Cada cert temps necessite tornar a Itàlia. Supose que aquesta és una debilitat comuna a totes les persones que, en un moment o un altre de les seues vides, han pogut sentir ànima endins l’experiència d’Itàlia. Josep Pla, per exemple —el monumental Josep Pla—, va conservar fins al final dels seus dies aquesta lògica, natural, humaníssima obsessió d’Itàlia. I, segons conten, sembla que adesiara demanava als qui l’acompanyaren en les hores de la darrera vellesa: «Anem a Itàlia! Fem el viatge d’Itàlia! Porteu-me a Itàlia...»
Aquesta setmana, després de set o vuit anys d’absència, he tingut, per fi, l’oportunitat de tornar a Itàlia. De Roma estant, per això, vaig conèixer la notícia de la mort de Josep Maria Espinàs, pare de la Nova Cançó, escriptor estimable i també —anecdòticament— autor de l’himne del Barça. Ja saben: «Blaugrana al vent, / un crit valent....» Tenia 95 anys, ja, aquest galant escriptor que sempre va ser Josep Maria Espinàs. Feia temps que no es prodigava en l’esfera pública, però no deixava de ser un veritable referent de les lletres catalanes contemporànies. Em va vindre al pensament, per això, el missatge de dol que fa a penes un parell de setmanes em va enviar l’eruditíssima, admiradíssima i estamadíssima professora Carme Oriol amb motiu de la mort de l’amic comú Vicent Salvador, poques setmanes després de la pèrdua del també amic comú Llorenç Soldevila, i a penes uns mesos més tard de la defunció del pare Josep Massot i Muntaner: «Molt colpida per la mort de Vicent Salvador. Com se’n van els nostres referents...»
Certament, la vida és una successió de pèrdues; un viatge —tan meravellós com vulguem— fet també de renúncies, enyors, malguanys i desercions. Cada dia, cada moment, cada instant és únic, irrepetible, irrecuperable. I tan bon punt passa, el perdem per sempre. Irremissiblement. Com una petita, dolorosa, punxant, terrible mort. Sí. En efecte: la vida, si ho volíem mirar així, no és sinó una infinita successió de morts: de morts infinitesimals, instantànies; de petites morts —de morts que ens laminen— al costat d’altres grans morts que ens fereixen, ens marquen i ens colpeixen.
Per això, precisament, convé aprendre a escoltar, flairar, abraçar, admirar i assaborir plenament —amb fruïció de tots els sentits!— cada moment que ens és dat de viure. Amb l’ambició impossible d’atrapar l’instant: cada fracció de temps disponible. Enllaçar i estrènyer el present, l’ara i ací; capturar la nit, aferrar el dia. A això fa referència, justament, el carpe diem horacià. I una de les maneres més recomanables de fer-ho és —em sembla— aquesta del viatge a Itàlia. Sopar amb la millor companyia en un bon restaurant de Roma —carciofi alla giudia, pizza al prosciutto e funghi e vino bianco, no cal molt més—: heus ací un tast (concretíssim) de la quimera de la felicitat...
Una de les coses per les quals m’agrada d’anar a Itàlia és perquè més d’una volta el país de Dante Alighieri, Leonardo da Vinci, Michelangelo Buonarroti, Umberto Eco i Ennio Morricone m’ha permés d’observar, amb admirable anticipació, el mal de què hem de morir. Recorde, per exemple, que en una visita a Roma l’any 1995, quan ací els telèfons mòbils eren encara un exotisme estrany i exclusiu de segons quins empresaris adinerats, vaig quedar profundament impressionat pel fet que molts joves normals i corrents ja hi feien servir els seus telefonini, compulsivament i ostentosa, com una forma d’ocupar l’oci a la Piazza della Rotonda, enfront del Panteó. «Però com pot ser? És insòlit! S’amorren als telèfons i perden l’oportunitat d’interactuar amb les amigues i els amics que tenen davant, presencialment!», pensava. Poc podia imaginar jo, en aquell moment, que el món rodaria com havia de rodar, i que aquella imatge ara evocada no era sinó l’anunci indiciari —clarivident!— de la decisiva conversió que tutti quanti hem experimentat des de l’Homo sapiens fins a l’Homo pantalicus.
«El mal de què hem de morir?» No ho sé... Però en una de les nits que he eixit a sopar aquesta setmana amb A. a un restaurant de Roma he pogut testimoniar una escena no poc curiosa. Es tractava de la xica que ocupava la taula contigua a la nostra: una tauleta redona, arraconada, coqueta, suggeridora; potser la millor taula del sumptuós local. Vestia tota de negre, d’una manera incitant i enlluernadora que en remarcava el cos jove, atractiu, escultural. Minifalda ajustada, calces amb randes, dibuixos i transparències de fantasia; sabates de taló; i un top ajustat, tot ple de randes també, que oferia un escot generosíssim que subratllava voluptuosament —com diria Estellés— les «rodonors invictes» dels pits. Portava, de més a més, la nostra veïna de taula, un maquillatge abundós, agosarat, incisiu, notori, provocador, i un pentinat igualment desimbolt, calculat, pletòric. Per dir-ho curt: es feia mirar, aquella jove. Resultava evident que aquella nit havia invertit, en la seua imatge física —roba, maquillatge i pentinat—, els millors recursos possibles per a ressaltar una bellesa excepcional que el seu jove cos ja posseïa naturalment. A una hora de camí es notava —vull dir— que la xica hi jugava, decididament, el sempitern joc de la seducció. Fins i tot A. es va veure obligada a fer-hi un comentari admiratiu: «Caram! Aquesta xica deu ser actriu, o model. O alguna cosa...»
Però més enllà de la presència exuberant, cridava l’atenció, en aquella xica, el fet que estava sopant tota sola en aquella àmplia taula redona, al bell centre de la qual s’havia fet posar una luxosa glaçonera metàl·lica on es mantenia freda una botella de xampany. El cambrer, amatentment, atenia les seues regulars indicacions i anava omplint-li i reomplint-li la copa, una volta i una altra, amb aquell xampany de marca, fins que la primera botella prompte va donar pas a una segona botella... I ella, mentrestant, parlava i reia amistosament, amb constants gestos de complicitat i incitació... A un suposat company o amant inexistent, que no es trobava present en la cadira (buida) d’enfront. Fins i tot, de tant en tant semblava que brindava i feia xocar la copa amb la copa de l’acompanyant imaginari, a pesar que, òbviament, en la solitud de la seua taula l’única copa que brandia l’aire era la seua.
No. No era boja, aquella bella jove. Només ho semblava. Simplement passava —ho vam deduir després d’un primer moment d’estupefacció— que la xica s’havia arreglat d’aquella manera tan glamurosa perquè es veu que tenia concertada una cita per a sopar luxosament amb algú... De manera telemàtica! I resultava fàcil, fins i tot, espiant els gestos que ella oferia a la pantalla del mòbil que feia recolzar sobre la glaçonera, imaginar la seua parella virtual, també mudada com un margalló, sopant igualment en la solitud de la taula d’un altre restaurant luxós —ves a saber si d’Austràlia, de Xile o dels Estats Units d’Amèrica!—, brandant en l’aire la seua soliua de cava.
—Anem, anem! Es veu que és una moda nova: eixir a sopar emperifollat amb algú amb qui has quedat per videoconferència... Qui viu quant veu!» —comente a A., no exempt de curiositat i tafaneria.
«El dia de demà ningú no l’ha vist i açò no se sap en què es pot girar!», s’admirava el personatge protagonista d’un relat publicat a Alacant, en el setmanari satíric El Cullerot Alacantí, a finals del segle XIX. I aquest, exactament, va ser també el pensament que em va vindre al cap admirant aquella nova moda del sopar luxós a distància que, segons sembla, comença a practicar-se a Itàlia. «Serà aquest el mal de què hem de morir? Fins i tot, eixir a sopar amb la parella acabarà sent via mòbil?» Mentre això pensava, A., que a voltes sembla que té dots endevinatoris, em diu:
—Sí, sí... Però mira: si t’hi fixes, ja fa temps que aquell altre xic d’allà, que està sopant també a soles, està mirant la xica. I ella ja li ha tornat la mirada un parell de voltes, amb un somriure. Vols veure tu que...
Encara A. no havia acabat de suggerir allò que volia suggerir, quan la jove de la videocita va acomiadar la persona amb qui havia telesopat, va fer un bes amatent a la pantalla i va desconnectar per fi l’aparell. Però en comptes de demanar el compte i d’anar-se’n, va agafar amb les dues mans la glaçonera amb la botella de xampany i, decididament, la va portar fins a la taula del xic solitari. S’hi va asseure al costat, li va plantar dues besades arran de comissura i, seductoríssimament, li va regalar un somriure a frec de llavis...
—N’hi has, coca!
No sabria explicar per què, però aquella resolució tan sorprenent per al curiós sopar videoconferenciat de la veïna de taula, amb la substitució de l’amant virtual per una persona real, «de cos present», ens va fer una mica feliços, a A. i a mi —involuntàriament convertits, ja, en observadors morbosos i tafaners de la divertida escena, a la manera de televidents addictes al programa First Dates. Per això, quan l’exuberant xica va brindar de veritat amb aquell altre jove de veritat i tot seguit s’hi va abraçar enjogassadament —també de veritat—, la joia de l’instant ens reconciliar amb un sentiment profund i estrany, i ens va refermar en la confiança que, per sort, potser encara no tot es pot viure plenament a través d’Internet, per mitjà de les pantalles dels telèfons mòbils: que, segons quines coses, requereixen encara la tebiesa del cos; la calidesa d’una presència humana.
«La vida es una guitarra molt aspra que hem d'abraçar sense por. [...] Si hi ha moments dolents, no em privaran d’ésser feliç», reivindicava Josep Maria Espinàs ara fa seixanta anys en la cançó «La vida és una guitarra» de l’any 1963. És aquesta una actitud que —em sembla— ha acompanyat l’escriptor barceloní durant tota la vida, i que, inexcusablement, forma també part del seu llegat: que contra la mort —contra totes les morts: les grans i les petites morts nostres de cada dia— cal sempre proferir «un crit valent». Perquè a pesar de totes les asprors de la vida —a pesar de pèrdues, renúncies, enyors, malguanys i desercions—, efectivament val la pena escoltar, flairar, abraçar, admirar i assaborir amb plenitud —amb fruïció de tots els sentits— tots i cadascun dels moments de què disposem en la vida. De manera presencial, preferentment... Això, si més no, m’ha recordat, a Roma, aquesta setmana, l’escena inesperada dels joves acabats de presentar, disposats a compartir xampany, conversa, rialles, nit i tendresa. I —sobretot— el somriure divertit, afable, lluminós i còmplice d’A. (o l’amor), mentre entrellaçàvem les mans i ens buscàvem els ulls —com si també nosaltres, després de tants anys, fórem jovençans acabats de conéixer. Tant és així que em van vindre ganes de proferir-li, de seguida, el més valent de tots els crits. Que és, naturalment: «Et vull, vida!»