Va ser fa un parell de setmanes. Estàvem xarrant distesament el senyor Vicent Such, Vicent el Bessó (amic «gran reserva» de la nostra família), mon pare i jo mateix, juntament amb altres homes d’edat. I en un moment determinat de la conversa, quan la bellíssima persona que és Vicent explicava la realització de no sé quins treballs difícils, resulta que va fer servir una expressió que no havia sentit mai abans, i que em va encuriosir instintivament: 

—Qui ho vau fer, això? —li havia preguntat algú. 

—Veges qui! El Tio Traça i jo... —va respondre Vicent, amb un somriure satisfet als ulls.  

—Com, com, com, com? —li vaig demanar, en sentir la resposta. 

—El Tio Traça i jo! —va ratificar Vicent—. No ho has sentit dir mai, això? 

—No... —vaig haver d’admetre. 

—Xe! Com no? —es va sorprendre mon pare, com si em volguera recriminar alguna cosa—. Això s’ha dit sempre!  

—Ostres! No em digues que tu també ho coneixes... —li dic a mon pare, amb una mica d’estupefacció. 

—Clar! Això es diu molt... «El Tio Traça.» Quan algú s’admira per les capacitats que tens per a fer una cosa que requereix molta habilitat, li pots dir, per a presumir: «És que jo soc el Tio Traça!» 

La llengua té això: que mai no deixa de sorprendre. En això és coincident amb l’imaginari popular: quan menys ho esperes, inopinadament, salta la llebre al bell mig d’una conversa i pots documentar, sense eixir de casa, un nou personatge fantàstic del qual mai abans no havies sentit parlar. «Xe, mira, tu! Una criatura fantàstica més de l’imaginari popular valencià: el Tio Traça...», em vaig dir en el fur intern, amb l’ambició del col·leccionista. I em va fer una gràcia especial, perquè la paraula traça, en valencià, amb el sentit de ‘manya, habilitat, destresa per a fer una cosa’ no deixa de tenir les seues curiositats...  

Segons sembla, traça és un derivat postverbal de traçar. Vull dir: que, en principi, traça hauria de tindre el sentit de ‘rastre, pista, línia o dibuix’: ‘allò que ha estat traçat’. Aquest seria, de fet, l’origen de locucions com a traça, a la traça o segons traça, que vindrien a dir «segons el rastre, segons les pistes, segons els indicis, segons l’aparença», i que signifiquen, com és sabut, ‘pel que es veu, segons sembla’. Ja Jaume Roig, en L’Espill en feia servir l’expressió fa més de cinc segles i mig: «Febra tens, vera, [...] folla furor, / d’alé pudor / tens, de golassa: / tants mals, a traça, / tens, e d’enveja / úlcera lletja». Ja s’entén: ‘tants mals tens, segons sembla’... I també en la Rondalla de rondalles, de Lluís Galiana (1768), podem documentar la locució: «s’aturà de cop, i amb sa mirada, a la traça ja feta a registrar entre l’obscuritat, obirà a son voltant». Que vol dir: que el personatge va parar sobtadament i, amb la seua mirada segons sembla ja acostumada a observar enmig de la foscor, va albirar al seu voltant. 

La paraula traça, derivada de traçar (‘allò que ha estat traçat’), té també el sentit de ‘disseny, plànol, dibuix o projecte d’un edifici o una obra’. I assumeix, igualment, de manera figurativa, el sentit de ‘forma o manera com es presenta o apareix una cosa; aparença, disposició, aspecte, aire, figura’. És així que, per exemple, podem trobar en una obra de Joan Rosselló, Manyoc de fruita mallorquina (1903), una expressió tan clarivident com la següent: «la casa, encara que crivellada i negrosa, tenia traça de castell». I és que, per fi, si fem descendir la noció al nivell de la quotidianitat, arribarem l’accepció ara com ara més coneguda de la paraula traça: ‘manya, habilitat, aptesa, capacitat, potencialitat’. Tindre traça és tindre perícia, aptitud, enginy, expertesa. «Té molta traça per a cosir-se la roba», «És una cosa feta amb molta traça.» «Tenir poca traça, molta traça.» «No té traça a fer vestits.» Són exemples recollits pel DNV i el DIEC per a il·lustrar-ne el sentit.  

El Tio Traça, a què al·ludia el senyor Vicent Such, Vicent el Bessó, no és sinó la personificació d’aquesta qualitat referida a les persones que tenen la preparació, la mestria i l’habilitat necessàries per a executar projectes i fer coses. Com si diguérem: l’encarnació de la manya, de l’aptitud, de la diligència, de la capacitat, de l’art, de la competència. Per això, a la pregunta «Qui ho vau fer?», l’amic Vicent el Bessó contestava: «El Tio Traça i jo!». Era, de fet, l’equivalent de dir: «Ho hem fet entre la meua habilitat i jo mateix.» És a dir: «Ho he fet jo, tot sol, gràcies a l’enginy i a la perícia que hi he fet servir.» 

—Xe, que curiós! «El Tio Traça»... —insistisc jo, més content que un gínjol amb el nou aprenentatge. 

—Sembla mentida que no ho conegues, tu, això... —se’n riu mon pare. I remata la jugada amb la frase de sempre:— Si això s’ha dit tota la vida! 

Deu tindre raó, que això del «Tio Traça» s’ha dit durant tota la vida seua, perquè en un parell de setmanes he pogut comprovar que, efectivament, a més de Vicent el Bessó i de mon pare, també ma sogra i molts altres familiars n’havien sentit parlar, d’aquest fantàstic Tio Traça. Perquè es veu que, en definitiva, és un personatge imaginari que a Altea coneix la majoria dels membres de la generació anterior a la meua.  

«El Tio Traça»... «El tio Traça»... «El Tio Traça...» No sé per què, la troballa em fa una mica feliç enmig dels dies difícils que travesse: com si em procurara un bé estrany i reconfortant, saber que el Tio Traça existeix en l’imaginari popular del meu poble; com si descobrir-lo i conéixer-lo em proporcionara un motiu per a l’esperança enmig de la confusió i la tristesa. Perquè ara que sé que existeix, voldria fer-me la il·lusió —ai!— que encara és possible que, un dia qualsevol, les persones de bona voluntat, amb l’ajuda del Tio Traça, podran aportar una mica de trellat, habilitat, gràcia, ordre i alegria al caòtic i desficaciat món en què vivim.