Valencians, queda inaugurada la temporada del “comboi”

VALÈNCIA. Arriba la Pasqua i ja no hi ha marxa enrere, ha canviat la nostra manera de viure de forma irreversible (fins octubre-novembre). Ja no serà res igual en este 2016 des del moment en què rebusques entre la teua col·lecció de sabates vintage unes espardenyes “pasqüeres” amb les quals anar de paella amb els amics, ha arribat l’època del comboi.

Ha canviat l’hora, ha canviat l’oratge, ha tornat la llum, els tarongers estan en flor i els valencians, com els tarongers, estem ja preparats per oblidar-nos del nostre simulacre d’hivern i fer el que més ens agrada, eixir al carrer. Excepció feta de les Falles, carnestoltes, Magdalena i altres festivitats locals que ens animen a envair els carrers, és quan arriba la Pasqua quan arranca la temporada oficial de “comboiaes” diverses, passejades per camp i platja, cerveseta en la terrassa del bar i, en general, de no parar massa per casa.

El que a l’hivern és sopar a casa, a la primavera és sopar al balcó o al terrat; el que els anglesos anomenen “afterwork”, nosaltres ho anomenem fer-se’n una al bar del cantó després de treballar; la barbacoa que els americans fan els caps de setmana amb el veïnat, per a nosaltres és una torrà amb els amigatxos. Es multipliquen les convidaes a paelles, arranca la temporada de les bodes i és època de comunions. De sobte, els amics que en octubre van desaparéixer ara et criden amb ganes de fer alguna activitat a l’aire lliure, com ara anar a passar el dia a la muntanya, a jugar al vòlei platja o a visitar Morella, Sagunt o Dénia. I toca, sí o sí, anar a la Fira del Llibre, la Mostra de Vins o a algun festival de música a l’aire lliure.

És el moment en què tornen les alarmes al carrer. I quan dic alarmes parle d’eixes veïnes que s’ajunten a poqueta nit a xarrar davant de casa i controlen que estiga tot en ordre en el barri. Hi ha autèntiques professionals de passar la nit a la fresca “pelant” el personal. Cadires anatòmiques, taules desmuntables i unes ulleres bifocals amb les quals no perden el més mínim detall del que ocorre al seu voltant. De veres, he vist alguna senyora que té inclús senyals de trànsit a casa per a senyalitzar la zona on plantificarà la paraeta de 9 de la nit a 2 de la matinada, horari de bar.

Arriba també l’hora de fer el canvi d’estació als nostres armaris i, excepció feta d’alguna rebequeta perquè a la nit refresca, ja comencem a traure camisetes i pantalonets curts, i deixem la pelfa, la pana i la llana amagades on no puguem vore-les. Això, per als de poble, també suposa que caldrà fer una visita a la “capi” per dotorejar el que està més de moda i comprar algun conjuntet d’entretemps amb el qual acudir als diversos "saraus” que se’ns presenten en estes dades.

Quan era menut, la Pasqua significava anar al camp, berenar panquemaos, fer alguna excursió de dia, menjar coquetes de dacsa, potaje de cigrons, torrijas i esclafar-li l’ou dur de la mona al cap d’algun amic. Ara els ous són de xocolate, l’excursió està qui la fa a Berlín i qui la fa a París i el tàrtar de salmó es considera un plat adequat per a l’ocasió. En definitiva no ha canviat tant, la qüestió és pegar a fugir, fartar amb els amics i aprofitar que el dia allarga.

Perquè amb la primavera canvia fins i tot la nostra manera de menjar, les amanides tornen a abellir-te i les sopes queden en un segon pla. Els torrons se substituïxen per gelats i les carabasses i les carxofes abandonen les nostres paelles. Tornen les maduixes, els albercocs, les cireres i les nespres, i amb els seus antioxidants tornen les ganes de prendre el sol i agafar coloret.

De fet, parlem també diferent. Hi ha una frase que no es pronuncia mai durant els mesos de pantaló llarg i que arriba ara per fotre algun dia de platja. És la famosa: “Carinyet, a la platja no, que no m’he fet les cames”. Una frase que va acompanyada de demanar cita a l’esteticien per eliminar la pelambrera hivernal. Són les setmanes en les quals els centres de depilació tenen llista d’espera de dones (i hòmens) que volen fer-se les voreres davant la possibilitat d'acabar en banyador.

Que eixa és una altra, el drama d’agafar el banyador o el biquini de la temporada passada i comprovar que t’està arrepretadet és només comparable amb el de trobar el teu primer pèl blanc al monyo. Una tragèdia. Així que busques ràpidament a Internet alguna dieta per a baixar la panxa que ha aparegut durant les festes i així poder “lluir palmito” en la piscina dels amics.

Perquè encara és prompte per a nadar a l’aire lliure, però d’ací no res arriba una altra de les especialitats dels valencians: “gorronejar piscines”. Aquells que no tenen manera d’escabussar-se troben sempre algun amic, familiar o conegut que té una piscina en la seua urbanització o és soci d'algun club amb piscina on poder acoplar-se de manera més o menys descarada. Ens agrada estar a remulla, què li farem.

Som així, gent de carrer, rodadors i comboiants, i per això fins que no comença a fer calor no som nosaltres mateixos. Encara refrescarà quan se’n vaja el sol, encara és prompte per a nadar i encara falta un poc per vore els croissants lluir músculs i les faldes rinxo-parrús. Però una cosa està clara, ja no hi ha marxa enrere, amb la Pasqua queda inaugurada la temporada a l'aire lliure i, perquè no dir-ho, de l’amistat, el color i el bonrotllisme.