca, tot i la seua presència aclaparadora en els moderns mitjans, és l’excepció, i arrossega des de sempre un cert i comprensible desdeny provinent d’aquells cercles lletraferits. Eixe desdeny no naix només des d’una més o menys confessable incomprensió o enveja, sinó també d’una realitat palmària: bona part de les obres que aconseguixen altíssimes quotes de vendes o popularitat patixen d’ínfims nivells de qualitat, i funcionen en molts casos com a simples corretges de transmissió de modes (quan no modes en si mateixes) o com a purs artefactes d’entreteniment on el format –el llibre, al remat– resulta merament accidental, convertint-se en objectes de consum prou més allunyats del que podria pensar-se del pur fet literari: d’ací, probablement, el seu èxit massiu.

Però també hem tingut excepcions, convergències entre enormes popularitats i vendes i més que raonables qualitats. I moltes. Una de les principals és la del molt i injustament oblidat William Somerset Maugham (1874 – 1965).

Fill d’un advocat anglés encarregat de les qüestions legals de l’ambaixada britànica a París, en eixa ciutat naixeria i ho faria en l’edifici de la mateixa ambaixada –tècnicament territori britànic–, per la qual cosa el seu origen parisenc romandrà com un bell exotisme dins de la seua condició d’anglés pels quatre costats. Sa mare, que patia de tuberculosi, moriria quan el jove William només comptava sis anys d’edat, fet i absència que el marcaria durant tota la seua vida, com demostra el gest de mantindre una foto d’ella en la capçalera del llit fins a l’últim dia de la seua molt llarga vida.

Educat a Anglaterra i matxacat pels companys en les diverses institucions on estigué pel seu tartamudeig, la baixa estatura i l’accent francés que exhibia, seria un xiquet sensible i reservat que patiria, a més, la infame custòdia que s’havia encarregat al germà de son pare, vicari de Whitstable, al comtat de Kent. Home distant, repressor de la menor emoció i apòstol de la fredor, la seua contribució a la formació del caràcter introvertit i desconfiat d’aquell infant seria tan nefasta com decisiva. Infectat de complexos i prejuís, i sense més pretensió que canviar d’aires, l’adolescent Somerset Maugham decidirà cursar estudis de medicina a Londres, tot i que des dels quinze anys ja bategava en ell la passió per la literatura i la vocació d’escriure, funestos vicis que ni tan sols va atrevir-se a confessar al més funest vicari.

Malgrat una infància tan desafortunada i determinant, l’ambient cosmopolita de Londres, els viatges i les noves amistats alleugeraran la càrrega i el decidiran a escriure. I ho faria tant i tan bé que abans de la Primera Guerra Mundial ja era un escriptor reconegut, amb moltes peces teatrals estrenades (aplegà a tindre quatre en cartell simultàniament en els escenaris londinencs) i una desena de novel·les publicades amb un èxit que mai deixà de tindre una progressió constant. Un creixement que, a partir d’eixos anys, seria descomunal i tindria com a principals fites Of Human Bondage (1915), The Painted Veil (1925) o, més tard, The Razor’s Edge (1944). I no només amb eixes novel·les d’èxit aclaparador i qualitat més que notable, sinó amb dotzenes més. Tot en conjunt li va permetre ser l’autor més llegit en tot el món a partir de la dècada dels trenta (d’alguna manera, va agarrar el relleu en la popularitat planetària de Vicent Blasco Ibáñez), el més volgut i valorat per les masses lectores, reconegut per la crítica i, sens dubte, també el més ric.

Una vil·la a Florència (Viena Edicions, 2021) és una d’eixes obres que sobre el paper, i amb la injustícia habitual, hauríem de considerar menors, una nouvelle que, com tantes, es suposen de lectura ràpida i record fugisser. Però no ho és. De fet, podríem considerar-la com una de les millors novel·les de gènere negre mai escrites, paradoxalment executada sense eixa pretensió, com fan sempre els més grans. Una vil·la a Florència és una narració on es barregen la mort, els secrets i les passions, entrecreuant-se de manera permanent.

Per mitjà de la protagonista, la jove i atractiva viuda Mary Panton, instal·lada en una bella vil·la prop de Florència i inserida en la vida regalada de la sempiterna i frívola colònia anglesa d’eixa ciutat, assistim a l’aparició dels altres dos personatges principals, el veterà diplomàtic cridat a alts destins Edgar Swift i el vividor i poca-solta Rowley Flint, que actuen com a contrafigures davant de la buidor de la protagonista. Les cuites matrimonials d’esta darrera amb el primer –perfumades d’una banalitat amable– es voran profundament afectades per l’aparició d’un refugiat austríac del nazisme, i pel posterior fet casual i luctuós, important i en bona part fruit del capritxós viure de la viuda. La resolució d’eixe problema es transforma, de la mà invisible de Somerset Maugham, en un dilema moral que resoldran cadascú a la seua manera. No hi ha en este llibre deliciós sensacionalisme, ni vulgaritat, i el relat fluïx com un ordenat puzle pel qual som guiats per l'autor, deixant a la vista les verdaderes misèries i glòries de la condició humana, les fondàries psicològiques que alguns com Somerset Maugham tenen capacitat d’explicitar amb una genial sobrietat.

Escriptor de raça, viatger incansable, agent del servici secret britànic durant la Primera Guerra Mundial, impagable cronista de l’Europa de la primera mitat del segle XX, homosexual tan emmascarat com evident, autor d’obres de seducció inevitable i elogiat per gegants com Anthony Burgess o George Orwell, aquell senyor elegant anomenat William Somerset Maugham va fer de la literatura la millor teràpia, el millor antídot feliç contra la ferida de la soledat que arrossegava des de la seua trista infància. I, en bona part, ho va aconseguir per a delit nostre.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme