Jo no he rebut la carta de la consellera. I no l’he rebuda per una raó ben simple: no soc pare ni mare d’alumnat en edat escolar. Ningú no va pensar en enviar-la als docents universitaris, als professors jubilats, als antics mestres o, senzillament, a qualsevol ciutadà amb una mínima preocupació per l’educació pública. Però, com passa sempre amb les cartes que pretenen convertir-se en propaganda institucional, la carta ha acabat circulant per tot arreu. Una companya docent me la va reenviar amb un missatge curt: “Llig això i digues-me que no és un malson”. No ho era. O sí. Però un malson ben real.

La vaig llegir amb una barreja d’estupefacció i indignació. Estupefacció perquè feia temps que no veia una maniobra comunicativa tan barroera. Indignació perquè darrere d’aquell to aparentment conciliador hi havia una desqualificació directa al professorat, una ruptura conscient de qualsevol espai de negociació i una manera obscena d’enfrontar famílies i docents. Hi ha frases que quedaran gravades en la memòria col·lectiva del professorat valencià. “Cap alumne ni família pot ser captiu d’un conflicte sindical”. Això és el que una consellera d’Educació decideix escriure enmig d’una vaga indefinida convocada per uns professionals exhausts, precaritzats i menyspreats durant anys. És difícil imaginar una formulació més ofensiva. Perquè el que hi ha implícit en aquesta frase és claríssim: els docents són els segrestadors; les famílies i els alumnes, les víctimes. I després encara es parla de diàleg.

La carta és especialment greu perquè no busca informar. Busca disciplinar el relat. Pretén presentar l’Administració com l’única part responsable, moderada i sensata, mentre redueix les reivindicacions docents a un obstacle incòmode. Quan la Consellera escriu que “l’avaluació dels alumnes de segon de Batxillerat no és negociable”, no està defensant l’alumnat: està utilitzant-lo com a escut emocional contra els qui protesten. I això és indecent.

Perquè aquesta vaga no ha nascut d’un caprici. No és un atac ideològic. No és una conspiració sindical. És el resultat d’anys de deteriorament progressiu del sistema educatiu, agreujat en els últims temps per una manera autoritària i propagandística de gestionar. Les reivindicacions venen de lluny: burocràcia asfixiant, falta de recursos reals, deteriorament de la convivència als centres, menyspreu institucional, improvisació constant i una sensació cada vegada més estesa que els professionals de l’educació només són útils quan callen. Per això la resposta social ha sigut tan contundent. La vaga indefinida ha tingut un seguiment i un impacte que el govern no esperava. I això explica, precisament, el nerviosisme de la carta. Quan un govern necessita enviar missatges directes a les famílies per desacreditar els seus docents és que ha perdut alguna cosa més important que un conflicte laboral: ha perdut la confiança.

Com a docent universitari, sent una solidaritat absoluta amb els companys i companyes que ara protesten. Perquè sabem perfectament què significa treballar cada dia amb una càrrega emocional immensa i amb una sensació creixent de desemparament institucional. El professorat no necessitava homenatges ni campanyes lacrimògenes. Només necessitava respecte. I precisament això és el que no ha tingut. Per molta propaganda institucional que es fabrique, els centres continuen saturats, els equips directius ofegats, els orientadors insuficients, els docents cremats i les famílies preocupades. El fum pot tapar durant un temps les esquerdes, però no les repara. Us recomane que llegiu l’article en aquest mateix mitjà del company i amic Joan Borja.

El més trist és que aquesta crisi revela una concepció profundament elitista del poder. Hi ha una manera de governar que consisteix a administrar des d’una torre d’ivori, lluny del carrer, lluny de les aules i lluny de la vida real. Una política feta des del despatx, des de la roda de premsa i des dels gabinets de comunicació. Sense escoltar. Sense empatitzar. Sense entendre què significa estar sis hores davant trenta adolescents i després continuar corregint, programant, gestionant conflictes i omplint formularis absurds fins ben entrada la nit. I no, això no va de colors polítics. Hi ha hagut governs de tots els signes que han comés errors greus en educació. Però el que indigna ara és la combinació de supèrbia, irresponsabilitat i incapacitat per gestionar un conflicte sense convertir els docents en enemics públics. La negociació s’ha trencat de la manera més burda possible: desacreditant una part davant l’opinió pública.

Després vindran els discursos sobre la importància de l’educació. Vindran les fotos inaugurant centres. Vindran els eslògans sobre innovació i excel·lència. Però serà difícil oblidar aquesta carta. Perquè hi ha moments en què una administració mostra la seua veritable mirada sobre els seus professionals. I aquesta vegada la mirada ha sigut de sospita, menyspreu i superioritat moral.

Jo no he rebut la carta de la consellera. Però després de llegir-la he entés perfectament per què tants docents han dit prou. I, sincerament, crec que tenen tota la raó.

Carles Cortés és escriptor i catedràtic