El somriure de La Gioconda continua interpel·lant-nos cinc segles després. Pintada per Leonardo da Vinci, la figura no és hieràtica: és serena, continguda, viva. El rostre sembla dir-nos moltes coses alhora sense comprometre’s amb cap. Complicitat, seguretat, distància… o potser una burla mínima. Aquesta ambigüitat —fruit del sfumato i d’un retrat psicològic sense precedents— ha convertit la Gioconda en metàfora universal: allò que sembla clar no ho és tant; allò que somriu pot amagar ombres. El 1973, Antoni Miró va actualitzar aquest símbol amb una Gioconda fragmentada, envoltada d’objectes de consum, iconografia del poder i signes de violència simbòlica. La seua lectura és inequívoca: la justícia, com la imatge, pot dividir-se en cares, depén del marc, del focus i de qui mira. Miró no destrueix el mite; el posa davant de l’espill d’una societat que administra la veritat a trossos. Aquesta doble lectura ens ajuda a entendre dues trajectòries polítiques recents tractades de manera radicalment diferent per la justícia i per l’opinió pública.
D’una banda, Mònica Oltra, vicepresidenta del Govern Valencià entre 2015 i 2022 i una de les figures principals de la coalició Compromís. La seua carrera va quedar truncada per un procediment judicial llarg i mediàtic vinculat a la gestió institucional d’uns fets gravíssims comesos per la seua exparella, funcionari. El recorregut —investigació, imputació, dimissió— va ser suficient per erosionar irreversiblement la seua imatge i, amb ella, un projecte polític i uns valors progressistes que representava. La resolució judicial posterior que l’exonera de responsabilitat penal arriba tard: la pena política i simbòlica ja s’havia executat. El somriure ambigu de la Gioconda, ací, sembla immobilitzar-se: serenitat formal, però dany real.
D’una altra banda, Isabel Díaz Ayuso, membre de referència en el Partit Popular i actual presidenta de la Comunitat de Madrid. Els procediments que afecten el seu entorn —en particular, la seua parella— per presumptes delictes fiscals i altres causes pendents han tingut, fins ara, un efecte paradoxal: lluny de debilitar-la, han reforçat el seu relat. La judicialització del conflicte i la batalla pel relat públic han convertit la presidenta madrilenya en una figura que es projecta com a víctima d’una conspiració, una mena de màrtir contemporània. La mateixa justícia que a uns els expulsa del tauler, a altres els serveix d’escenari. Així, la primera víctima d’aquest panorama polític ha estat el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, condemnat per la revelació de secrets vinculats amb el procés judicial d’Alberto González Amador, parella d’Ayuso, sense la localització de cap prova directa que l’inculpara.
No tots els jutges són iguals, ni totes les resolucions responen a biaixos. Però la percepció social importa. I quan acusacions d’origen feble o clarament ideològic prosperen mediàticament, com en el cas de la denúncia impulsada per Manos Limpias contra Begoña Gómez, esposa de Pedro Sánchez, basada en sospites sobre possibles influències en activitats professionals sense proves concloents, el missatge que rep la ciutadania és inquietant: n’hi ha prou amb sembrar el dubte perquè la maquinària s’active.
El dret penal modern ha insistit, des de fa dècades, en la necessitat d’evitar aquesta deriva. El jurista i politòleg italià Luigi Ferrajoli recorda que la legitimitat de la justícia depén de la seua imparcialitat i de la submissió estricta a la prova (Derecho y razón, 1925). Així, Ferrajoli explica que quan el procés es confon amb l’escarni, i la sospita amb la culpa, la justícia deixa de ser garantia per esdevenir instrument. La democràcia no es juga només a les urnes; es juga als jutjats, als tempos processals, als titulars. Si la ciutadania percep que el mateix somriure —el de la llei— no s’aplica igual a tothom, el descrèdit s’estén, com ja ha passat amb la política i amb altres institucions. Per salut democràtica, necessitem una justícia professional, responsable i objectiva, capaç de resistir la temptació de fer política per altres vies.
I, mentrestant, què ens queda? Ens queda la cara que se’ns posa —a totes i a tots— quan veiem com uns processos acaben amb carreres polítiques i altres les reforcen; quan comprovem que, curiosament, en aquests tres casos les protagonistes són dones i que el punt de partida judicial passa per les seues parelles o exparelles. Ens queda, en definitiva, el mateix gest enigmàtic de la Gioconda: un somriure lleu, entre la incredulitat, la lucidesa i, potser, una ironia amarga davant d’una justícia que, segons com, sembla tenir més d’una cara.
