Què fem amb les sucursals bancàries tancades?

VALÈNCIA. Migdia, ciutat de València, sucursal bancària, i cues, moltes cues. És cada volta més habitual el parar resignat de desenes de persones que, mòbil en mà, esperen el seu torn. Dins, els operadors intenten ser amables i ràpids. Massa fan, davant de la llarga cua i les llargues cares dels clients. Falten sucursals bancàries, i falta que puguen ampliar horaris per fer totes les gestions necessàries. Està clar que cada volta intenten que passes menys per l'oficina, i ho faces tot en línia, però hi ha coses que millor fer-les en persona i com deia Luis Aragonés a Romario a Paterna: "¡Míreme usted a los ojitos!". Falten sucursals a les ciutats, als pobles i, especialment, als pobles d'interior. També falta personal als bars i restaurants, i el cartell blanc DIN A4 en la porta reclamant "es necessita personal, deixeu CV" ha substituït el de "mascareta obligatòria". Igualment falten pescadors i ramaders, s'abandonen moltes hectàrees de cultiu i tanquen les drogueries. No passa res, on abans venien sabó Lagarto i boles de càmfora, ara venen hamburgueses. Hamburgueses creades amb carn de macrogranges, també fan ara burgers de peix de piscifactoria, present i futur estandarditzat, els somnis més humits de Henry Ford fets realitat.

Les drogueries i les merceries tancades es reconvertixen fàcilment en bars modernets. Si tanca una farmàcia centenària pot tindre qualsevol ús, com hem comprovat, i acabar sent un negoci de lloguer de bicicletes. Quan tanca una llibreria cèntrica, un Carrefour Express està prest per a ocupar el seu lloc. Franquícies, negocis de restauració, comerços dedicats al turista on abans hi havia un videoclub, i moltes perruqueries-barberies. Calderilla i estètica. Amb els camps abandonats, l'especulació energètica busca muntar plaques solars a mansalva sense preocupar-se massa del paisatge ni del veïnat. Al remat, em deia un forner la setmana passada: "Haurem de tornar a plantar blat, perquè la farina que ens arriba cada volta és més cara i de pitjor qualitat". Plou i l'aigua que cau ja no és potable, els mosquits disfruten les nits tropicals, i la nova cafeteria del barri servix café d'origen. Molt més suau i gustós que el café torrefacte del Bar Manolo, en el preu també hi ha diferència, però, ¿realment fan tant de café en el Kilimanjaro per a totes les cafeteries d'especialitat que han obert? Un dubte raonable, d'eixos que algun major solta en forma de perles a l'hora de l'esmorzar com "a saber quant contaminen i quant duren les bateries dels cotxes elèctrics!"

A tot açò, en la rotació habitual de negocis a les grans ciutats, on un mateix local en un any passa de vendre carcasses de mòbil, a cigarretes electròniques per a acabar sent un Panaria. Què passa amb les sucursals bancàries? Són locals molt difícils de reutilitzar. Al costat de les Torres de Quart n'hi havia una que s'ha convertit en perruqueria, altres dos de Guillem de Castro duen mesos o anys tancades sense que ningú s'anime a obrir allí cap negoci. Molts casos hi ha, per tota la ciutat, d'antigues sucursals on encara es pot llegir Caja Madrid, CAM o Bancaixa en les restes d'algun cartell que acabà al fem. El banc on aní a demanar una hipoteca, després d'anys tancat a pany i clau, és ara un escape room. I no veig millor analogisme per al que suposa, en estos temps, tindre una hipoteca a tipus variable a pagar en 35 anys. A Saïdia n'han tancat set en només dos anys, i allí estan, esperant una més que probable gentrificació del barri per a muntar cafeteries fashion, cuines per a delivery, lloguer de segway i supermercats express, tot amb cognom anglés, perquè sona millor rider que "llauro" en el Tinder. I cal donar servici als nous habitants temporals que necessiten pillar cervesa i papes per al seu apartament turístic.

En realitat, eixa seria una bona solució, adaptar les antigues sucursals en habitacions per a turistes. Això sí, sempre que supose alliberar apartaments i pisos per a veïns que hi viuen tot l'any i que ara mateix han de pagar barbaritats per a viure en la ciutat... I, fins i tot, per viure al poble. València és la segona província on més sucursals es tanquen i, d'altra banda, és on més està creixent el turisme de sucaeta. M'agrada el terme "sucaeta" per a eixos turistes que passen per la ciutat, fan una sucaeta d'allò que els oferix, i marxen. Són fartons que acumulen molta orxata, però es queden només amb un sabor, el de la superficialitat dolça del sucre glacejat. Arriben en vols econòmics, en creuers o en tren d'alta velocitat. Alguns per a dormir una nit, altres dos, i molts només passaran unes hores en el trajecte que els porta cap a nord o cap sud. Amb un caixer tenen prou, no necessiten la sucursal sencera. Tampoc crec que el paladar del turista mitjà conega les diferències entre l'arròs bomba i el J. Sendra, o puga valorar com cal un pastisset de pisto de forn tradicional acabat de fer enfront d'un precuinat. Com segurament els fa més paper una bici de lloguer que no una botiga on venen pintures acríliques.

Chocolate ha reobert, demostrant que alguns llocs tenen una segona oportunitat. Perquè més enllà de les sucursals, també cinemes i discoteques tenen mala reconversió. Els supermercats han ocupat alguns d'aquells llocs emblemàtics, però tenim molts exemples de discoteques abandonades i de cinemes tancats. Què podríem fer en eixe Cinema X del carrer Conca que ara es lloga? Com podríem aprofitar un lloc tan singular com La Gallera? Quin ús podem donar a les discoteques tancades? Al Romaní ho han arreglat prou bé, l'antiga Bananas Maxi Disco és ara un camp de batalla per a disparar boletes de pintura de colors. I el mític bordell que donava mala fama a la pedania ha canviat làtex per bates, i ara és un geriàtric. Bona solució, que a més canvia llumenetes per salut... I, perdoneu l'acudit, pot reutilitzar els llits. Altres llocs mítics o clàssics no han tingut eixa sort i han acabat derruïts o transformats. És la llei de la ciutat, on tot està en moviment, tot canvia segons modes i moments, i mentrestant van desapareixent els ultramarins com aquell Mantequerias Mossi del carrer Mestre Palau, quioscos de premsa, botigues de roba, forns tradicionals i pescateries de barri.

Tal volta, allí on hi havia làmines de Sempere i Sorolla decorant les parets, podem continuar admirant paisatges i fer d'eixos antics despatxos galeries d'art. Es mantindria, en este cas, part de l'essència del negoci amb els tractes "preferents" i els negocis en negre. O també, ben insonoritzats, en locals d'assajos de grups de música. Si heu tingut o teniu banda, sabeu que el lloguer està pels núvols, un poc com la il·lusió de les persones que la formen al principi. I parlant de música, m'ha vingut al cap aquella cançó de Yann Tiersen anomenada Monochrome i que diu "Monochrome floors, monochrome walls, only abscence near me". Eixa vida monocromàtica de sucursal de banc, camises color blau claret, americana de Massimo Dutti, cordeta perquè no furtes el bolígraf i comissió de manteniment. També tanquen moltes agències de viatges, que eren de tot menys monocromàtiques. En este cas, si el local té un poc de pati i quatre finestres, sempre pot ser un coworking amb sofàs d'Ikea. Si li trobeu algun ús alternatiu, útil i cultural, aviseu per ací. Jo, mentrestant, me'n vaig a actualitzar la cartilla, si la trobe, i a preguntar si em queden punts per a una batedora en la targeta.