Crònica sentimental d’unes eleccions

Opinión

Opinión

SENSE PÉLS A LA LLENGUA
Publicado: 19/11/2026 · 07:48
Actualizado: 19/11/2026 · 07:48
Suscríbe al canal de whatsapp

Suscríbete al canal de Whatsapp

Siempre al día de las últimas noticias

Suscríbe nuestro newsletter

Suscríbete nuestro newsletter

Siempre al día de las últimas noticias

«Les urnes no són per a dipositar odis. Són per a dipositar esperances». Aquests dies torne a la frase atribuïda a Lula da Silva com qui busca una llum que encara reconeix. El president brasiler ens ha visitat després de la seua reelecció, aconseguida amb una remuntada en la segona volta. Jo em quede amb aquestes paraules mentre avance per una campanya que em provoca més tristesa que entusiasme. El 29 de novembre, quan tinguem la papereta entre els dits, què hi durem escrit, encara que ningú puga llegir-ho? Vull portar esperances, il·lusions, projectes per al futur. No votaré contra ningú, sinó a favor de qui crega que millor encare els reptes que tenim davant. 

Pense en persones que estime. En converses que s’allargaven, en afectes, en preocupacions compartides pel futur. Sé que són sensibles davant de la desigualtat, respectuoses amb la diversitat, preocupades per les dones i pel deteriorament del planeta. I, tanmateix, m’anuncien que votaran Vox. Aleshores la conversa se’m queda suspesa, sense paraules. Busque una pregunta que no ferisca, una manera d’entendre com conviuen aquells valors amb el suport a un partit que proposa derogar lleis d’igualtat i restringir drets segons l’origen de les persones. Un partit amb només tretze anys d’existència que ha bastit una organització profundament presidencialista, feta a la mida d’Abascal, el seu líder i que ha recollit una part del descontent de persones que conec. Creuen en el seu missatge, simplificat en consignes i en enaltiment de banderes, però desconeixen en realitat el seu programa. Tot desemboca en una necessitat obstinada: fer fora Pedro Sánchez. Pregunte què vindrà després i, si formen part del govern que isca de les urnes, reduiran alguns dels drets que hem aconseguit. Diuen que no, però els missatges i els gestos dels seus dirigents afirmen tot el contrari. Enmig de la conversa inacabada naix un silenci breu, un raonament impossible. 

I sé que hi ha dolor darrere d’aquest descontent. Arribar just a final de mes, tornar cada dia d’un treball que no és satisfactori, d’una parella –potser inexistent– no sempre positiva, descobrir que la vida s’ha anat allunyant d’aquella que imaginàvem. Seria injust menysprear aquests malestars, atribuir-los a una falta d’esforç o demanar a qui els pateix que es conforme. Però em dol veure com aquella ferida busca algú sobre qui descarregar-se. Cap immigrant és responsable dels nostres somnis ajornats. Cap dona és la responsable d’una relació que s’ha acabat o que no s’ha concretat. Per això m’entristeix llegir en les xarxes socials joves que culpen unes dones massa «empoderades» de la seua solitud. Pense en el camí recorregut perquè ningú haja de quedar-se on no vol estar. Quantes vides i quantes accions hem necessitat per arribar fins ací? Aprendre a viure en igualtat també ens demana acceptar una negativa, revisar expectatives, suportar la frustració. Em costa entendre que la llibertat ens semble tan estimable quan la reclamem i tan incòmoda quan l’exerceixen els altres. Per què he de perdre uns drets que no obliguen als altres a exercir-los?  

Aquesta incomoditat provoca en un sector de la població buscar un culpable extern. Abascal ha relacionat l’encariment de l’habitatge amb la immigració i ha tornat a qualificar Sánchez de «dictador». Unes paraules sense argumentació que prenen cos i esdevenen realitats irrefutables a força de repetir-les. Mentrestant, qui cuida els nostres majors, serveix taules, treballa en la construcció o ens atén en una consulta mèdica contribueix, amb impostos i cotitzacions, a sostenir els serveis comuns. No puc entendre, ni vull concebre, una societat que done prioritat a uns sobre els altres. Podem exigir una gestió migratòria ordenada sense deixar de reconéixer la persona que tenim davant, tinga la procedència que tinga. També hi ha persones darrere de cada lloguer impossible, de cada desnonament per la impossibilitat de pagar uns increments abusius del seu cost. Per això no compartisc el rebuig de la presidenta de la Comunitat de Madrid a intervenir-hi. Senyora presidenta, si esperem la regularització de la nostra societat per l’acció del mercat, mai aconseguirem una societat justa on els que menys tenen puguen portar endavant una vida digna. La llibertat no és deixar que cadascú faça el que vulga, sense mirament als altres: l’autèntica llibertat s’aconsegueix quan tothom pot tenir una casa, una escola, un hospital. Tenim però una assignatura pendent, que l millora d’alguns indicadors econòmics i la reducció del deute en proporció al PIB que presenta el nostre Estat es reflectisca en el dia a dia de cada família. 

Potser aquesta esperança del futur concreta m’acompanya des dels anys vuitanta, quan vaig començar a votar. Recorde converses sobre programes i candidatures, cançons protesta, trobades literàries i culturals, on percebíem que havíem de fer créixer la llibertat recuperada en la nostra terra després de la Dictadura. Hi havia crispació i decepcions, també. Però arribaren drets que eixamplaren moltes vides. Ara, quan sent «amb Franco es vivia millor», pense en les presons, en els assassinats de la postguerra, en tanta gent obligada a callar. I em pregunte què hem deixat d’explicar als més joves. Dels meus mestres vaig aprendre el poder de la paraula: parlar, escoltar, rectificar. Em preocupa que el PP s’acoste al llenguatge de Vox i faça més difícil l’acord entre conservadors i progressistes. Necessitem poder discrepar sense perdre’ns de vista, reconéixer alguna part de raó en l’altre, conservar un lloc segur on tornar a parlar i reprendre la conversa. 

Encara confie en la ciutadania amb qui compartisc carrers, aules i sobretaules. Voldria veure votar moltíssima gent, especialment els qui estan desencantats però no volen perdre drets. El 29 de novembre pensaré en aquelles primeres votacions i en les persones que estime. Voldré trobar-les després, asseure’ns, escoltar què esperaven d’aquella papereta que van dipositar. Torne al missatge inicial de Lula i procure imaginar aquest gest senzill: deixar una esperança dins de l’urna i no fer-ho contra ningú. Perquè puguem fer renàixer la tendresa i la il·lusió de reprendre la conversa en el punt que va regnar el silenci. 

 

Carles Cortés és escriptor i catedràtic

Recibe toda la actualidad
Valencia Plaza

Recibe toda la actualidad de Valencia Plaza en tu correo