«Los portavoces de ambas conselleria han comunicado que en el currículum de bachillerato de Lengua y Literatura Castellanas se excluirá toda rferencia a los escritores hispanoamericanos. “Se ha acabado de perder el tiempo leyendo autores argentinos, colombiano, chilenos o uruguayos com Borges, García Márquez, Neruda o Benedetti”, ha dicho el portavoz madrileño.»
Ho acabe de llegir en la premsa digital. Vosté , lector o lector, no? Segurament no. No és més que una fake news que he utilitzat com a recurs per a incitar-los a llegir aquest article que no m’haguera agradat escriure mai.
Eixa mateixa notícia és absolutament real si li l’atribuïm a la senyora consellera d’Educació del Govern Valencià i es refereix al nostre domini lingüisticocultural i a autors i autores com Jaume I, Bernat Metge, Ramon Llull, Caterina Albert, Jacint Verdaguer, Carles Riba, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Quim Monzó, Llorenç Villalonga, Montserrat Roig, Jaume Cabré, Maria-Mercè Marçal, Jesús Moncada, etc. Cap d’elles i ells són veïns de la Comunitat Autònoma Valenciana, però tots i totes han escrit i escriuen literatura en la mateixa llengua que les escriptores i els escriptors valencians.
¿Per què la consellera d’Educació vol prohibir “per currículum”, com si diguérem amb un gest propi del film distòpic Farenheit 451, tots els autors i autores nascuts al nord del riu Sénia o més allà de les nostres costes mediterrànies? Ja ho sabem, no és cap sorpresa: és la penúltima maniobra “lingüicida” en el llarg i imparable camí de barbàrie que emprengueren l’any 2023 contra el nostre idioma, contra la nostra cultura, contra les nostres senyes d’identitat, contra la condició de digna normalitat ciutadana.
Ara li ha tocat a la literatura que s’estudia i es llig al batxillerat: el foc metafòric es diu currículum. Es tracta de mutilar, de convertir en cendres la bella paraula escrita en la nostra llengua d’una part important dels nostres autors i autores.
Cauríem en un engany si pensàrem que és ignorància o afany i “amor localista” extrem. No, no ho és. És violència institucional emparada pel president de la Generalitat Valenciana. Tot un exercici anticientífic i antihumanístic obscurantista perfectament dissenyat, no tingueu cap dubte.
Com a ciutadà valencià apel·laré a mil raons perquè abandonen tal objectiu pervers. No em faran cas. De fet, no em llegiran: saben llegir?, volen llegir? Per què no han consulta la seua —nostra— Acadèmia Valenciana de la Llengua? Alguna cosa el podria haver dit, no?, Per què no han consultat les universitats valencianes? Fins i tot, tinc seriosos dubtes que hagen consultat el seu “intel·lectual orgànic”, el senyor Saragossà (si li van preguntar per un accent, també li podien haver preguntat per la literatura que, com tos sabem, s’escriu amb moltes paraules que duen tilde).
Negaran l’evidència històrica i idiomàtica que configura l’entrellat comú de la literatura que des del segle XI als nostres dies explica la unitat i la diversitat de la bella escriptura en la nostra llengua des del Pirineus al riu Segura i des de les comarques aragoneses orientals a la costa occidental de Sardenya. Estic convençut que el professorat de primària, secundària i batxillerat “desobeirà civilment” la prohibició curricular en nom de la ciència i els principis de llibertat de càtedra i professionalitat. Jo, formalment, els invite a què responsablement i dignament ho facen. Perquè, més allà de l’evidència de la unitat idiomàtica, entendre la literatura escrita en valencià —«Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana (sic), així com a Catalunya, les Illes Balears, el Departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, lloc on rep el nom de català», tal i com diu el Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua— passa per conéixer l’obra dels trobadors catalans que influïren decididament en l’obra poètica d’Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i altres poetes valencians que, alhora serien fonamentals en el desenvolupament líric de Catalunya als segles XV i XVI; menystenint la prosa del mallorquí Ramon Llull i del barceloní Bernat Metge no entendríem la nostra literatura dels segles XIV i XV; sense les quatre Gran Cròniques, a més de bandejar unes obres historiogràfiques fonamentals per a entendre la gènesi del Regne de València ens portaria a no considerar l’obra memorialística del nostre rei fundador, l’occità Jaume I, així com els magnífic textos del ciutadà eivissenc i valencià, nascut a l’Empordà, Ramon Muntaner (segles XIII i XIV).
Per cert, què seria de la recepció literària arreu del domini lingüístic al segle XVI sense l’universal i monumental Tirant lo Blanch, de Martorell & Galba?; com explicar un període de latència literària, però no d’improductivitat, en la llengua que ara escric, comprés entre els segles XVI i XVIII?; o com entendre, i gaudir, del magnífic segle XIX de represa literària en què la comunicació i l’intercanvi d’influències literàries —la Renaixença— va ser constant fins arribar als inicis del segle XX?: els catalans Jacint Verdaguer, Àngel Guimera, Frederic Soler, Narcís Oller; els valencians Teodor Llorente, Constantí Llombart, Eduard Escalante. El procés de modernització de la nostra literatura troba en els moviments Modernista i Noucentista catalans un referent per a créixer en maduresa literària. Noms com Xavier Casp, Miquel Adlert, Carles Salvador i, fins i tot, el jove castellut Enric Valor prenen com a exemple aquell potent moviment literari amb noms com Joan Maragall, Prudenci Bertrana, Caterina Albert, Carles Riba, etc. La breu II República va impulsar la circulació literària en totes les direccions del domini
lingüístic; durant la postguerra, malgrat les dificultat per les que passa la nostra llengua, la relació entre escriptors de Catalunya, les Illes, el País Valencià i l’exili no s’atura, n’hi ha qui conserva els referents tradicionals dels moviments literaris d’abans de 1939 i els qui innoven amb ferma vocació Europea i de modernitat. Al País Valencià les generacions joves abracen amb força i convicció les propostes literàries que arriben de Catalunya. També ací, entre les dècades dels seixanta i els setanta emergeixen dos veus literàries que hui ocupen per mèrits propis l’espai dels clàssic contemporanis de la Literatura Catalana: Fuster i Estellés. Podríem continuar explicant l’indiscutible i ric entramat unitari de la nostra literatura. Cap estudiós el pot negar. Només uns sinistres personatges, des de foscos despatxos, poden intentar amagar l’evidència d’una única literatura que s’ha de conéixer de manera aprofundidora o bàsicament, que és com s’ha de fer en el batxiller, com un tot indestriable: accedir a la nostra literatura, gaudir-ne, és un símptoma de sana ciutadania.
Per tant, no hem de permetre que a les aules dels instituts entre la barbàrie en forma de currículum. Naturalment que són important les autores i els autors valencians —¿li ho heu d’explicar a qui escriu açò, que des de fa més de quaranta-cinc anys estudia i divulga l’obra de molts, com Jaume I, Ausiàs March Joanot Martorell, Isabel de Villena, Teodor Llorente, Carles Salvador, Joan Fuster, Vicent A. Estellés, Sánchez-Cutillas, Enric Valor, Ferran Torrent, J. Francesc Mira, Maria Beneyto, etc.?— , però el nostre context cultural no pot entendre’s sense llegir i estudiar les escriptores i escriptors balears i catalans. Els mateixos que acabe de citar han escrit i escriuen influïts per molts altres d’aquest territoris amb el que compartim literatura i llengua; i eixos altres, alhora, hi influeixen també, en una dialèctica summament enriquidora.
Ens volen literàriament “provincias”, culturalment “folkloritzats”, socialment acomplexats, desconnectats dels nostres referents europeus. Potser com són elles i ells, tan mediocres com superbs. Volen que renunciem a ser un poble noble, culte, ric, lliure, desvetlat i feliç, com deia el poeta. Però no ho aconseguiran. Ja, ja sabem que tenen els vots —un grapat més—, i què? com aquells que tenien les armes, però mai no tindran la raó ni la dignitat de gaudir d’un patrimoni literari, cultural i lingüístic. Mai.
