CASTELLÓ. És difícil mirar al nostre voltant sense posar-se les mans al cap. En molts aspectes, la realitat actual sembla transportar-nos a l'Europa convulsa dels anys vint i trenta del segle XX, quan els totalitarismes van començar a obrir-se pas aprofitant la por, la crisi i el descrèdit de les institucions democràtiques. Resulta inquietant comprovar que, després de tot el que va significar l'ascens dels règims feixistes, encara hi haja joves que en banalitzen la simbologia o fins i tot en justifiquen la ideologia.

Com és possible que, després del que van representar els règims d'Adolf Hitler a Alemanya, de Benito Mussolini a Itàlia o de Francisco Franco a Espanya, algunes persones puguen fer la salutació feixista sense cap mena de pudor? Com es pot tolerar l'exhibició de símbols nazis o de la simbologia franquista als carrers o en actes públics? Quin sentit té que, en societats que es proclamen democràtiques, reapareguen amb tanta normalitat símbols vinculats a règims que van perseguir, empresonar i assassinar milions de persones?

És cert que en una democràcia la llibertat d'expressió garanteix la pluralitat d'opinions. Però aquesta llibertat no pot convertir-se en una coartada per legitimar discursos que neguen els drets humans o glorifiquen ideologies responsables de genocidis, persecucions i repressió sistemàtica. No es tracta simplement d'opinions discutibles: es tracta de posicionaments que qüestionen els fonaments mateixos de la convivència democràtica. El passat 7 de març un grup encaputxats van assaltar la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Complutense per llevar símbols reivindicatius del dia de la dona i substituir-los per altres de Falange Espanyola. Però en quin món estem vivint? Això no es pot permetre.

La història del segle XX és prou clara. El nazisme de Hitler va conduir al genocidi de milions de persones durant l'Holocaust. El feixisme de Mussolini va instaurar una dictadura que va eliminar les llibertats a Itàlia i va col·laborar amb l'expansionisme nazi. A Espanya, el règim de Franco va imposar gairebé quaranta anys de repressió política i social després de ser el mateix Francisco Franco el que va provocar. I, en un context ideològic diferent, però amb conseqüències igualment autoritàries, la Unió Soviètica sota el control de Joseph Stalin va instaurar un sistema repressiu que també va provocar milions de víctimes.

Davant d'aquest passat, la pregunta és inevitable: qui alimenta avui la banalització d'aquestes ideologies? Com és possible que partits d'ultradreta en diversos països europeus organitzen actes en què apareixen símbols associats a règims totalitaris? Aquestes expressions no haurien de considerar-se simples opinions respectables dins del debat democràtic, sinó advertiments clars del perill que suposa oblidar la història.

La situació internacional tampoc no contribueix a reforçar una pedagogia del respecte als drets humans. Només cal obrir qualsevol xarxa social o mitjà de comunicació per trobar-nos amb discursos bel·licistes, simplificacions polítiques o justificacions de conflictes geopolítics que rarament tenen com a objectiu real la defensa de la llibertat. Quan alguns líders polítics utilitzen el llenguatge de la confrontació permanent o instrumentalitzen els conflictes internacionals, el missatge que arriba a la ciutadania —i especialment als joves— és profundament contradictori.

Davant d'aquest panorama, molts docents ens preguntem quin sentit té continuar explicant la història contemporània a les aules. Són hores perdudes les dedicades a analitzar les causes i les conseqüències de la II Guerra Mundial? O a explicar la derrota dels règims feixistes el 1945? Té sentit recordar la subordinació jurídica i social de la dona durant el franquisme? O estudiar el dolorós procés de superació de la violència d'ETA? O analitzar els tràgics atemptats de Madrid de 2004, que van commocionar profundament la societat espanyola en el context de la participació d'Espanya en la guerra de l'Iraq per decisió del senyor Aznar?

La meua resposta és clara: sí, té més sentit que mai.

Moltes vegades el meu alumnat m'ha preguntat si pense que la història és cíclica. Sempre els conteste que no exactament. La història no es repeteix de manera mecànica, però sí que ens mostra fins a quin punt les societats poden oblidar les lliçons del passat. Al mateix temps, també ens recorda que la humanitat ha estat capaç d'avançar, d'aprendre dels seus errors i de construir institucions i valors més justos.

Per això continuaré explicant a classe que la demagògia política pot ser una eina poderosa per erosionar la democràcia. Continuaré advertint que el pensament feixista —en la seua forma clàssica o en les noves expressions del neofeixisme— és incompatible amb el respecte als drets humans. Continuaré defensant que els drets laborals, els drets de les dones i la igualtat social no són concessions gratuïtes, sinó conquestes històriques fruit de dècades de lluita cívica.

I, sobretot, continuaré recordant els exemples de persones que van demostrar que la història també pot avançar gràcies a la defensa de la dignitat humana: figures com Mahatma Gandhi, Nelson Mandela, Martin Luther King Jr. o la Mare Teresa de Calcuta. Persones que, des de contextos molt diferents, van dedicar la seua vida a promoure la justícia, la pau i la igualtat.

A les aules no fem revolucions ni guerres. El nostre instrument és molt més senzill i, alhora, molt més poderós: el coneixement. Mitjançant l'anàlisi crítica de les fonts històriques, l’estudi rigorós del passat i el debat argumentat, podem formar ciutadans capaços de pensar per si mateixos.

Perquè la història no és només una acumulació de dates i esdeveniments. És, sobretot, una eina imprescindible per a comprendre el present i per evitar que la societat torne a caminar cap als temps més foscos de la història contemporània.