VALÈNCIA. “Prohibit jugar al baló, la terrassa arriba fins ací.... La burocràcia intenta ordenar el conflicte per a mitigar-lo. I moltes vegades es fa des de les millors intencions, però tendim a matar l’espai”, explicava l’arquitecta Júlia Pineda —des de la cooperativa Crearqció— a Valencia Plaza unes setmanes abans del Confinament del 2020.
I mentres la ciutat recupera a poc a poc el ritme anterior al coronavirus, també ho fan totes les disputes pels espais comuns que posen a prova si tenim o no un espai realment públic. Una de les últimes és al Jardí de l’Hospital, el parc dissenyat per l’arquitecte sevillà Guillermo Vázquez Consuegra a l’antic Hospital de València i al costat del MuVIM.
“Fa anys que es patina ací i ens coneixem tots. No només es fan amics, fins i tot algú ha trobat pis o faena”, explica Oskar Helgason Soler. Ell va nàixer a València on va començar a rodar amb un long, però va ser entre Berlín i Reykjavík on es va aficionar al patí. “A Berlin els skateparks solen estar allunyats, però pots fer skate a qualsevollloc. Quan vaig tornar a València, vaig aprendre més perquè hi ha bona onda a la comunitat. No és com en altres ciutats, que és un món més tancat, o com a Barcelona, on hi ha massa gent”.
“El material de València a més és perfecte, per això no para de vindre gent d’arreu Europa. Ara a Copenhague, Malmo o Berlin han explotat l’arquitectura per fer rampes patinables, i en les places dels barris se segueix patinant”, assegura Helgason Soler. “La plaça de l’estació de Milà s’ha convertit en una icona del patí, com ja ho era la plaça del MACBA a Barcelona”.
Però des de fa una temporada, els skaters del MuVIM reben la visita d’agents de policia local. “Volem que s’habilite l’ús del patí allí, perquè de sobte apareixen dos o tres cotxes i es posen a multar, normalment de forma discrecional”. “Hi ha turistes, però l’ús que fem d’eixe racó del jardí no és incompatible amb la resta. De fet, evitem la delinqüència i augmentem la percepció de seguretat, perquè estem allí tota la vesprada fent vida. No només nosaltres, també la gent que es para a mirar o ens fa fotografies”.
A la ciutat ja hi ha dos skateparks al llit del Túria. A la zona del Gulliver, un skatepark de rampa —amb costeres inclinades— i un de carrer —amb diferents obstacles com baranes o escales. “Però el del MuVIM està resguardat i evitem que ens roben les motxilles, sobretot als xavals més joves que estan començant. Com és un racó, tampoc hi ha comerços al voltant, així que no molestem massa. Ademés, el paviment de granit és més segur per a patinar. Els del riu ara han millorat el seu manteniment, però la pintura saltava de seguida i els rastells es trencaven. I els arbres són de fulla caduca i en tardor fa que ens rellisquem. Tot això ens provoca lesions”.
Al cas del MACBA de Barcelona, les multes suposaven unes restriccions de renda. Qui podia pagar-les, continuava patinant i la multa era un lloguer; al cas dels visitants, ni tan sols els arribava mai la multa. Ara l’ajuntament ha propiciat un acord entre patinadores i veïnat, amb una limitació horària per permetre el descans. “Es poden posar normes com l’horari, per nosaltres seria perfecte. També es pot millorar la protecció del patrimoni i dels materials, com col·locar alguna cantonada metàl·lica més. Però nosaltres no toquem les restes arqueològiques, que estan sobre unes prestatgeries. Només recorrem les rampes, els rastells i les escales”.
“Les baldoses estan fetes de granit, que és perfecte per a patinar. és un bloc sencer, quan al MACBA són rajoles i està menys compacte. Vázquez Consuegra va fer també la plaça da Estrela de Vigo i és igual, allà s'ha patinat sempre i no hi ha hagut cap problema. No sé si l'arquitecte va pensar en els skaters, però aquests dos llocs són perfectes per patinar. Fins i tot en aquesta zona del Jardí de l’Hospital han fet servir un paviment diferent de la resta”.
A finals d’octubre, un policia li va dir a Oskar Helgason que arreplegara signatures perquè l’Ajuntament de València habilitara l’àrea per a patinar i no els posaren multes. Amb una mitjana d’edat de vint anys —“amb la meua edat hi ha tant xiques com xics, però més majors de 25 solen ser només homes”, apunta Helgason—, ara recullen suports des d’un compte d’Instagram i una recollida de signatures.
