Hi ha llibres que arriben en el moment exacte. No perquè donen respostes, sinó perquè ens obliguen a formular-nos preguntes incòmodes. Mentre llegia La història de Mary MacLane, escrita per ella mateixa (Vincle, 2024), em preguntava quantes persones serien capaces, avui, d’escriure amb la mateixa radical sinceritat que aquella jove de dinou anys que, l’any 1902, es va atrevir a desafiar totes les convencions socials. Sense demanar permís. Sense buscar consensos. Sense calcular les conseqüències. «Soc fosca: soc morbosa; soc infeliç; la meua vida està feta de No-res; ho vull tot i no en tinc res», escrivia. Era una veu que incomodava perquè no pretenia agradar. Només volia ser lliure.
Més d’un segle després, tinc la sensació que hem perdut aquella valentia. Vivim instal·lats en una societat que ha convertit la prudència en virtut i la indecisió en sistema de govern. Tot es deixa per a més avant. Tot necessita més informes, més reunions, més consensos, més cauteles. Ens hem acostumat tant a esperar que ja ni tan sols sabem què significa prendre una decisió. Vivim d’inèrcia.
És una de les grans paradoxes del nostre temps. Mai no havíem tingut tanta informació, tantes eines, tanta capacitat per transformar el nostre entorn. I, tanmateix, costa enormement trobar persones disposades a assumir el risc de decidir. El verb més repetit no és “fer”, sinó “esperar”. Esperar que algú altre faça el primer pas. Esperar que arribe el moment adequat. Esperar que la majoria s’hi sume. Esperar que no siga massa arriscat.
Fins i tot aquells que es defineixen com a progressistes acaben convertint-se, sovint sense adonar-se’n, en conservadors dels seus propis hàbits. Defensen el canvi sempre que no implique alterar les seues rutines. Reclamen transformacions sempre que les impulse una altra persona. Protesten davant les injustícies mentre continuen asseguts a la butaca, convençuts que la responsabilitat sempre correspon als altres. El consens s’ha convertit en una magnífica excusa per a no actuar. Però la història de la humanitat no s’ha construït gràcies als consensos previs: les grans transformacions sempre han començat perquè algú va decidir caminar quan la resta encara dubtava.
L’evolució mateixa de l’espècie humana és la història dels qui van abandonar la comoditat. Cada avanç científic, social, cultural o polític ha nascut d’algú que va decidir desafiar una certesa establerta. Per contra, nosaltres hem perfeccionat l’art de delegar les decisions, fins i tot en la vida íntima. Quantes parelles mantenen relacions esgotades perquè cap dels dos gosa posar-hi punt final? Les engrunes de pa substitueixen les paraules. La covardia es disfressa de prudència. I així poden passar anys sencers.
La mateixa actitud es reprodueix en tots els àmbits de la societat. Ens lamentem del creixement de l’extrema dreta, dels atacs constants contra la nostra cultura, del desencís del mercat editorial, del canvi climàtic, de la deshumanització tecnològica, de la pèrdua de referents… Ens queixem de tot. Però després apaguem la televisió, encenem l’aire condicionat i continuem veient passar la vida. Com cantava Fangoria, «veo la vida pasar». El més pervers és que acabem convertint en sospitós qui s’atreveix a alterar aquesta falsa tranquil·litat. El creador que experimenta és acusat d’excèntric. L’investigador que qüestiona és vist com un il·luminat. Qui denuncia injustícies és titllat de conflictiu. Qui assumeix responsabilitats paga un preu que la majoria no vol compartir.
Potser per això em costa tant trobar líders de debò. Amb tot, he tingut la fortuna de conéixer persones que m’han ensenyat el valor immens de decidir. Gent que ha preferit equivocar-se abans que quedar-se immòbil. Manuel Palomar, Isabel-Clara Simó, Gemma Pasqual, Manolo Gil, Antoni Miró, Andreu Valor, Abril… Tots comparteixen una característica essencial: han preferit actuar abans que acomodar-se.
Per això em dol especialment la pobresa de lideratge que observe en una part de la política. Massa sovint trobem gestors de la inèrcia en lloc de persones capaces de dibuixar horitzons. Professionals preocupats per conservar el càrrec abans que per transformar la realitat. «És molt cansat assumir aquesta responsabilitat», diuen. I és cert: liderar cansa, decidir desgasta, exposar-se implica errors i crítiques. Però precisament per això el lideratge té valor. Si tot consistira a deixar-se portar pel corrent, qualsevol podria ocupar aquell lloc.
Necessitem valents. Necessitem inconformistes. Necessitem persones capaces de dir “no” quan tots callen i de dir “sí” quan tots dubten. Perquè una societat que deixa d’arriscar deixa també d’evolucionar. I una comunitat que converteix la por en criteri s’aboca a la decadència. Ara bé, cap líder pot carregar eternament amb la responsabilitat col·lectiva. Si l’entorn rebutja qualsevol transformació, també cal saber retirar-se. No per derrotisme, sinó per dignitat. Ningú pot sacrificar indefinidament la seua salut o la seua serenitat per una societat que prefereix continuar immòbil.
Mary MacLane ho va comprendre amb només dinou anys. Va acceptar el preu de ser diferent abans que renunciar a ser ella mateixa. Aquella veu incòmoda continua interpel·lant-nos més d’un segle després. Potser perquè recorda una veritat que preferim oblidar: els canvis mai no comencen amb una multitud, sinó amb una sola persona disposada a desafiar la inèrcia.
