Yo Diablo, l’últim ‘guitar hero’

La primera lliçó fonamental

–Ahir em vaig quedar fins a les dos de la matinada mirant fotografies d’un estudi d’arquitectura dels setanta; això m’encanta –confessa–. Però la carrera la vaig haver de deixar en l’últim any perquè al final la meua passió era la música i el que feia en arribar a casa cada nit era agafar la guitarra. A més, veia que el d’arquitecte no era el meu estil de vida.

Fa tres anys Herrero va deixar Port de Sagunt i es va traslladar a la ciutat on estudiava. Un dia qualsevol va entrar a La Vitti i l’efecte d’aquell primer contacte encara perdura en ell. “Em vaig quedar mort. A poc a poc em vaig fer amic de qui treballava ací i també em vaig adonar que no només era una cafeteria, sinó un lloc de trobada d’artistes amb un rotllo súper bohemi”, rememora. Mentre s’integrava en el seu nou ecosistema, el jove també va tindre la sensació que l’arquitecte es doblegava davant el músic i que este últim volia eixir de la closca.

“Em plantejava deixar la carrera i al mateix temps em començaren a eixir coses musicals pròpies. També vaig canviar l’afinació de la guitarra i l’acústica per l’elèctrica. Un dia vam fer un concert a la universitat una amiga bateria i jo”. El pas estava fet i no hi havia marxa enrere, al contrari: acabava de començar un gran viatge, no dels al·legòrics, què va, sinó d’eixos que acaben amb un tocant als carrers d’Edimburg. “Vaig anar un estiu a tocar allí a vore si les cançons meues agradaven; vaig vore que la resposta del públic era bona”, reviu. 

De sobte hi havia un sentit nou per a totes eixes vesprades emulant l’ídol Tommy Emmanuel, Knopfler, o la guitarra de París,Texas –“sóc molt dels guitar heroes”,remarca– o metabolitzant grups com Guadalupe Plata,King Gizzard & The Lizard Wizard o The Oh Sees. Totes les influències estaven convergent en una veu pròpia que, a més, ja havia sigut batejada: “Va ser cosa de Borja González-Ayllón, amic i aleshores propietari de La Vitti. Ell em va dir que a Edimburg havia d’anomenar-me Diablo Joe, un nom que no està agafat i que és molt bo. Quan vaig tornar d’allí em continuava agradant el nom i vaig donar-li una volta: Yo Diablo”. 

Hi havia nom, cançons pròpies i actitud per fer-se conéixer. També hi havia grup: dos músics veterans del rockabilly per a completar un trio amb guitarra, contrabaixista i bateria.Estava tot preparat per a gravar un primer disc quan, quatredies abans de la gravació, els altres dos membres de la banda van abandonar el projecte. “Em van deixar penjat. Llavors vaig decidir que la banda seria jo amb algú més que m’ajude”. Això i un anunci en Facebook d’una pastilla per poder fer sonar el baix des de la mateixa guitarra i en un amplificador diferent, convertint el seu instrument elèctric en dos alhora, vanespentar-lo a fer el gran salt. “Ho tinc! Vaig pensar. Ara ja podia anar a soles”, recorda Herrero sobre el moment en què es va definir com a home-orquestra.

Des d’aleshores ha alternat l’aventura solitària –fent la percussió amb els peus– amb la companyia de bateries com Carmona de La Plata, qui li va acompanyar en el debut a la sala Wah Wah, telonejant Johnny B. Zero. Durant l’últim any ha tingut més de cinc companys diferents, dos només per a gravar l’única referència de Yo Diablo fins a la data, un EP publicat a Bandcamp amb el paradigmàtic títol de Solo.“Sempre tenia la por, quan em cridaven, de no trobar algú que m’acompanyara”, reconeix. Ara sembla haver estabilitzat una associació artística amb Pau García, bateria de Badlands o La Hora del Té, amb qui va arribar a l’última pantalla del Sona la Dipu.