X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 20 de enero y se habla de elena cebrián verds-equo JULIÀ ALVARO CASO GÜRTEL
GRUPO PLAZA

lletraferit

57 dies de mar

22/07/2017 - 

VALÈNCIA. * Publicat en Lletraferit #09

Ahir es va suïcidar un dels oficials de guerra. Desconec el seu nom. Fa dèsset dies que pairem en la temible calma blanca del Pacífic i sabem que no aplegarem a temps a port. Encara que bufara el més viril dels vents i el mateix Neptú s’apiadara de les nostres ànimes, no serviria de res. Quan caiga la nit i el sol es perda per l’aleta de babord tot estarà perdut i les Lleis, el Cànon d’Articles de Guerra, el Royal Naval College i fins i tot Sa Majestat, perdran el seu imperi. Fracassarà la civilització i serem salvatges. 

Estimats pares: no he tingut el valor de seguir l’oficial que en la primera guàrdia s’ha nugat una bola de canó als turmells i ha saltat per la borda de l’Hermione. Prompte ho lamentaré. Alguns dels membres més abjectes de la marineria s’han abocat a la banda del vaixell en sentir l’inconfusible soroll d’un cos trencant la quietud de les aigües i s’han acomiadat del finat sacsant les seues repugnants vergues. No són cavallers –dubte que siguen humans– però ho saben. Clar que ho saben.  

Quasi tots han executat una breu pantomima, bròfega i flàccida, però un d’ells, un pèl-roig prim amb veu d’ànec i evident retard mental, ha ejaculat un abundant raig blanquíssim que ha caigut a la mar, pesat com una blasfèmia, i els ha fet enfollir. He girat la vista ala coberta de l’alcàsser de popa i per un moment he cregut vore la silueta de l’almirall Calder darrere dels vidres. Si haguera eixit... si haguera deixat per un moment la botella i haguera obert la maleïda porta. Però no ho ha fet. És el més innoble dels oficials britànics.

Ha hagut de ser un jove tinent d’Essexqui traguera la seua pistola i acabara amb un precís tir al cap amb el sàtir, que, doblat sobre els genolls i encara estremint-se, donava a llepar els dits als altres homínids enfebrats. Es tracta d’un assassinat injustificable, però abans que la forca ens espera un destí mil vegades pitjor. Les bèsties, en silenci, han llançat a la mar el seu company. Les nostres armes i la nostra disciplina –a pesar de tot– els han dissuadit d’intentar res més per ara. Ens retirem de coberta. El segon comandant ha suspés les guàrdies. Velocitat del vent: zero nusos. Que Déu ens ajude.

Vam embarcar en Portsmouth el 15 d’agost de 1734. Des de terra impressionava vore l’Hermione: una fragata de 74 canons i 60 metres d’eslora, amb tres ponts i un arbre que feia 70 metres en el seu punt més alt. Un triomf de la ciència i l’esperit indòmit del nostre gran país. Les primeres setmanes de navegació van ser plaents. Ens exercitàvem en el combat amb sabre i fusell, en les maniobres, l’ús de les veles, els abordatges i, el que era la meua pràctica preferida, el tir d’artilleria. Ara no importa, però consignaré en este diari que vam aplegar a una cadència d’un dispar cada dos minuts i mig, un rècord en l’armada!

No ignoràvem que la major part de comandants, tinents i alguns oficials veterans, havien dut amb ells els seus pegboys, xiquets, ajudants de cambra que a penes es deixaven vore durant el dia i que a la nit passaven de camarot en camarot com la llepolia més dolça. Eren jovenets suburbials i feréstecs que alleujaven així els seus pares d’una boca que alimentar i procuraven un oci discret i necessari als guardians dels confins més remots del nostre imperi. Cap pegboy va ser maltractat o castigat sense motiu i si algun va tastar el fuet va ser per amor, no per disciplina.

Quant a nosaltres, una vesprada del mes de novembre, a 150 milles de l’illa de San Lorenzo, vam divisar les veles d’una nau sense pavelló que ens posava proa al través. Quan a la mitjanit se’ns va abarloar vaig comprovar que la llegenda de les Queen Caroline Daughters, les mil putes de la reina Carolina, era certa. Em vaig intentar resistir com a cavaller i militar, però què hi pot haver millor que compartir la joia amb els germans d’armes. La nostra carn esplèndida es va fondre amb la carn d’aquelles desgraciades. Les mans dels meus companyons em van guiar amb carícia dolcíssima a fer el trànsit dels hòmens i els seus besos fraternals em van acompanyar tot el temps que durà la prova. Ara, en la foscor de la bodega, evoque aquells bells records per atractar de donar-me ànims. 

El dia 57 de navegació complix les seues últimes hores i se sent la remor de centenars de passos que s’acosten. Ací, mentrestant, els fusters han acabat el seu magnífic treball. A cadascú de nosaltres ens besen i unten amb oli de balena l’estreta porta, la dilaten plens de pietat i ens introduïxen una xicoteta fusta polida, amb la base de cotó i acabada en una punxa esmolada. Quan en uns minuts sigam menjar per als dimonis i el seu agulló mossegue la nostra carn, nosaltres els mossegarem a ells. Clavarem als clavadors i baixarem aparellats a l’infern. Ja no se senten més passos. Prompte començaran els colps de garrot i destral contra la porta. Quan cedisca, tancaré els ulls i pensaré en Anglaterra.

* Diu una tradició apòcrifa (però O’Brian en sap més) que en la marina britànica del segle XVIII els episodis d’homosexualitat es castigaven amb la mort. Amb una excepció: que la nau estiguera 57 dies sense tocar port. En tal cas, amb les primeres hores del dia 58 totes les formes d’amor es despenalitzaven. 


Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista i escriptor. Ha treballat com a guionista televisiu, ha produït la sèrie Wintersun i és autor de l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet.


Noticias relacionadas

MEMÒRIA DE L’ENTRECUIX

El genoll de Clara

Por |  - 

Volia ser ballarina. No sabia la raó, però no hi havia res que desitjara més. Des de menuda, Clara tenia un cos xicotet i flexible, ideal per al ball, així que va començar a assistir a classes quan només tenia huit anys, i als dotze ja participava en algunes funcions escolars i campionats provincials. És cert que mai aconseguia situar-se entre les competidores més brillants, però durant l’adolescència es va plantejar dedicar-se a la dansa de manera professional i tractar de llaurar-se un futur en el terreny del ballet, ja que tampoc destacava en els estudis

literatura

Simenon o l’excés

Por |  - 

El belga Georges Simenon (Lieja, 1903 - Lausana, 1989) fou un escriptor d’una fecunditat extraordinària, amb centenars de novel·les i relats i una venda estimada de més de 500 milions d’exemplars. El seu gran personatge, el comissari Jules Maigret, el perseguirà sempre, per a bé i per a mal

hotels

A la recerca del temps que no tenim

Por |  - 

El Grand Hôtel, a Cabourg, en la costa de Normandia, fou el refugi de Proust durant set anys, a començaments del segle XX. Hi escrigué, de fet, algunes de les milers i milers de pàgines que conformen el seu títol més conegut

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email