VALÈNCIA. Recordeu “La paella russa”, aquell joc que formava part del Show de Joan Monleón? Un programa on unes monleonetes lluïen vidrioles com si foren mamelles a l’aire, els espectadors endevinaven la procedència del campanar i Monleón repartia bitllets de 5.000 pessetes mentre feia bromes “picants” als concursants. La paella mixta del programa encara està tirada per algun racó de l’edifici de Burjassot, supose que els talibans de la paella hagueren fet boicot a Monleón per barrejar clòtxines i pollastre; les vidrioles ara serien digitals; i les monleonetes ja no podrien aparéixer tan lleugeres de roba en televisió: ara només mostrarien bona tirà de cama com les hostesses de La ruleta de la fortuna i para de contar. I Déu gràcies l’humor estil Arévalo que de tant en tant gastava Monleón ja ha passat a millor vida.
És una llàstima que se li recorde al gran Joan Monleón només per eixe programa, i quasi ningú reivindique els seus papers en pel·lícules com el Virgo de Vicenteta, Con el Culo al Aire, o Moros y Cristianos. O el seu grup de música folk, els Pavesos, on cantava cançons tradicionals valencianes en plena època de foscor dictatorial. I dic que és una llàstima perquè l’humor de “revista” que s’emprava a l’època ara ens sembla totalment fora de lloc. I si mirem les gales de José Luis Moreno on el Titi i Rosita Amores actuaven en un escenari on desfilaven models entre bromes de Marianico el Corto, entendrem que era l’humor imperant a l’època.
Tampoc és estrany que se li recorde per aquell programa pel qual passaren veïns de tants pobles de la Comunitat, en un moment històric per als valencians: el naixement de la nostra televisió pública. Fa 30 anys que nasqué, i com totes les relacions entre dos parts ha tingut moments millors i pitjors. El pitjor el visquérem els anys previs a la seua defunció, amb la descarada manipulació informativa en moments tan crítics com l’accident del metro o els escàndols de corrupció. Encara que el programa Calor Calor de Maria Abradelo on buscaven a Miss i Míster Calor 1999 tampoc és per a estar molt orgullosos. El millor tal volta foren els primers anys, no només per les audiències, que també, més bé per tota la feina de normalització lingüística que va fer RTVV.
Per a molts va suposar una autèntica revolució poder veure dibuixos, pel·lícules, o un partit de futbol narrat en valencià. Perquè abans que apareguera Canal 9, molts xiquets no sabíem el que era l’escaire, un rebuig o fer un pontet, tampoc havíem vist una partida de pilota valenciana per la tele i ni ens imaginàvem que els “actors” de la lluita lliure pogueren pegar-se nesples, patades voladores, caure bacs o picar-se els ulls. En unes retransmissions de Pressing Catch en les que Paco Nadal treia l’imaginari valencià a passejar, i que com ell confessava recentment al programa APD d’À Punt, li encisaven a un Joan Lerma que no es perdia cap baralla.
Foren 24 anys de moments que romanen a la memòria col·lectiva, moments que ara Déu gràcies estan tornant. I com que esta secció va de nostàlgia i poques coses hi ha més nostàlgiques que les viscudes de manera col·lectiva, anem a repassar alguns dels millors moments de la història de la televisió valenciana:
10.- Partit oferit per Bancaixa
Qui no ha repetit alguna volta la frase prèvia al partit del València on les lletres de Bancaixa es passaven una pilota de futbol? I òbviament després del partit tocava Una d’acció, on Steven Seagal o Jean Claude Van Damme repartien carxots com si no costaren. De fet alguns valencians han passat més temps amb Seagal i Van Damme que amb els seus cosins germans, jurat. Per cert, a banda de les d’acció també hi hagué una època de nit d’erotisme, per a molts era el moment de posar a gravar el vídeo, i la primera vegada que sentien termes sexuals en valencià. Tal volta caldria que tornara, en favor servei públic i tal.
9.- El pont de Beniarbeig
Gal·la Navarro informava en directe de la caiguda del pont de la localitat de la Marina Alta amb la pujada del riu Girona. Un moment espectacular televisivament parlant que només podia pillar la televisió valenciana, ja que quan plou (i ací no sap ploure) els reporters s’arromanguen, l’audiència respon, i la cobertura informativa és hipnòtica… com la pluja.
8.- Cap D'any a la Nucia
El sempitern Paco Nadal va presentar desenes de voltes les campanades de Cap d’Any, i una d’elles, en 2009, amb cava per damunt de la copresentadora inclòs. Moment màgic o tràgic que agafa més transcendència quan un s'assabenta que la xica era Noemí Ramal, dona d'Álvaro Pérez “el bigotes”, antiga mamachicho i… desapareguda per a la televisió des del mateix dia que va botar l’escàndol de la Gürtel.
7.- Musculman a Benetússer
El doblatge va lluir-se moltes voltes gràcies a uns grans professionals, de fet les sèries de dibuixos com Doraemon, Les Tortugues Ninja i Capità Planeta estaven excel·lentment doblades. Però els dobladors de Musculman ho brodaren. El lluitador que volava tirant-se pets i obtenia la seua força de menjar alls veia com els dobladors valencianitzaven els seus comentaris amb frases com “Tot el planeta està pendent d’este combat, fins i tot a Benetússer”.
6.- La vida és una Tómbola
Com li passa a Monleón, molts recorden a Ximo Rovira per Tómbola i no per altres programes com Tria Tres, Si l’encerte l’endevine o Olé tus vídeos. També recordem de Tómbola els moments més morbosos i no les entrevistes interessants que també en feren. Però amb Lydia Lozano, Mariñas, Karmele i companyia a plató tot era possible i la cosa se n’anava de mare molt més del recomanable.
5.- “Açò està a punt de pegar un esclafit”
Retransmissió de la final de la Copa del rei de 1995 entre el València i el Deportivo al Bernabéu, quan Canal 9 podia permetre’s pagar els drets del futbol. Arranca a ploure com si s’acabara el món, allò comença a inundar-se i informar allí estava fent-se impossible. Així que Miquel Àngel Picornell a peu de camp va dir allò de: “Açò està a punt de pegar un esclafit”. Després va patentar altres frases com “el baló fa un ciri” o “s’enverina la pilota” que ja són part del nostre imaginari futbolístic.
4.- Vitamina A, a la babalà
Si no has tingut el carnet de soci del club Babalà, no has tingut infància valenciana ni has tingut res. Les cançons dels primers anys com “este és el rap d'A la babalà” s’enviaven cada any als socis que les cantaren en bucle. Poti, Tiriti i Xoni van ser part de la nostra família amb moments que encara es recorden com “un d’açò, un d’allò i un d’allò d’allà”. Que el gosset posara de moda els bull terrier, no és culpa seua, i el canvi de format amb l’arribada de l’Abradelo lluint palmito a l’estil Xuxa o Leticia Sabater, tal volta no va ser massa encertat. Però el Babalà Club, i el seu carnet, era tan valencià com una torrà de xulles amb allioli.
3.- Si vols descobrir la bola del drac
Que Goku va ser el millor mestre de valencià per als nascuts entre finals dels 70 i principis dels 90 és un fet irrefutable. Poques coses unien més als valencians que un Kame Hame i un bastó màgic. La cançó de la introducció cantada per Jaume Costa, encara aborrona a milers de valencians, murcians i castellans que miràvem en Canal 9 la sèrie de dibuixos que més va marcar la meua generació. Per cert, el millor moment de tota la sèrie va ser el combat contra Freezer en la Bola del Drac Z, i qui diga un altre li faré un atac de Kaito. Una sèrie que ha envellit regular per als estàndards actuals de correcció política i que difícilment es podria tornar a emetre en horari infantil.
2.- Seguint un riu de pedres d’aigua dolça
L’Alqueria Blanca va ser la ficció més exitosa de Canal 9, més que Senyor Retor, Socarrats, Maniàtics, Da Capo o Autoindefinits, totes sèries molt ben fetes. Les aventures dels Pedreguer i els Falcó, enamoraren a l’audiència, i ho han tornat a fer (en menor mesura) recentment. Un fenomen que demostra que també es pot fer bona ficció en valencià amb diners i ganes.
1.- Manuela Trashobares i les copes
Al Parle vosté, calle vosté presentat per Josep Ramón Lluch, la mezzosoprano va protagonitzar un moment delirant de catarsi personal llançant copes de vidre pel plató. Un dels moments televisius més comentats de la història de Canal 9 i que encara hui recorden milers de valencians com si haguera passat ahir.
Com les coses roïnes tendim a oblidar-les i ens quedem només amb les bones, obviarem alguns moments per a l’oblit que esperem mai tornen. I no parle de l’Abradelo que al remat la xica entre programa i programa va aprendre valencià, parle de la manipulació informativa de gent com Luis Motes, el sainet constant de Julio Tormo i els programes multimilionaris encarregats a empresaris amics que eren vergonyosos. De moment no en tenim ni una cosa ni l’altra, més bé al contrari, pressupostos molt moderats i informatius molt plurals tot i la persecució constant d’alguns interessats.
Això sí, les audiències del 50 % que feia Bola de Drac o del 35 % que arribà a fer Amor a primera vista, eixes no tornaran. Més que res perquè el consum ha canviat i amb Netflix, HBO i companyia la televisió ja no és el mateix, per a ningú. Però ha de quedar ben clar, per a les Ayuso de torn, que igual que a les hamburgueses i els hotdogs no podran substituir mai l’arròs al forn i les llonganisses, les plataformes americanes mai podran substituir una retransmissió de moros i cristians, un Trau la Llengua o una mascletà fallera contada pels valencians. En un món global, més que mai, cal ser locals i reivindicar el que ens fa únics Bambant per casa, en Una habitació pròpia a l’Estudi o fent Colla, contar cada dia els nostres Assumptes Interns, siguen Destarifos o coses de Comediants. I no podem -nos que tenim una Terra Viva, plena de persones Valentes que continuaran creant també en À Punt Directe, moments Inoblidables. Llarga vida a la radiotelevisió pública.