Els negocis (estimats) que han deixat els carrers de València

VALÈNCIA. Hi havia una botiga al costat del Mercat Rojas Clemente que a principis de segle encara venia llegums a remulla. Cigrons, pèsols, llentilles i, fins i tot, macarrons ja cuits, dels llisos que s’estilaven abans i es compraven preparats ja per a coure. Aquella botiga va tancar en 2005 i la bodega Momparler (no confondre amb regals Momparler) ubicada al costat i que venia mistela, vi, vermut i altres licors a granel, també fa temps que va tancar. Fins i tot, el forn que estava en la mateixa plaça, un forn dels de tota la vida on feien un pa gallec de categoria, va abaixar la persiana, perquè sembla llei de vida que els negocis obrin i tanquen i així va canviant i evolucionant el paisatge urbà. 

La setmana passada recordàrem les sabatilles que havien marcat la nostra infància i Javi Mínguez, un lector, va aportar que ell comprava les seues Avia, Chiruca, Karhu i John Smith a la botiga Paz 31, un negoci esportiu ara convertit en una agència de viatges i que en el seu dia va obrir sucursal a Gandia. Botiga desapareguda com també desapareguda fa anys la botiga de Kempes, i fa només uns mesos Deportes Arnau després de 67 anys venent material esportiu. El Decathlon, Sprinter, Foot Locker i companyia han fet molt de mal a les botigues de barri. El mateix ha passat amb les botigues de bicicletes com el Belga que var tancar després de 72 anys, o està a punt de passar amb la ferreteria de la plaça Doctor Collado anomenada Telas Metálicas.

Algunes botigues tanquen perquè el seu negoci ja no té massa sentit, com va passar amb els cibercafés o els centres de reunió dels adolescents de finals del segle passat: els recreatius. Altres han sigut només una moda temporal com els negocis de cigarretes electròniques o les cadenes de menjar ràpid que feien bocates, el Pans & Company i el Bocatta, que han passat de vora 300 a 41 locals en tota Espanya. Les plateries, les filatèlies, brodadores, ebenistes, catxirulers o les merceries que hi havia al voltant del Mercat Central totes han tancat. Per no parlar de les botigues de llana com Lanas Aragón, que al remat també venia roba, i era del grup Marcol que també tenia Ademar i Hogar Complet, competència directa de Galerias Todo. Totes ja desaparegudes fa molt. 

Jo no soc de gastar palmitos en estiu, però si haguera hagut que comprar-ne un, segur que haguera passat per Nela, la cèntrica botiga que va tancar el mes passat i ja està llogada, segurament a alguna cadena. En la zona de la plaça de la Reina, totalment turistificada, on a banda de Nela tancaren l’orxateria el Siglo i més recentment la pastisseria de Santa Catalina, en ambdós casos per culpa de l’augment dels preus de lloguer. Estos no són els únics negocis afectats, perquè hem vist com altres botigues més joves i, per tant, sense rendes antigues s’han vist obligades a traslladar-se, parle per exemple de Simple o Sebastian Melmoth. És una trista realitat, molts negocis del centre veuen com els seus locals es convertixen en botigues de lloguer de bicicletes, consignes d’equipatges o la recepció d’apartaments turístics per la llei salvatge de l’oferta i la demanda.

Però el turisme no té la culpa de tot, Popland, les disfresses de Casa Picó o la centenària rellotgeria Morera tancaren fa no molt i no per culpa del turisme. Recorde perfectament els tres negocis on comprava xapes dels Beatles, una disfressa per a anar al carnestoltes de Pego i el meu primer rellotge de la marca Festina, respectivament. També recorde passar per la rellotgeria Filiberto León a buscar algun regal en una zona on ara són tots cadenes de restaurants, botigues de souvenirs i altres franquícies sense ànima. 

Perquè els que pujàvem o baixàvem a València, en cada poble es gasta una expressió diferent per a vindre a la capital, veníem a comprar com qui va per primera volta als enormes malls d’outlet a Nova Jersey, amb els ulls oberts com a plats. L’Estació del Nord era el punt de partida i, a partir d’allí, la primera parada a Galerias Preciado, que posteriorment va ser un Marks and Spencer. Amb la meua iaia anàvem directament a Almacenes España a comprar teles; en canvi, mon pare era més d’anar a la llibreria Bello o a Maraguat a comprar-se alguna novel·la. Unes llibreries que estan en perill d’extinció i que cada volta costen més de trobar. Tancaren fa temps Lauria o Dávila i, més recentment, dos meravelloses llibreries com Dada o Leo. Per això, sorprén tant quan obrin alguna llibreria nova com La Primera en una ciutat que veu com cada volta costa més competir contra Amazon, FNAC i la llibreria que més ven de tota València: El Corte Inglés. 

Llibreries, quioscs de premsa i llepolies, drogueries de barri com les de CIP o la drogueria Muñoz, o les botigues de discos, molts negocis tradicionals són substituïts a poc a poc per botigues en línia. Altres, en canvi, encara perduren i cada volta que tanquen algun dels negocis mítics es convertix en un drama, per això cal intentar visitar-les, comprar-hi i evitar el seu tancament o, el que és pitjor, que es convertisquen en un Ale-Hop. El carrer de les cistelles veu com van tancant persianes, i molt prompte a Globo o La Casa de Madera els passarà com a Valero Mimbres, joguets el Pito o Dinnbier, desapareixeran. Però, no patiu perquè obriran un Carrefour Express, un Panaria, un Tot a 1 euro, una casa d’apostes i un lloguer de patinets elèctrics per hores. 

A este punt de l’article segur que tu també has recordat algun negoci que ja no existix. Potser algun videoclub com el Broadway o el Versión Original, potser la Casa de los Caramelos del carrer Navellos o algun altre lloc on et compraves berenar com la pastisseria Villanueva, Salvi o el forn Mossi. Tal volta, trobes a faltar Casa Viguer i els pinzells que allí venien o Calzados Mancebo, la Casa de los Trenes, el Palacio de las Mantas o la xarcuteria Castillo, alguns dels molts ultramarins que hi havia pels barris o les desenes de cases de fotografia (Guirao, Pérez Aparici, Valentín Pla, Pavón…) de les que ja només queda un record als rebedors de les cases dels iaios en forma de fotos de comunions i batejos.

I no hem parlat de botigues de roba com Tejidos Mª Cristina, Warons Modas, Dystons, Clive, Almacenes Montañes Casa Gil, Modas Algarra, Tejidos Valencia o Almacenes Oltra. Jo he de reconéixer que no les recorde totes, però són les que mon tio Federico freqüentava quan era més jove. Parlàrem també de discoteques que ja no estan i podríem fer-ho de bodegues, floristeries, cafeteries i restaurants. Fins i tot, de cines (Rex, Serrano, Artins, Ruzafa, Colón, Metropol, Martí…) i teatres (Eslava, Ruzafa, Apolo, Alcazar, Patronato, Princesa, Escalante…). La llista podria ser infinita i segur que si pregunteu als vostres majors recorden on miraren la seua primera pel·lícula o en quin teatre veieren actuar artistes que també han desaparegut. 

En fi, que ningú no troba a faltar les acadèmies Opening i, en canvi, molts valencians recorden Mangold. Perquè la vida està feta de records i molts d’ells van lligats als llocs per on hem passat, sempre que estos llocs siguen únics, diferents i especials; i no paisatges sense ànima intercanviables per qualsevol altre carrer sense ànima, de qualsevol altra ciutat aleatòria. Llarga vida als negocis de tota la vida i als comerciants que ens han obert les portes de les seues cases i, moltes voltes, del seu cor.