La València de les places, al divan

VALÈNCIA. Acaba d’estrenar un llibre on recopila alguns dels seus articles sobre l’urbanisme de la ciutat, perquè la vocació de Joan Olmos és ensenyar i tant fa les aules de la Politècnica com les pàgines d’un diari. “Vaig acabar la carrera de Camins el 1974 a Madrid i quan torne a València, entre a formar part d’una tribu que no tenia res a vore amb els camins ni les carreteres. Arquitectes, sociòlegs, ecologistes... comencem a plantejar-nos una altra forma d’abordar la professió. Jo tenia clar que volia dedicar-me a la universitat: investigar i formar per a mostrar una altra cara de la professió que a mi no m’havien ensenyat”, explica el professor. 

“Vaig tindre un parèntesi de director d’obres públiques al Consell i després vaig tindre la sort d’acabar a l’Escola d’Arquitectura. Una de les meues primeres obsessions és que l’urbanisme fora comprensible per a la gent: les lleis del sòl són molt complicades i queda tot entre arquitectes i polítics”. Crearqció és un dels experiments que van sorgir de les seues aules: “quan entres a la carrera, ho fas pensant que l’arquitectura tracta només l’edificació i Joan Olmos i Rafa Rivera ens van obrir la mirada cap a la ciutat, ens obligaven a anar a altres barris de la ciutat, analitzar-la...”, explica  Júlia Pineda, arquitecta a l’ara cooperativa Crearqció. 

“A més d’això, participarem a Comboi a la Fresca i entrarem en eixe urbanisme  post-crisi que plantejava altres maneres de fer. Ens enfrontàvem a l’administració des de la confrontació i buscàvem escletxes des de les que treballar eixe urbanisme diferent”. “Quan vam acabar la carrera, vam fundar la cooperativa intentant buscar d’eixa manera de fer les coses, el nostre sostén de vida”, explica.

El també arquitecte Chema Segovia arribava a la ciutat en paral·lel. “Vaig acabar la carrera a Sevilla el 2009 i arribe a València el 2011, després d’estar treballant en alguns estudis d’allí. Per una carambola, em trobe amb Ramon Marrades i David Estal i comencem a treballar sobre el que anomenem la ciutat construïda. Començarem a plantejar eixe enfocament de fer ciutat sense construir ni una rajola més, només estar pendents del que ja succeeix. Ara als últims tres anys he treballat a la Marina de València, coordinant les accions d’espai públic i pegant eixe bot a les polítiques públiques”. 

Fan ciutat els mitjans de comunicació?

“Com diu Chema, hi ha altres coses que fan ciutat que no és la rajola, com els relats”, assevera Júlia Pineda. “Els mitjans influeixen en la construcció d’estos imaginaris i a vegades ens oblidem d’esta responsabilitat. Al final la ciutat és política i la política és partits, hi ha una tendència al fet que els mitjans es posicionen per interessos que ni tan sols tenen una anàlisi del rerefons”. 

“Ademés, socialment hi ha una comprensió de l’espai públic prou pobra. Generalment se li dóna un tracte marginal, els espais públics que tenim a la ciutat no ens han ensenyat a estimar-los i les nostres pràctiques quotidianes estan perdent eixa relació amb els afores, els llocs de trobada, la vida a les voreres com deia Jane Jacobs...”, afegeix Chema Segovia. 

“Ho dic pensant per exemple a la Marina, on tenen més èxit les notícies sobre aparcaments i rotondes que la informació sobre processos més complexos i rics a l’espai públic. Hi ha treball per a fer en dos direccions: els mitjans de comunicació han d’ajudar a comprendre estes qüestions i alhora hem de fer un treball de base per valorar l’espai públic, però no competeix només als mitjans”. 

“Els periodistes en general participen de la cultura dominant sobre la ciutat, es difícil trobar algú que se n’isca de la tònica dominant”, planteja Olmos. Quan titulen que tancaran la plaça de l’Ajuntament, per exemple. No, la plaça s’obrirà a la gent. Com eixes expressions, tinc un grapat sobre com un titular indueix al lector a anar per un determinat camí”. 

“Crec que el govern local està massa pendent de determinants sectors i poc pendent de qui els ha votat. Açò no hauria de ser un laboratori electoral, però estic convençut que una política decidida sobre recuperació de l’espai públic, com beneficia a tots els sectors socials, també els conservadors, tindria una acollida social important. A l’Eixample el vot és conservador, però si tu millores les voreres i les persones grans poden ixir tranquil·les al carrer, com no ho valoraran? La gent després es pregunta com no ho han fet abans. Eixe retardament ens està costant un preu molt alt”.

Olmos és el coordinador de la Mesa de la Mobilitat des del 2015 i ara prepara la seua eixida. “Va ser un encàrrec de l’alcalde fa quatre anys, no és un càrrec ni té remuneració. L’any passat vaig demanar que em rellevaren perquè estava cansat. Per això no és cap dimissió, de fet em van demanar que em mantinguera fins que trobaren una alternativa”. Sobre els grans canvis que vindran a partir del 20 de març, Olmos creu que “haurien d’haver avisat abans sobre els canvis que venen, els ha pillat a la ressaca de les eleccions de l’any passat”. 

València... va lenta?

“No diria que va lenta, però sí que no estem posant-li amor a eixa transformació. Estem fent les coses moltes voltes com es pot, hi ha límits difícil de botar-se... Tanquem davant la Llotja, però després què? Fem una superilla, però després què? Llevar els cotxes i alliberar l’espai està bé, però què passa demà? Les accions polítiques no treballen amb allò que queda després. Se’ns plena l’espai reconquerit de terrasses perquè no tenim un pla per a eixe espai”, argumenta Júlia Pineda.

“Haurien d’entrar altres ferramentes que ajuden la ciutadania a guanyar eixe espai. També perquè a voltes sembla que a l’espai públic entra tot el món, però en realitat l’espai públic expulsa molta gent”, afegeix Pineda. “Com a urbanistes tenim un deute en aconseguir que eixe espai alliberat ho siga per a totes. Entrem en dinàmiques de l’urbanisme feminista però també amb altres veus invisibles, que passa amb els col·lectius migrants per exemple?”.

“Crec que el problema no és de lentitud. La ciutat té temps llargs, s’ha de ser pacient i a voltes exigeix més temps del que li donem. Crec que sí que està sent massa rutinari”, opina Chema Segovia. “Com a mig foraster, valore molt eixe ventall d’expressions valencianes sobre la facilitat d’improvisar: l’arreu, tota pedra fa paret, a la marxeta, pensat i fet...  Hi ha coses que s’han fet ràpidament i àgil, però anat passant el temps i darrere d’eixa espenta tot ha sigut rutinari, rígid i burocratitzat”.

“No se si hi ha falta d’ambició i creativitat, però hi ha espais com la plaça davant del Botànic o la de Rojas Clemente que estan millor que estaven però s’ha d’elevar l’ambició”. “És com el que ha passat al Cabanyal. Es trauen les urbanitzacions i es liciten sense projecte perquè València no vaja lenta i es visibilitze el canvi, però hi ha coses que necessiten cura”, afegeix Pineda. “Tu no canvies el saló de ta casa ràpidament, fins i tot canviar els mobles de lloc requereix un matí de pensar i provar. Estem canviant els mobles de la ciutat així, però no és suficient que siga funcional, ens hem de sentir agust. No només volem un espai per caminar sinó un espai on estar, se’ns ha oblidat que eixe és l’objectiu de l’espai públic”. 

“També em preocupa la tendència a controlar mitjançant la burocratització. No sé si necessitem altres maneres més creatives d’enfrontar-nos a l’espai públic: prohibit jugar al baló, la terrassa arriba fins ací.... Ordenem el conflicte per intentar mitigar-lo i moltes vegades es fa des de les millors intencions però  tendim a un espai que no està viu. No sé exactament com..”, es pregunta Pineda. “No tens una resposta però tampoc tenim un debat. Este reportatge és un dels pocs debats als quals he participat sobre l’espai públic, planteja moltes incògnites i qüestions molt elementals sobre qui són els protagonistes sobre l’acció urbanística de la ciutat”, afegeix Olmos.

“La gent jove està dissenyant la ciutat i crec que no s’adonen que hi ha altres col·lectius de gent que no participen, no només em referisc als xiquets o la gent gran”. Al cas de la plaça de l’Ajuntament, què passarà ací després del procés de participació i urbanisme tàctic? “Estic convençut que passaran quatre anys sense una gran transformació de la plaça de l’Ajuntament. Jo sí crec que han passat quatre anys d’excessiva lentitud en la marxa de la ciutat”, opina Olmos.

“Quan els ho plantege als regidors, s’excusen al govern de coalició. Ho entenc, però el resultat és la lentitud. Jo porte en el meu programa açò i tinc una obligació com a governant de protegir la salut dels ciutadans... Ho faig. Per Oxford Street, a Londres, només passen autobusos, està demostrat que este tipus d’operacions els principals beneficiats són els comerciants. De què estem parlant ací?”. 

El ‘manà’ de la participació

“La participació sempre és bona perquè obri els processos i enriqueix els projectes”, diu Chema Segovia. “Jo com a tècnic aprenc de les altres mirades de la gent. Crec que el valor de la participació és indiscutible, però em genera dubtes les expectatives de la gent. No em crec la figura del ciutadà cívic, expert, implicat a temps complet en la gestió de la ciutat. Hem d’aprendre que hi ha moltes maneres d’implicar la gent i crec que s’ha de ser més creatiu, pacient i proper. Hem de desburocratitzar els procediments i ser menys exigent, perquè amb la participació descobreixes troballes que no són mesurables al pes però són molt valuoses”.

“Crec que hem tendit a obrir espais de participació per a la ciutadania només com a processos consultius, això és un problema perquè suposa un sostre per a la implicació”, enuncia Pineda. “Estos espais són només per a dissenyar projectes de futur. Nosaltres estem treballant últimament amb ferramentes de l’acció comunitària on la finalitat de la participació no és urbanitzar un carrer sinó desenvolupar un programa concret al carrer. Intentem amb eixa idea nodrir la cultura de l’espai públic. Òbviament, hem de dir la nostra sobre els grans projectes de la ciutat, però estem prenent la participació com un checklist que quantifica els col·lectius i les respostes a una enquesta. Però no entenem que obrir espais de participació significa cedir poder. Molta gent ni té temps ni se sent interpel·lada, com participarà algú d’un Pla General?”, es pregunta Pineda. “Ni tan sols jo que soc arquitecta em sent legitimada ni vull posar el meu temps lliure a participar en l’espai i les ferramentes que l’administració vol”.

“Açò és molt interessant, jo he pres nota. Burocratitzar els processos és un error, en lloc de transformar-los com a instruments imaginatius per plantejar només formes de fer les coses. No tot el món està disposat a participar i les veus que acaben tenint més protagonisme són els que tenen més temps per anar”, calcula Olmos. “Deu persones a les reunions per al Pla de Ciutat Vella és un fracàs. Si no eres capaç de dinamitzar estos processos, és un error. Els espais públics permeten que l’administració intervinga sense demanar permisos, deuria introduir una flexibilitat en el disseny per a provar”. 

“Hem d’intentar produir capital social d’este procés. Que passa quan es treballa en estos processos específics, comencem a treballar en col·lectius sectoritzats en lloc d’eixa idea generalitzant de ciutadania. Hem de tindre cura de les escales i treballar en col·lectius específics, no cal que siga sempre universal. Això requereix una estructura permanent i una transversalitat que ara l’administració no té, amb sis regidories que s’ocupen de l’espai públic. Al procés de la plaça de l’Ajuntament, la meitat de les propostes afectaven les ordenances. El procés les recull però no hi ha capacitat de reacció, perquè estàvem parlant només del disseny estricte”, conta Pineda.

“Eixa burocratització és més còmoda, segura i fàcil d’instrumentalitzar”, afegeix Segovia. “Entorns tecnificats i neutres amb resultats que casi els coneixes amb antelació. Per altra banda, va relacionat amb una comprensió pobra de la participació, entesa com una metodologia cientifista que té un valor casi estadístic. Em diverteix que els titulars siguen les respostes a una enquesta. La participació no és només un mitjà, sinó una finalitat, amb uns aprenentatges comuns i un capital polític”. 

“Al remat, la mobilitat a València ha amagat qüestions fonamentals de l’espai públic, com les terrasses, la publicitat o la turistificació. Uns amics, ex veïns del Carme, em deien que casi preferien els cotxes a les terrasses”, conclou Olmos.

Després de les places... què?

“Hi ha projectes que l’Ajuntament deuria prendre ja: la ronda interior hauria de ser una altra cosa, especialment el tram dels museus o la plaça Tetuan, o el cinturó de Trànsit”, demana Olmos. “També cal pensar als barris, és cert que s’han fet coses menudes de discutible resultat, però el projecte de ciutat no exclou projectes concrets. I finalment, Ciutat Vella està reclamant que s’acabe. A la gent també li preocupa el solar i les rates. No acabe de vore eixa energia i eixa visió que va més enllà dels quatre anys de la legislatura. Ha d’haver-hi un nucli de gent pensant en la ciutat del futur. Eixe després què, és un gran interrogant”. 

“Crec que pel 2015 va haver un intent d’articular eixa idea de la València dels barris, com va passar amb el projecte de la plaça d’Orriols”, recorda Chema Segovia. “Va ser un projecte fantàstic, participat, se n’ixia de la rutina... Crec que eixa València de les places hauria de complementar-se amb la València dels barris, de la porta de casa, de l’eixida de l’escola, d’anar a comprar...”. 

“També s’ha de parlar de l’emergència climàtica i com això afecta l’espai públic: la permeabilitat del sòl, la connexió de la infraestructura verda... Hi ha coses mínimes, criteris que travessen l’espai públic i no s’atenen”, argumenta Júlia Pineda. “La meua iaia amb noranta anys no pot pegar-li la volta a la mançana perquè no hi ha bancs. I estem pendents del PAI de Benimaclet però miraria bé el PAI del Grau, perquè pot ser una gran oportunitat o un desastre. Cal un lideratge públic potent que antepose el valor social i d’ús i enfront del valor del mercat. Sino liderem la ciutat que volem construir, ens la construiran”.