X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

converses culturplaza

Vicent Garcia Devís: "La opinió pública dels conflictes internacionals està molt dirigida"  

El reporter evita -en Sàhara, la terra promesa- prendre partit, encara que no tracta amb equidistàncies un conflicte encara viu

21/11/2019 - 

VALÈNCIA. Vicent Garcia Devís ha vist món com a corresponsal de RTVV des de l'inici de la seua història com a radiotelevisió pública. Somàlia, Iugoslàvia, quasi tota Amèrica Llatina... Ara forma part de l'equip de Punt Docs, el programa de reportatges d'À Punt. Hui presenta el seu primer llibre, editat per la Institució Alfons el Magnànim, sobre una petita part d'eixe món que ha pogut observar i relatar: El Sàhara, la terra promesa.

- El llibre comença amb un primer capítol en el que parles en primera persona d'un viatge, per a després desaparèixer totalment i fer un repàs a la història del Sàhara. Per què has decidit aquest format?
- És el primer llibre que escric però porte més de 20 anys fent periodisme. El reporterisme és la feina que més bé se fer: tirar del fil, anar d'una qüestió a l'altra, i amb barroquisme i policromia, comptar amb totes les parts implicades per a fer un cert periodisme d'una certa qualitat. 

Comence per mi com a excusa. Em base en el guions que utilitzaba aleshores, que me'ls he anat guardant, quan no hi havia internet i escrivia amb més innocència. Situe el meu viatge al mur, una zona de guerra entre el territori controlat pel Marroc i el que depen del Polisario. Arrancar amb mi em permet parlar després de manera més diacrònicament i fer un repàs de la seua situació. Tots els governs d'Espanya són responsables d'aquesta perquè no han fet res. El món està ple de murs invisibles, com al Mediterrani. I oblidem, digerim, els conflictes amb massa rapidesa: ningú s'enrecorda de Iugoslàvia, o Ucraïna, que segueix en guerra.

- De totes maneres, no pareix que vullgues fer un llibre històric, sinó plasmar una visió personal del conflicte que viu aquesta gent...
- Jo entenc el llibre com un gran reportatge. Comença amb un microreportatge basat en un viatge de 20 dies al Sàhara, amb una experiència personal, després faig un repàs i finalment faig una crítica al Polisario -tots tenim pecats-. Per a mi ha sigut fàcil fer-ho perqué és el que he fet a la televisió, plasmat al paper.

Foto: KIKE TABERNER

- Voldria reflexionar amb tu sobre la importància del periodisme en zones de conflicte. A Espanya, la informació internacional pareix la secció que primer pot caure en un telenotícies...
- La secció internacional, excepte alguns mitjans de molt de prestigi, sempre és la primera que cau. El dia a dia, la sang i el fetge, s'imposen fins i tot a mitjans que creiem prestigiosos. El problema -en realitat- és que els mitjans són propietat de tres, i darrer d'aquestos tres amos i han taurons de Kuwait, d'Aràbia Saudita, o d'una multinacional norteamericana. El mateix propietari pot tindre un producte similar per a l'esquerra, la dreta, l'extrema dreta i l'extrema esquerra. Per què Cuba és dolenta i Marroc, Algèria i Arabia Saudita no? Hi ha un dirigisme brutal en matèria de la creació de productes tòxics i la creació de la opinió pública. Estem tots molt dirigits.

En Iugoslavia, els croates eren els bons i els serbis eren dolents. Al Sàhara, el Marroc fa el paper del dolent. Fins a quin punt hem d'escorcollar per a intentar arribar a certa veritat que és quasi impossible d'aconseguir?

- En aquest sentit, el periodista destinat a conflictes internacionals, ha de dedicar-se a dir quins són bons i quins dolents, prendre partit per a llegir realitats complexes?
- La teoria diu que no hauríem de prendre partit, encara que la neutralitat humana total no existeix. El que sí que hem d'intentar és allunyar-nos del poder i de la mala política, entendre el mitjà en el que treballem, no interferir, donar policromia i comptar amb totes les parts per a que l'espectador puga formar-se la seua visió del món. Però açò és Alicia en el País de les Meravelles: treballem a mitjans que pertanyen a governs, bancs, fons d'inversió... Els periodistes som pobrets fins a cert punt.

- El desconeixement és la principal causa de que, com a societat, no ens posicionament en alguns conflictes?
- La majoria de la gent, tendim a estar amb el més dèbil de manera natural. Però la propaganda existeix, també la escenogràfia de la guerra també. Recorde que en Croàcia, els locals ens regalaven tabac i ens tiràvem clavell, però en Serbia ens dispararen al cotxe. Açò fa que ens meditatitzen, però cal tenir sempre en compte que el que pareix dolent a voltes no ho és, i el que pareix el bo a voltes fa coses que no son bones. 

- Vens del món de la televisió. Creus que l'aldarull d'imatges que patim actualment movilitza o acomoda?
- Crec que tot ens ho serveixen massa digerit. I automàticament, un assumpte anirà darrere de l'altra. Moltes voltes l'imatge acomoda. Pense en Siria, que porta huit anys en guerra, i pareix que ja no interessa a ningú. Amb Bolivia la gent pareix que s'està movilitzant, però ja vorem quant de temps tarda en desaparéixer. A més, no tractem igual Bolivia que Argentina o Xile. Hi ha una espècie de prejudici postcolonial entre païssos desenvolupats i tercer món, que arriba fins i tot al terreny de l'informació.

- I quina solució pot proposar la televisió per a corregir açò?
- Primerament, estar atents al que passa en el món, i fer-ho amb proximitat. Després, reflexionar i complementar l'informació. La tele és un mitjà superficial, però sense fer una càtedra, hauríem d'aprofundir una mica més, explicant que hi ha darrere de cada conflicte. Un minut i mig d'informació internacional, que després desapareix tres setmanes de la pantalla, és terrible.

- Els Drets Humans són una realitat, un objetiu o una utopia?
- Haurien de ser una realitat, i com no ho són, haurien de ser una utopia que estiguera camí de fer-se realitat. Els Drets Humans són també el dret a l'habitatge, a la teua pròpia llengua i cultura, a la alimentació, a una infantesa digna... Sense ficar-me radical, crec que anem cap a un món on els poderosos estàn configurant una gran masa d'esclaus.

- Hi ha eixida per al Sàhara?
- Depèn de la comunitat internacional; d'Espanya i França, principalmente. Cada volta que es pesca una tonyina en el ric banc saharià, estem donant suport a una ocupació colonial. I així amb moltes coses.

- No pareix que la situació vaja a resoldre's a un curt termini...
- Fins i tot, hi ha gent que s'esgota, abandona els seus ideals i abandonen la lluita per eixir del mig del desert. L'ONU te un relator nou, però mai es canvia res substancial, sempre és un relleu. El Sàhara és un dels camps de refugiats més duradors que existeixen, i si algú en política tinguera alguna vergonya, enfrontaria aquest conflicte. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email