Hi ha una frase que circula sovint per xarxes socials que, tot i la seua simplicitat, convida a una gran reflexió: “No volem una vida millor, volem temps per viure-la”. Molts estudis sociològics ja revelen que els joves valoren més tindre temps que diners. En un moment històric on l’angoixa, la pressa i l’estrés s’han tornat estructurals, parlar del temps —i, sobretot, de qui en té, qui el controla i per a què serveix— és una qüestió profundament política.

Vivim en una societat que ens ven la idea que tot és possible si ens organitzem bé. Que el problema no és la falta de temps, sinó la mala gestió que en fem. Ens venen agendes, apps, cursos de productivitat, calendaris i tècniques d’“optimització personal”. Però potser el problema no és com organitzem el temps, sinó qui se l’ha apropiat.

Fa temps que la desigualtat no es mesura només en salaris, patrimoni o propietats, sinó també en la possibilitat de disposar de temps propi. Hi ha qui pot dedicar hores a descansar, formar-se, fer política, cuidar-se o cuidar. I hi ha qui viu atrapat entre jornades laborals eternes, desplaçaments llargs, tasques de cures no compartides i una incertesa vital que devora cada minut. El temps ha esdevingut un luxe, una mercaderia més.

La precarietat laboral, especialment entre la joventut i les dones, converteix el dia a dia en una cursa per la supervivència. No es tracta només de guanyar un sou: es tracta de tenir dret a una vida amb sentit, amb espais per decidir com viure-la. I això implica repensar profundament el repartiment del temps.

El sistema capitalista ens ha robat el temps. La promesa de la modernitat era clara: gràcies al progrés tècnic, treballaríem menys i viuríem millor. Però la realitat ha estat una altra. Les tecnologies que havien d’alliberar-nos ens han hiperconnectat, dissolent les fronteres entre el temps laboral i el personal. El mòbil, el correu electrònic i el teletreball han trencat el dret a la desconnexió. El capitalisme digital ens exigeix estar sempre disponibles, sempre productius, sempre ocupats.

A més, el deteriorament dels serveis públics que la dreta llibertària i liberticida preconitza ens fan perdre temps vital: transport públic lent, llistes d’espera eternes, manca de suport a la conciliació... Com més es retalla l’Estat del benestar, més temps es roba a la gent treballadora.

Després està la perspectiva de gènere. Des de fa dècades, el feminisme ha posat el focus en la divisió sexual no sols del treball sinó també del temps. Les dones continuen assumint una part desproporcionada del treball de cures no remunerat: criar, atendre majors, fer tasques domèstiques. Això no només afecta la seua autonomia econòmica, sinó també la seua autonomia temporal.

Reivindicar la sobirania sobre el temps és també lluitar per una redistribució justa de les cures i per un sistema que reconega i valore estos treballs. No hi ha igualtat real si la meitat de la població no pot disposar lliurement del seu temps perquè ha de sostenir la vida dels altres en silenci.

Recuperar el temps, per tant, implica anar més enllà de les solucions individuals. No és una qüestió de triar millor les hores ni de que un coach et prepare un calendari, sinó de garantir condicions estructurals que facen possible la llibertat temporal. Això vol dir defensar polítiques com: La jornada laboral de 30 hores, com a pas cap a una societat que valore el descans i la vida més enllà del treball; el dret efectiu a la desconnexió digital; un transport públic eficient i ràpid, que retorne el temps a qui no pot pagar-se cotxes o taxis; la reorganització dels horaris escolars i laborals per afavorir la conciliació real; o un sistema de serveis públics fort que allibere temps de vida i el democratitze.

Doncs això, parlar de temps és parlar de política. Qui té temps pot llegir, formar-se, militar en política o en la societat civil, participar en l’espai públic. Qui no en té, queda fora. L’exclusió temporal és també una forma d’exclusió democràtica. Per això, lluitar per una societat més justa vol dir lluitar perquè tot el món tinga dret a decidir sobre el seu temps.

No volem només sobreviure els dies. Volem viure’ls. Decidir-los. Compartir-los. Fer-los nostres. Recuperar el temps no és un caprici individualista, és una aposta col·lectiva per una vida digna, humana i lliure. I esta lluita ha de ser central en qualsevol projecte polític que aspire a transformar el món.