VALÈNCIA. María José Catalá està arraconada. I és una cosa cada vegada més evident, més cridanera, més difícil de dissimular. Quan una alcaldessa perd votacions en el Ple, quan ha de mirar de reüll els seus socis per no acabar humiliada, quan la ciutat es mobilitza per reclamar el que ella es nega a fer, i quan la seua gestió es veu superada per les circumstàncies... és que l’alcaldessa ha perdut el control.

Catalá no governa: sobreviu. I ho fa atrapada en un laberint de contradiccions, promeses incomplides i renúncies. Perquè, tot i tindre la vara de comandament, no és ella qui mana. Els regidors de Vox li tenen agafada la mida. Juguen a fer-la caure en la trampa de la seua pròpia debilitat. El que va passar esta setmana al Ple de l’Ajuntament n’és la prova. Vox, el seu soci de govern, va provocar una derrota política en tota regla. Només dos regidors absents li van costar a l’alcaldessa perdre dos votacions clau. Qüestions com aturar les retallades a la llei trans o denunciar el genocidi a Gaza es van convertir en una humiliació per a la popular. Ja no és només que no governe amb convicció. És que ni tan sols està clar si governa.

Però el problema de fons és més profund. Vox no és només un soci incòmode; és una bomba de rellotgeria dins del govern municipal. Li han imposat càrrecs, projectes i línies roges. I Catalá, lluny de plantar cara, calla i assumeix. Prefereix mirar cap a un altre costat abans que reconéixer que depén d’un partit que nega drets, ataca col·lectius i boicoteja la convivència. La seua suposada moderació ha quedat sepultada baix el pes de la seua covardia política.

Però el desgast no ve només del desgavell intern del govern. La ciutadania també veu —i pateix— una gestió cada vegada més erràtica. La Dana de fa uns mesos va deixar al descobert les carències d’un Ajuntament que no va saber reaccionar ni protegir la gent de les pedanies afectades. No hi havia planificació, no hi havia recursos, no hi havia lideratge. El moment post-catàstrofe tampoc ha servit per a que l’alcaldessa reconduisca i, sis mesos després, la reconstrucció municipal en les pedanies brilla per la seua absència. 

Mentrestant, la sensació de paràlisi creix. Dos anys després d’entrar a l’alcaldia, l’únic que ha fet Catalá és continuar projectes heretats del govern de Compromís o bé paralitzar-los. Però no ha proposat res nou. Cap projecte de ciutat, cap full de ruta, cap visió de futur. I quan intenta desmarcar-se, ho fa per destruir o per anunciar ocurrències que vol vendre com a modernes però que fan olor a naftalina.

Mentre tot això passa, l’ombra de la corrupció torna a sobrevolar l’Ajuntament. Contractes adjudicats sense transparència, regidors imputats, empreses amigues que acumulen encàrrecs, la Guàrdia Civil entrant a les dependències municipals a per documentació i una pudor a d’opacitat que ens retrotrau a èpoques que pensàvem ja superades. La diferència és que ara l’alcaldessa no pot escudar-se en l’herència rebuda. Ara és ella qui firma, qui decideix, qui ha de donar explicacions. I no les dona.

A fora, la ciutat batega. Però ho fa sovint en contra de l’Ajuntament. Més de 43.000 persones han signat per exigir un corredor verd als barris del sud. I què ha fet Catalá? Proposar-los una avinguda-bulevard plena de cotxes pel mig, pur estil de principis del segle XX. Antigor, coentor, caspa. Ignorar la voluntat popular. Girar-los l’esquena. Com si la ciutat fora només un escenari per als seus interessos, i no un espai comú per construir col·lectivament. Passa el mateix amb la mobilitat sostenible, amb la lluita contra la contaminació, amb la cultura de barri o amb les polítiques de joventut. La València viva que volem és exactament la que ella es nega a impulsar.

I mentrestant, el preu de la vivenda es dispara. Les xifres són alarmants: els lloguers ja han superat els pics històrics. La turistificació no només no es conté, sinó que s'accelera. Cada setmana obrin nous apartaments turístics mentre tanquen habitatges de residència habitual. Les famílies treballadores veuen com els barris es transformen en parcs temàtics. I l’Ajuntament... calla. O pitjor: facilita. La política d’habitatge del govern de Catalá és la d’un espectador. I els joves, les famílies, la gent major, paguen el preu de la seua inacció.

Catalá va arribar a l’alcaldia amb una promesa: “posaré ordre i farem avançar València”. Però dos anys després, el balanç és desolador. Un govern bloquejat per dins, una ciutat desconnectada del seu Ajuntament, una alcaldessa superada per les circumstàncies. I amb només dos anys de mandat per davant, sense projectes propis ni aliances sòlides, el futur que li espera és el de la resistència estèril. No hi ha temps per redreçar el rumb, ni base política per reinventar-se. No ajuden tampoc les campanes que anuncien que Catalá podria estar més pendent de succeir a Mazón en la Generalitat que de gestionar València.

Arraconada per Vox, pels barris, per la seua manca d’iniciativa política, pels indicadors, per la realitat. Arraconada per la seua pròpia incapacitat per fer allò que li requereix una ciutat de la categoria de València a la seua alcaldessa: liderar, escoltar, proposar i actuar. I quan una alcaldessa no fa res d’això, potser continua en el càrrec. Però ja no governa.

València necessita molt més. València necessita un model de ciutat clar i ambiciós i un equip que l’implemente. València necessita, en definitiva, que torne la llum.