Vicent Molins: “El poble ha de custodiar la ciutat”

Des de la seua mirada de geògraf atent, Vicent Molins (València, 1986) porta una dècada contant la ciutat des de les pàgines de Culturplaza acompanyat de veus, noves i veteranes, que aporten una visió àmplia sobre el que passa. Amb bon ull per a triar, Molins aplega en el seu últim llibre, València, el relat d’una ciutat (Drassana, 2023), vint habitants urbans i deu edificis per a parlar de la ciutat real: aquella que va des del turisme feroç a la polèmica per l’ampliació del Port, passant per la situació de l’habitatge, la identitat urbana o les oportunitats que oferix València. Noms com el del professor Joan Romero, l’artista José María Yturralde, els arquitectes Ramon Esteve i Fran Silvestre, l’economista Josep Sorribes o l’arquitecta i il·lustradora Virginia Lorente, entre molts altres, es barregen amb els edificis de Facundo Martínez, la cooperativa de Santa Maria Micaela, Goerlich, la Finca Roja o Nuevo Centro. La València que es planteja reptes de millora col·lectiva.

D’on naix la idea de ‘València, el relat d’una ciutat’? Salvatore Settis, en Si Venècia mor, es pregunta si el poble de Venècia sabria custodiar el cor i  l’essència de la ciutat. I ràpidament ell mateix es veu preguntant-se una cosa encara més dràstica: continua quedant poble a Venècia? És pertinent plantejar-s’ho perquè des de la pesta de 1630 la ciutat no havia perdut tants habitants tan ràpidament. La diferència és que després de la pesta, els va recuperar. Ara, en canvi, no fa més que perdre’ls. Venècia és una esquela increïble perquè serviix de llum roja gegant. Un lloc on passa més gent que mai, però on mai hi hagué tan poc de poble. Conte això perquè en realitat el relat de València és el relat d’enaltir el seu poble, els qui es mobilitzen per a conservar-ne l’essència. Per tant és un relat contradictori, irregular, carregat de biaixos. M’agradava posar-me a un costat, no expressar una idea tancada amb la qual poder contar València, sinó posar a parlar a persones i edificis que d’una manera fragmentada expliquen què és València.

“Cal decidir si volem ser un port amb una ciutat o una ciutat on hi ha un port”

Quin és l'actual relat de València? El seu relat s’ajusta al d’una ciutat mitjana que viu entre l’amenaça de quedar com un àtom suspés entre la gran competició de megalòpolis, sentint-se fora de joc, i al mateix temps creient-se que és un bon lloc per a viure, precisament perquè no compta amb les externalitats negatives de les ciutats enormes. El concepte d’equilibri reflectix bé la ciutat actual i hauria de ser la principal obsessió de cara als pròxims anys: no perdre’l,  no desequilibrar-se, no voler ser massa. Per a això fa falta normalitzar la condició pròpia, no creure’s que les coses que li passen a València són massa estranyes, sinó que s’enfronta a reptes prou comuns en la seua lliga de ciutats mitjanes-grans. I saber prendre decisions correctes en assumptes capitals: per exemple si vol ser un port amb una ciutat o una ciutat on hi ha un port.

En el llibre repasses uns quants edificis. Com els has triat? Per amor, per raó? En els últims deu anys escrivint de ciutat, i per tant d’arquitectura, m’he anat sentint cada vegada més a gust posant a parlar eixos edificis i adonant-me del seu poder per a dibuixar una època, per a mostrar una societat. Per tant, l’elecció (amb extrems tan diferents com la Finca Roja i Nuevo Centro) té més a vore amb els missatges que eixes construccions ens han llegat. Si tots ells tenen alguna coincidència és que són edificis els autors dels quals no es van deixar dur per inèrcies, no van voler tan sols traure el màxim rendiment a les promocions. Anaven més enllà. La Finca Roja anava més enllà, Santa Maria Micaela anava més enllà, la casa del carrer Reina 125 va més enllà, la resistència d’una unitat tan fràgil com la caseta del Camí Vell de Benimaclet va més enllà.

Els arquitectes miren la ciutat d’una forma, els periodistes, d’una altra. Què t’aporta la teua mirada de geògraf? Allò normal és que m’haguera causat una crisi d’identitat. Pot ser que alguna cosa d’això hi haja.  Però també ajuda a desenvolupar una certa obertura, una mirada aèria que permet encaixar els fenòmens de la ciutat dins de sistemes superiors, i preguntar-se quines raons hi ha per a que la ciutat siga d’una manera o una altra. Mirar mapes és més productiu que mirar renders, perquè sol transmetre molta més realitat. Consultar, per exemple, el mapa dels resultats electorals distribuïts per carrer és una ferramenta de primer orde per a entendre l’urbanisme, la qualitat arquitectònica, els equilibris interns d’una urbs.

“Parlar de ‘marca ciutat’ és molt negatiu”

Fa la sensació que València sempre s’està comparant amb altres ciutats: el “complex de les ciutats mitjanes”.  O és això un mite? És un complex lògic de totes totes, encara que hem anat a millor. No fa molts anys, en les típiques entrevistes als candidats a l’alcaldia, tots acabaven dient que els agradaria que València fora com Viena, com Copenhaguen… Tot i que és possible que ara podríem llegir alguna voluntat de voler ser Madrid, crec que en general ara volem ser València. Després d’un temps en el divan, hi ha hagut un procés de resignificació de l’autoestima. El problema és que la temptació de substituir el ‘poble’ per el ‘trànsit’ és molt gran a l’hora d’escollir per a qui és la ciutat i, per tant, per a qui s’exhibix. En València com en Màlaga, en Lisboa com en Florència. Conta molt bé el director creatiu Nacho Padilla (ha dirigit el departament visual de Madrid i Barcelona) tot el que suposa, per a mal, parlar de ‘marca ciutat’. Perquè reproduïx dinàmiques purament comercials, equiparant un lloc amb una marca de cotxes o de perfums. I no és el mateix. Una ciutat es deu a una ciutadania, si acaba creient que es deu únicament a uns consumidors en trànsit és quan es produïx el desequilibri.

En el teu llibre dius que “No ha sigut fàcil reconéixer-se a València”, una variable d’aquell “No és fàcil ser valencià”. Ara et resulta més fàcil? Què faria que ho fora? L’escriptor Ignacio Peyró, que mira a la societat com pocs, deia que en menys d’una generació els espanyols han passat del rosari en família a discutir sobre whiskys de malta. O de posar voreres a construir un nou museu d’art abstracte. “No ha sigut fàcil no tornar-se una miqueta boig en Espanya”, ha escrit alguna vegada. I als habitants de València eixe encaix entre les seues ànsies de futur i la realitat ha sigut més complicat encara. No posava fàcil les coses l’intent de crear una València simulada, un model de ciutat nou que responguera a unes expectatives carregades d’ínfules, per voler ser un transsumpte monegasc. El València CF i l’intent de construcció del seu nou estadi expliquen a la perfecció eixe moment. Potser allò més problemàtic no era tant la ciutat que es buscava projectar sinó la que s’ometia: una València real feta de places, mercats, qualitat de vida com a avantatge competitiu, d’equilibri. Com tantes altres, València va decidir ser una altra i conformar la seua pròpia consideració a partir de la visió dels qui ens visitaven. Això ha portat alguns beneficis, com tornar a adonar-nos que operacions com la del Jardí del Túria no només és la d’un nou parc urbà, sinó un missatge comunicatiu de primer orde amb què explicar la millor València.

Un dels reptes que s’assenyala en el llibre (ho fa Joan Romero) és la necessitat de tindre en compte l’àrea metropolitana de la ciutat. “València metropolitana com a animal mitològic”. També assenyala Vicent Baydal que “ens falla la idea de col·lectivitat i tenim un localisme molt marcat”. O. a l’estil Sorribes, “ens mirem el melic d’una manera escandalosa”. Què fem amb tot això? El professor Romero parla del ‘cost de la no metròpolis’ per a afrontar eixa pèrdua d’oportunitats enorme en promoció econòmica, en transició energètica… Començant per detalls anecdòticament escandalosos com que les bicis públiques de la ciutat no es puguen transferir una vegada travesses un carrer fins a Alboraia, i allí hages d’utilitzar les Xufabikes; o, com vam vore durant la pandèmia, quan hi havia un control policial pràcticament entre camps, posar límits ficticis. La realitat social va molt per davant de la realitat administrativa, essencialment per una mirada en curt i un excés de zel fronterer dels responsables públics. Però torne a negar que siga una excepcionalitat valenciana. Ens agrada considerar els problemes que patim com a problemes exclusius, però no és així. Simplement que en certs casos prenim decisions il·lògiques o en el notre propi perjuí. Si França, Itàlia o Alemanya tenen perfectament delimitades les seues regions metropolitanes, en tota Espanya això no ocorre, per exemple. I això ens fa assumir un cost decisiu. Com diu Romero, una cosa és ser un Estat compost i una altra ser un Estat confús.

“València té sostre, té límits, i hem d’assumir-ho”

Una ciutat de les dimensions i les característiques de València, amb una escala amable, creus que propicia la creativitat? Propicia coses tan peremptòries com que persones que estan començant puguen plantejar-se pagar un lloguer. Encara que, a este ritme, tampoc això podrà propiciar-ho. València, insistisc en el seu equilibri urbà, trau uns metres d’avantatge quan es compara el que oferix en termes vitals amb allò que resta. Les seues externalitats negatives (costos, temps de desplaçaments, sensacions) són menors que altres destins més grans. A més, compta amb xarxes específiques i entramats pioners –per exemple en el sector del disseny– que acceleren alguns passos. Però això és una cosa, i una altra cosa és assumir la creença passada de moda que València no té sostre i, en una espècie de mindfulness urbà, concebre que tots els somnis són possibles a València. No, València té sostre, té límits, i molts professionals necessitaran anar-se’n a Madrid, a Barcelona o a Xangai. Ara, si passat el temps i després d’haver escalat, volen triar València com a lloc on viure (donant per fet que treballaran des d’ací per a qualsevol part del món), València hauria de posar-ho més fàcil.

Amb les entrevistes del llibre traces una espècie de mapa humà alhora que urbà. Va ser senzill triar les veus? Són part d’una deriva repleta de casualitats, batecs i capritxos personals, els meus. Persones que admire i, per tant, m’abellia escoltar, o persones que no coneixia i, per tant, volia conéixer. D’Yturralde, des de la seua sala d’operacions en l’horta, a Mariola Cubells i Betto García, de Josep Sorribes a Meritxell Barberà, hi ha aparentment pocs denominadors comuns, però acaben presentant símptomes semblants: un convenciment molt alt en València, alhora que una certa preocupació per equivocar-se en quina ciutat ser.

Quan València se semblarà a si mateixa? Ja se sembla a si mateixa, però hi ha massa discursos engolats, massa agenda basada en enfrontaments estèrils, que poden omplir de soroll el so quotidià. Una altra cosa és que el que veiem en l’espill no ens complaga per complet. Però és que, com va dir el sociòleg Richard Sennett, la ciutat és l’experiència de la diferència. Quan aspirem al fet que València siga una realitat unànime li estem sostraient el seu sentit de ciutat. Qui guanya, no pot guanyar-ho tot.

“El turisme produïx externalitats negatives: té ximeneres fumejants, encara que no es vegen”

 M’agradaria que em digueres, per a acabar, què t’agrada més de la ciutat, què no t’agrada gens i què trobes a faltar. El Jardí del Túria, per la seua espontaneïtat i perquè quasi tot el que ocorre allí a penes està reglat. No entenc massa, per contra, per què el turisme seguix sense assumir-se com una indústria de primer orde en la ciutat que produïx externalitats negatives (té ximeneres fumejants, encara que no es vegen) i per tant requerix que s’ajuste a la ciutat, i no al revés. Complaentment es cedix la ciutat al trànsit de consumidors de pas i el desequilibri en el mercat de l’habitatge és tan palpable que resulten insòlits els deu anys d’avantatge que les ciutats han regalat als mastodonts tecnològics en este camp. Trobe a faltar poques coses, perquè em tracte la melancolia, però sent molt que projectes com la llibreria Dadà d’Inma Pérez o el Muez de Ruth Boeto no tingueren cabuda en la ‘nova’ València. Representaven just el que no està de pas, el poble que ha de custodiar la ciutat.

Clara Sáez (València, 1974) és periodista i editora de la publicació d’arquitectura, disseny i art Flat Magazine.

@clermarie