València a dieta: menjar poc i pair bé

VALÈNCIA. L’altre dia llegia que els valencians són panxacontents, estan satisfets amb ells mateixos. És tan subjectiu això! El grau de felicitat sembla boníssim malgrat el nivell, ben baix, per sota la mitjana, de benestar. Els que han remenat les cireres han estat la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (Ivie).  Si ells ho diuen... Som al tercer lloc dels “contents”, per darrere dels catalans i dels bascos. No en parlem més!  En valoracions més objectives, el País Valencià és al número 12 del llistat pel que fa al nivell de vida. Som a la cua, entre els pitjors situats. En veure la notícia, les febleses afloren. Rumies incrèdula, irònica, escèptica, amoïnada... L’informe valora la situació en què es troben satisfetes les necessitats en tots els dominis de la vida, incloent-hi els aspectes físics, emocionals... Ací, entra de ple el benestar material i la salut juntament amb el tabaquisme i l’obesitat. Clava mossegada  en les  relacions socials, la seguretat, la renda, l’habitatge... Es vincula amb l’educació i la cultura. La qualitat de vida dels valencians estudiada pèl per pèl. Passant la informació pel sedàs les debilitats terrenals i altres substàncies.

Un altre estudi internacional elaborat amb la participació de la Universitat de València, recorre els carrers a la recerca de conclusions òbvies i alhora aclaridores. El  districte o barri on vivim marca. No n’hi ha cap dubte. Moltes de les nostres vies no surten amb l’agilitat ben parada. Obesitat  i sedentarisme van de bracet pels poblats del nord. Ranqueja  de valent, el que més, Orriols. Ciutadans amb sobrepès i amb poc dinamisme a Torrefiel, Benicalap, Nou Moles, Natzaret... fins a La Punta. Economia i educació fan parella de fet per tal d’analitzar el perill als districtes saturats de la ciutat, els allunyats del centre. El volum sobredimensionat és el gran factor de risc. Penetra entre els nens, adolescents i grans. Consumidors compulsius de greixos saturats. No se sadollen amb res, mai no n’hi ha prou. Estils de vida ajustats a l’educació i al disseny dels barris. Nivells socioeconòmics ofegats i trajectes durs fan sobresaltar el cor, el “sucre” vital, reviscolen l’impuls de la gana.

El benestar emocional es valora? Què fem amb els complexos? S’analitzen els acomplexats? N'hi ha per a donar i per a vendre. Endevinar la tecla ja costa més. Les variables atabalen, condicionen, el nostre grau de satisfacció en la vida. Tot estudiat i mesurat. Vivències en tenim per il·lustrar. Portem a la butxaca, a la motxilla imaginada o real, feblesa i discordança. Classificar i entendre els nostres “traumes” sembla impossible a cop d’ull. També resulta delicat indagar els punts de genialitat que podem tenir. L’entorn ens condiciona i tritura, clar i net. Les nostres capacitats sempre són a prova, educades, pertorbades, camuflades, indisciplinades... 

Hola, bon dia, es presenten els complexos! Experiències sotmeses a elements embalsamats, congelats o frescos. Marcant el ritme vital, el personal i l’intransferible. En el pòdium, el tema dels grams i dels quilos, el que més preocupa. La massa corporal en acció. Les frustracions, les emocions barrejades entre els hidrats de carboni, el sucre  i els  aliments farcits de greix als districtes obesogènics. L’OMS considera l’obesitat una pandèmia. Any rere any creix la malaltia. Ens diuen que un 13% de la població té problemes de pes i és la causa de mort de vora a tres milions de persones a l’any. Hàbits, càrrega genètica, costums, tendència a arrodonir-se... La xifra aterra. Un altre perill afegit a la vida. Alerta mundial! L’índex de massa corporal (IMC) no enganya. S’interpreta per batejar-nos amb el nom que ens pertoca. Açò ve de lluny, al segle XIX ja començaven a mesurar les persones i a posar noms i uns quants adjectius: normal, sobrepès, obesitat severa, mòrbida...

Ens alliçonen de tot i també amb el menjar saludable als diaris, als programes divulgatius, a les campanyes institucionals. Fins i tot tenim a l’abast un fum d’Apps que suggereixen fer un mos amb comoditat, amb carta de colors. Un munt de normes i consells a tot volum, alertant-nos mentre ens engolim el desig gastronòmic del dia. Som en el punt de mira. Què fem passar pel canyó? Quin producte estrella és necessari perquè la màquina funcione sense grinyolar? Menjar poc i pair bé diuen que és la clau. 

Cal evitar les lletres XXL a l’etiqueta. La dieta, un tema suat si ens trobem passats de quilos. Dieta trampa, dieta miracle, dieta líquida, la purga del xato... Denunciable tot el negoci fals i pertorbador que enxampa. Enganyats, atipats, de propostes per tal de millorar complexos i autoestima de grans i joves. La salut mental és tan dèbil... Ens amoïna si ens diuen que estem massa grossos, si ens diuen que estem massa prims... Sempre amb l’enrònia! 

Bàscules i miralls, tremoleu! Afecta psicològicament el greix? Condiciona els obesos la seua talla? Altera el caràcter? Són més doctes les persones amb quilos de més? Egoistes sense miraments, sense complexos aparents per amagar la seua talla? Són més felices? Dissimulen la frustració? Anhelen la captura d’un rosegó? S’estressen per endrapar amb impuls? Es riuen amb més gana, es riuen de tot? Com marxa la seua salut emocional? I Les persones primes? Com reaccionen amb això d’estar en la pell i els ossos? Als magres ens afecta tot d’igual manera? 

Cada dia condicionant la rutina surten els acomplexats pels quilos, per qualsevol altra cosa, a passejar sense escrúpols, sense cap prejudici.  No s’amaguen per massa temps. Au, fora!  Hi ha algun complex a la pole position?  La graella de sortida està petada. Tots els patim en primera persona. Tot plegat reaccionen sense mirament, s’enfilen i s’arrosseguen. Pugen a l’escenari amb un bot ben àgil. A base d’intencions ben espavilades fan camí. Es venen ben bé. Ambiciosos amb tot. Caiga qui caiga. Amb propòsits culturals, erudits o de “postureig” escalen posicions. Previsibles, de vegades, ideològicament, munten plataformes ben “sòlides”, de pes. “Mola molar i assaciar-se”. Màscares fàcils de detectar per qualsevol psicòleg acabat de sortir del Grau, de pa sucat amb oli. S’apunten a l’últim sarau, es fan de notar. Alguns, acomplexats pels quilos o no, s’involucren en projectes solidaris per  tapar la vergonya, la insolidaritat amb la seua salut mental i física. Perfils estudiats, amb resposta de manual, de supervivència al complex. Això comenten els erudits de les reaccions humanes. N’hi haurà de tot, però sembla que aquests abunden. Ai, la falsa ideologia camuflada de carències! L’obesitat, la inseguretat, l’autoestima, la genètica al teixit adipós i al món l’exterior. Complexos de tota mena asseguts a la vora, a la taula, al treball, a la política i al bus.

Grams i quilograms  de cinisme circulen d’igual manera entre els grassos i els fideus. Boicotegen, menyspreen, si algú no “té” el tallatge. La malaltia del despotisme i l’insult es desenvolupa entre els sobrats i els amagrits, amb adjectius amb molt de pes despectiu. Buidant el pap. Els psiquiatres farien l’agost si passaren un test, el del “menyspreu per la mida”. Ací ningú no es lliura. Cap manual a l’abast d’educació i civisme? Escampem la salut als carrers del “sobrepès”, els de la pobresa. Airegem els trajectes. Fugim del model hipercalòric que es menja la partida. Repartim micronutrients per avingudes i rondes. Eliminem complexos del traçat urbà. Que només guanyen pes els barris i els districtes. Com si els toqués la Grossa.