Va ser l’amic David Alpera, fill de l’enyorat poeta Lluís Alpera, qui me’n va fer arribar la informació per WhatsApp. «Hola, hem muntat una Associació que es diu Assolir i tenim l’acte de presentació el divendres 6 de juny, a les 19:00 h. M’agradaria que vingueres, si pots. Hi haurà una xarrada amb Toni Mayor (Port Hotels) i Adolf Utor (Baleària). A continuació passe informació sobre l’associació i sobre l’acte. Per favor, si pots vindre, confirma-m’ho i em dius quants veniu. Moltes gràcies.» He de confessar que, en un primer moment, no vaig fer massa cas del missatge. WhatsApp és sempre un bollitori d’anuncis de conferències, presentacions de llibres, taules redones, inauguracions d’exposicions, concerts, espectacles teatrals i activitats socials diverses. «Un acte més...», vaig estar temptat de pensar. I vaig guardar el mòbil. Però els noms propis que acabava de llegir se’m van quedar ballant pel cap —«Toni Mayor (Port Hotels) i Adolf Utor (Baleària); Toni Mayor (Port Hotels) i Adolf Utor (Baleària)»— fins que el rar ressort de la curiositat se’m va disparar per fi en aquell racó misteriós del cervell on nia això que convenim de denominar intuïció.

«Caram! Toni Mayor i Adolfo Utor? Port Hotels? Baleària? Alacant? Assolir? David Alpera? Però què dimonis és açò?» De seguida vaig tornar a traure el mòbil de la butxaca. I, com una criatura encativada per un inesperat truc de màgia, vaig començar a tafanejar el contingut dels documents i els enllaços que Alpera m’havia enviat entre el text citat i el resolutiu i amable missatge final: «Una abraçada, Joan.» En el díptic tramés en PDF vaig poder llegir l’apartat «Identitat i objectius», en què es definien els camps d’acció de la nova entitat: bells propòsits i belles paraules sobre «Cooperació entre agents», «Transformació social», «Responsabilitat social», «Millores energètiques», etc. Però era en la secció d’«Accions i compromisos» on s’apreciava millor la fesomia —la cara i els ulls— de la nova criatura que es presentava en societat: «Suport a projectes de sostenibilitat mediambiental i energètica», «vetlar pel bon funcionament de les institucions públiques», «requerir la sostenibilitat econòmica que pertoca al nostre territori segons la nostra renda, el nostre pes específic i els nostres recursos», «promoure ajudes a treballs i proposar premis en temes d’especial sensibilitat social», «oferir assistència formativa, elaboració d’informes i assessorament», «organitzar conferències i taules redones»...

«Però açò què és? De què va l’aventura? Qui hi ha darrere d’açò? Per què es crea ara una associació empresarial amb vocació de fòrum públic com Assolir? Amb quina intenció?» Eren les preguntes que naturalment m’anaven brollant a flor de pensament a mesura que anava llegint —amb un deix d’escepticisme i perplexitat— les diferents seccions del díptic. Fins que vaig arribar a l’apartat que —cadascú coixeja d’on coixeja, ai!— em va cridar l’atenció d’una manera més poderosa: «Compromís lingüístic i cultural», es titulava. I, sense embuts ni subterfugis, s’hi plantejava com a propòsit clar i explícit: «Usar el valencià amb normalitat en les relacions socials, econòmiques i empresarials, com a manera de reconéixer i dignificar la història i la cultura de les nostres comarques.» «Ostres!», em vaig dir. «Com són les coses que, en el món en què vivim, una aposta per la normalitat pot ser l’actitud més revolucionària de totes!» Immediatament ho vaig tindre clar: vaig reorganitzar compromisos, vaig fer un parell de telefonades i m’ho vaig arreglar per a poder escriure tot seguit un missatge de resposta a l’amic David Alpera: «Benvolgut, et confirme que, si no passa res, divendres ens regalarem el plaer de fer-vos costat en la presentació del tinglado de l’associació Assolir l’amic Joan Lluís Moreno Congost —el novel·lista i dramaturg— i jo mateix. Una abraçada!»

El cas és que no m’ho volia perdre. Perquè en una ciutat d’aparença exànime com Alacant, l’acte de presentació d’una entitat com Assolir em semblava que tenia un valor simbòlic extraordinari. Més encara si l’aventura cívica, cultural i empresarial que el pamflet digital deixava entreveure venia apadrinada —poca broma!— per dos dels emprenedors més solvents, influents i prestigiosos de l’actual món empresarial valencià. Hi vull insistir, en els noms: «Toni Mayor (Port hotels) i Adolf Utor (Baleària)». Perquè la iniciativa d’Assolir, si bé es volia mirar, podria representar un canvi de guió importantíssim en les inèrcies d’això que, per simplificar, podríem denominar el valencianisme cultural: no solament per al cas de la ciutat d’Alacant i la seua circumscripció administrativa i econòmica, sinó en el conjunt de la societat valenciana.

Es veu que no vaig ser jo l’únic que ho va entendre així, perquè en arribar a la sala d’actes de l’Hotel Port Alicante —el mateix Toni Mayor exercia d’amfitrió, en un dels onze hotels que conformen la seua admirable cadena, Port Hotels, a Calp, Elx, Alacant, Dénia, Benidorm i València—, em vaig trobar que la resposta de públic havia sigut totalment inusual per a un acte d’aquelles característiques: la sala es trobava plena com un ou, amb una nodridíssima presència no solament de representants institucionals del món polític, cultural i comunicatiu del sud valencià, sinó també, com era d’esperar —i és aquest el fet que crec que mereix ser subratllat!—, de l’entramat econòmic i empresarial. I, efectivament, d’acord amb el «Compromís lingüístic i cultural» que l’entitat programàticament reivindica, totes les intervencions que s’hi van anar succeint es van fer «amb normalitat» en valencià: «com a manera de reconéixer i dignificar la història i la cultura», etc.

El contingut de l’acte, per si mateix, va ser per a sucar un pa. El parlament inicial de David Alpera, que és de fet el president de la nova entitat, oferia l’aire cerimonial que la solemnitat del moment requeria. I a continuació, la conversa amb Toni Mayor i Adolf Utor, hàbilment conduïda per la presentadora, actriu i cantant mallorquina Victòria Maldi —amb la professionalitat, la personalitat, l’habilitat i la simpatia que la caracteritzen—, va ser, senzillament, per a emmarcar. Perquè tant l’un com l’altre es van expressar amb la confiança, la tranquil·litat, la serenitat, la franquesa, el coneixement i la desimboltura de qui no té ja res per a fingir, res per a impostar, res per a demostrar, res per a fer veure, res per a vendre o res per a convéncer després d’una llarga i dilatada trajectòria empresarial amb èxits rotunds, absoluts, incontestables.

Però els continguts dels respectius discursos no són ara la qüestió. La qüestió —diria— és el marc on es van produir: l’acte de presentació d’una nova associació d’empreses, Assolir, que ha sabut comprendre que la sostenibilitat econòmica, la sostenibilitat mediambiental, la sostenibilitat social, la sostenibilitat cultural, la sostenibilitat geogràfica, la sostenibilitat política i la sostenibilitat lingüística constitueixen totes, conjuntament —i indestriablement—, un mateix repte. Perquè es tracta de sostenibilitats interrelacionades, indiscriminables: de diferents cares d’una única —i necessària— sostenibilitat: la sostenibilitat del poble valencià.

Ja ho sé, massa i prou, que no hi ha cap relació de causa i efecte entre un fet i l’altre. Però no puc deixar de sospesar que el festeig estretíssim —fins als límits de la indecència— entre la facció més ultradretana del PP i els representats de Vox que han pactat els pressupostos de la Generalitat prompte o tard passarà una factura política d’efectes incalculables. Perquè en el PP no tot el món —ni de bon tros!— és de pasta neofeixista: una part importantíssima del PP és gent moderada (del «centre liberal», que se’n solia dir), naturalment reticent al trencament de la sensatesa social. És —com diria mon pare— «gent d’ordre». I de cap de les maneres podrà veure amb bon ulls l’esperit fanàticament destrellatat que subjau a les famoses (per lamentabilíssimes) declaracions del portaveu de Vox en les Corts Valencianes, José María Llanos, en relació amb una institució cultural estatutària que qualsevol demòcrata hauria de respectar sacrosantament: «Queremos estrangular a la Academia Valenciana de la Lengua hasta su desaparición. Esto es algo que no es nuevo, lo hemos dicho desde el primer momento. La Academia Valenciana de la Lengua es como el caballo de Troya y nos impone una lengua que no es la nuestra.»

No. És segur que no. No hi deu haver cap relació de causa efecte entre la deriva feixistoide d’un sector del PP servilment abocat als braços de Vox en la Generalitat —i en açò el sentiment d’acorralament que hi deuen comportar les protestes per la gestió de la dana no pot ser argüit com a atenuant o eximent—, i la creació a Alacant d’una entitat com Assolir, amb capacitat de seduir els empresaris més prestigiosos, solvents i influents de la societat valenciana. Però em sembla molt evident que a persones com Toni Mayor o Adolf Utor —com a la majoria de les persones centrades i «d’ordre» del nostre país i, en general, a totes les valencianes i valencians de trellat— no els pot fer gens de gràcia una eventual deriva antivalenciana, antiautonomista, anticultural, antisocial, antiestatutària i antiracional per part d’una facció del PP que prova de sobreviure políticament a qualsevol cost: a la desesperada, sense límits ni vergonyes. Prostituir-se definitivament i incondicionadament als braços de Vox —vull dir— podria significar, per al PP, això que sempre s’ha dit «pa per a hui i fam per a demà». I diria que una part de la societat, pel cantó més influent —que és el de l’empresariat—, ja ho ha començat a intuir, això. I hi ha començat a llegir la necessitat d’un temps nou que podria oferir —políticament parlant, i també econòmicament— una finestra d’oportunitats on potser serà possible d’assolir el bé més preuat i més revolucionari en una comunitat humana: la normalitat.

No. No, no, no. La voluntat d’«estrangular» l’AVL i la llengua dels valencians en els pressupostos de la Generalitat no deu tenir res a veure —res, res, res, en absolut— amb la creació l’associació empresarial Assolir a Alacant. Però dit això... No sé si el sector més radicalment voxista del PP no s’hauria de començar a preocupar una mica: perquè fa la sensació que en un qualsevol moment la societat valenciana podria aspirar a ser una mica més normal. I que l’empresariat, molt legítimament, prompte o tard començarà a desmarcar-se de les posicions inconscients, fanàtiques i temeràries, i a apostar decididament per la dignitat, pel trellat i per totes i cadascuna de les sostenibilitats necessàries en un òptim desenvolupament econòmic i humà. Això —qui ho sap?— potser permetrà encetar un capítol inèdit (i esperançador!) en l’aventura del que, «per simplificar, podríem denominar el valencianisme cultural».

Qui ho havia dit, que des d’Alacant no es podria assolir mai una més noble quota de civilitat per al conjunt del poble valencià?