Tot referint-se a la nefasta gestió de l’anterior president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón en la catàstrofe de la DANA de 2024, Mariola Urrea, tertuliana de la Cadena Ser i professora de Dret Internacional Privat de la Universidad de la Rioja, es referia a l’existència al nostre país de “políticos fardos”. És una metàfora potent i brutal: no parla de persones amb arrels o populistes, sinó de càrrecs electes que no són adequats per a la responsabilitat que assumeixen; de persones que més que liderar, pesen; més que servir, encallen; més que arreglar, compliquen. Els sistemes democràtics depenen —o haurien de dependre— de l’adequació entre la complexitat de les responsabilitats i la preparació i integritat dels qui les assumeixen. Però, avui, sovint els electors acaben triant no tant per capacitat, com per rendiment partidista, fidelitat a faccions internes o pura visibilitat mediàtica; i molts polítics professionals ascendeixen en una carrera purament orgànica, sense haver tocat mai un entorn real de gestió, una empresa, un servei públic que els llance a la realitat quotidiana. Posar-los a governar és com pujar a un vaixell enmig de tempesta a gent que només sap fer discursos i retrata polítics fardells.
El cas paradigmàtic al qual es referia l’analista política, va mostrar un president que va mostrar una reacció lenta, descoordinada i, en molts moments, absent. Amb un relat dels esdeveniments farcit de mentides i d’incoherències on les seues justificacions posteriors s’han basat en la descàrrega de responsabilitats i en l’atribució d’aquestes a altres, quan no va saber exercir cap ni una de les que el seu càrrec tenia. Mazón va mantenir la seua agenda habitual, tot confonent l’àmbit polític amb el personal, quan altres institucions suspenien activitats, enviaven a casa els treballadors o tractaven d’actuar. Després, va passar hores clau sense donar senyals de vida útil, mentre ciutadans eren engolits per la riuada. Així es va provocar un retard en l’enviament de l’alerta massiva (ES-Alert) que podia haver salvat vides. Finalment, la seua humiliant eixida —la petició de dimissió, les manifestacions, l’escàndol públic— només evidencia una cosa: quan confies la responsabilitat a un fardell, el vaixell s’enfonsa.
Però no és només un cas aïllat. En molts nivells de gestió, els líders són elegits per votació o col·locats pels aparells de partit, de manera que la llista de fardells és llarga: alcaldes sense experiència en gestió, regidors que mai han treballat fora de la política, dirigents que són principals receptors de sous i que quan arriba una crisi no saben per on començar. Si alguna cosa ha demostrat el desastre de la DANA, és que els polítics han de ser, abans que res, gestors competents. I no és suficient tenir una bona voluntat. En primer lloc, han de tenir una capacitat tècnica i coneixement del que gestionen. No com a experts en tots els aspectes, sinó com a persones que entenen la complexitat i saben reconéixer quan convé comptar amb tècnics competents. En aquest sentit, és bàsica l’experiència prèvia fora de la gestió política: un treball real, una responsabilitat real, unes pressions reals. Això dona perspectiva, sentit de prioritat i connexió amb la realitat quotidiana. En tercer lloc, han de saber liderar en moments de crisi per tal de reaccionar amb rapidesa, prendre decisions, coordinar institucions i comunicar amb transparència. Per això, han de ser humils i reconéixer, si cal, els errors, com també depurar responsabilitats i, en definitiva, retre comptes. En tot cas, han de saber prioritzar l’interés col·lectiu i tenir una independència intel·lectual respecte al partit o moviment que representen. Quan aquests requisits fallen, la probabilitat que aquell càrrec es convertisca en un fardell augmenta dramàticament.
Cada vegada més tenim més polítics amb aquestes deficiències. En les àrees de poder es prioritza la lleialtat sobre la competència. S’entén la política com un espai de fidelitats, de favors i de permanència i no com un servei públic. Aquesta dinàmica acaba generant estructures de poder tancades, on qui puja no ho fa perquè tinga capacitat, sinó perquè ha sigut fidel, obeïdor, útil electoralment. Així, es converteix la carrera política com una trajectòria quasi vitalícia. Hi ha dirigents que acumulen càrrecs durant dècades, que passen de regidories a conselleries, de cúpules territorials a nacionals, sense haver exercit mai qualsevol activitat fora de la política. Això provoca un bloqueig generacional i intel·lectual. Aquest conservadorisme de les cúpules alimenta un descrèdit de la política molt més profund que qualsevol escàndol puntual: si les institucions no es renoven, per què confiar-hi? Perquè la corrupció no és l’únic problema: la incompetència és estructural. Un gestor corrupte pot robar, però un gestor incompetent pot provocar desastres i fins i tot mort. Tot plegat acaba minant la confiança social de la classe política i el descrèdit de les institucions.
Quan tot el funcionament del sistema polític gira al voltant de la lleialtat i l’obediència, no hi ha incentius reals per a la competència ni la capacitat. Les persones preparades, tècnics i professionals, són vistes com a exteriors, outsiders, no com a possibles responsables. Aquesta dinàmica condemna a perpetuar-se els fardells. Per això la incredulitat i la indignació no van només contra un president, van contra un sistema. Sí, potser polítics fardells és una imatge dura, però és la que s’ajusta millor a la realitat: testimonis del desastre, embolcallats de solemnitat, amb cares de gravetat, gestos meditats, discursos amb paraules grosses… però amb zero eficàcia. Gent que pesa, però no mou res; gent que ocupa, però no governa. No és una crisi d’individus: és una crisi del sistema. I si volem que la nau pública no s’enfonse, cal deixar de carregar-la de persones que destorben més que ajuden.
Carlés Cortés és catedràtic d'universitat i escriptor
