CASTELLÓ. Menys és més. M'horroritza pensar en més. Ja ho va dir Cecil Beaton i, posteriorment, ho va recollir Marta D. Riezu en les seues anotacions sobre l'elegància involuntària: “L'elegància és aigua i sabó”. I el mateix és dir que l'elegància està en allò senzill, en allò de tota la vida. Ningú negaria que, en un primitiu Balenciaga o en aquella col·lecció de Sybilla Nit que va fotografiar Juan Gatti, trobem la senzillesa, allò clàssic, les línies rectes, però no l'avorriment. També la trobe en els actuals dissenys de l'eldenc Juan Vidal, que tant em recorden a l'essència de Balenciaga i Franco Moschino, tot i no tindre res a vore amb ells.
En definitiva, l'aigua i sabó dels quals Beaton ens parlava. Pocs s'atrevirien a qüestionar per què es continuen usant eixes peces en estores roges i desfilades de moda, photocalls i nits de festa, perquè en elles està la quinta-essència de l'elegància. Però en algun moment de la història, l'aigua i sabó es van esvair. Molts van començar a creure que l'elegància potser estava en llevar-se la roba. Molts ho continuen pensant, buscant la modernitat del cos nu, però potser siga una cosa tan casposa i antic com el pas dels anys.
Mire al meu al voltant i veig làtex, cossos atapeïts i una lluites per a ser qui guanya un concurs, personificat en ensenyar, que al seu torn ve de la mà de bodies diminuts, mussolines, transparències i granotes ajustadísimes en materials elàstics de colors o cuirs. La premissa és antiga tot semblar d'allò més moderna, però la pregunta és: en una societat en la qual tot es pot comprar o vendre, hi ha un espai de llibertat o hem perdut la nostra autonomia?
Tenim un context clar. Una societat neoliberal com la nostra ens convida al fet que tot es pot comprar o vendre. Però deixeu-me que vos diga, senyores i senyors, que la llibertat va molt més enllà de pujar fotos de seminús, tancar l'any entre transparències i gases mentre mig país espera que ensenyem el nostre vestit o guanyar un concurs musical amb les natges a l'aire –o vestits amb peces sadomasoquistes–. Tampoc té res a vore amb ser el més guapo, millor vestit o el que més followers té en xarxes.
Mentres no puguem caminar pel carrer sense deixar de mirar cap arrere –a les dos de la matinada, amb les claus a la mà i tractant de vore si qui va darrere s'acosta massa per a endevinar quines són les seues intencions– o deixar d'avisar en arribar a casa al grup que has deixat fa deu minuts, la llibertat estarà de costat. Tots som lliures de vestir i ensenyar el que ens done la gana, però sabent els objectius que tenim, els valors que transmetem i fins a on podem arribar.
No ensenyem el cos perquè siguem més lliures que aquells que no ho fan i, els que ho fan, no són més moderns que els qui ens resistim i continuem buscant l'elegància en allò de sempre: en les capes, en el de tota la vida. L'objectiu dels qui fan això no és millorar la societat, sinó aconseguir més fama, més 'm'agrada', més impacte. Guanyar, en definitiva, però el què? Sembla que siguem més lliures per això, però què n'hi ha de cert? Ho som o és el que ens fan creure?
Menys és més, però rares vegades més és menys. El minimalisme conquista armaris des que els nord-americans Calvin Klein i Tommy Hilfiger –entre molts altres– el van posar de moda. Contra el rococó europeu va sorgir este corrent que va conquerir el globus en poc de temps. Oposada al seu torn a la idea de dandi anglés, el minimalisme lluita per les peces aparentment senzilles, però amb molta personalitat. I, mentre a Europa governaven les mussolines i tuls, els Estats Units parlava de jeans, del blau Klein i dels total looks en colors sòlids.
Sense adonar-nos-en, la filosofia de Beaton havia calat allí més que en la seua Europa. Van nàixer icones abanderades d'este corrent. Grace Coddington –directora creativa del Vogue estatunidenc durant més de dos dècades– ens va parlar molt d'ell i ho continua fent en cada treball. Perquè, com va dir la revista Time: si Anna Wintour és el Papa, Grace és Miguel Ángel pintant la Capella Sixtina dotze vegades a l'any.
Es complementaven amb els seus estils –dispars, com la societat– a la perfecció. “Cap dels meus dos matrimonis ha durat més de sis mesos. Amb Anna i amb el minimalisme porte ja 'casada' vint-i-sis anys. Un Halloween alguns xiquets del meu barri es van disfressar de nosaltres”, va afirmar Coddington, amb l'espontaneïtat que la caracteritza i que ha seduït, durant més de seixanta anys, al món de la moda.
I així, sense més, vaig descobrir que l'aigua i el sabó eren més que una moda, una manera de vida.