El nacionalisme és hui una variable encara vigent, no malgrat l’expansió de la globalització, sinó precisament per la manifestació dels seus efectes. I el valencianisme què?
25/04/2016 -
BOLONIA. Caminàvem cap a la dissolució dels nacionalismes i de les nacions mateixes, deien fa ben poc. L’era global, insistien, havia d’imposar la superació de les estructures nacionals modernes en favor d’estructures supranacionals, comunitàries, on una identitat comuna representaria un ventall de realitats diverses. Una identitat comuna, és a dir una no identitat, seria el baluard tant dels interessos geopolítics o econòmics, com dels símbols i valors imaginats de cada Estat integrant. Tot això deien.
Entitats com la Unió Europea, la Unió Africana, Unasur, els propis Estats Units o els fòrums econòmics d’Àsia-Pacífic acabarien per esvanir els projectes colectius identitaris i els projectes polítics basats en especificitats culturals i històriques. Aquestes macroestructures evidenciarien la incapacitat de les organitzacions, lleis i costums diferenciades de qualsevol territori que volguera estar connectat a la globalització, fer front a la gran modernitat que havia de vindre i rendibilitzar els nous temps.
En el gran mercat del món, Mèxic serien els productes en oferta d’El Corte Inglés, és a dir, un país envasat, comercialitzable i no massa picant. Xina marcaria la tendència de la jornada en totes les borses internacionals. Turquia emmagatzemaria a preu de saldo els refugiats sirians que els països d’Europa han rebutjat acollir. Caminàvem cap a la internacionalització del capital, res de nou, però també cap al trencament d’ordres espacials com les fronteres i a l’esgotament de les cultures restringides. Entre la cosificació d’allò mexicà, l’atenció vital cap a Xina o la decisió d’establir en Turquia la gran pressó per a refugiats hi ha variables comunes: cada volta som més híbrids, cada volta estem més connectats, cada volta som més comunicables i cada volta més transaccionables. Més exportables però més invisibles. Més internacionals però més subalterns. Més vendibles però més reemplaçables.
Malgrat aquest horitzó estàndard del món futur, hem asistit els últlims anys paradoxalment al contrari: al reforçament de certes identitas nacionals i a la valorització d’estils de vida més arrelats al territori. Des de Catalunya, més a prop, als governs indigenistes o populars d’Amèrica Latina en l’última dècada. Des dels països àrabs que intenten adscriure’s a una branca de l’Islam i mantindre realitats culturals i nacionals específiques (o imposar-ne una totalitària), a l’Europa que vol trencar l’espai Schengen, eixir de l’Unió o expulsar Grècia de l’eurozona.
El nacionalisme o la qüestió del sobiranisme és hui una variable encara vigent, no malgrat l’expansió de la globalització, sinó precisament per la manifestació dels seus efectes. En el cas del nacionalisme valencià, valencianisme, sensibilitat cultural o qualsevol gradació identitària, faríem bé en posar al dia conceptes i estructures amb què enfrontar el futur.
L’anacronisme de la dialèctica fusteriana
Els postulats de Joan Fuster, establerts a l’assaig fundacional Nosaltres els valencians, continuen presents en tot intent d’ordenació simbòlica de la nostra identitat. Des del nacionalisme pancatalanista (unitari o federat) a les despulles del blaverisme passant per l’assumpció de la tercera via (l’invent eficaç que es reflexà a l’Estatut d’Autonomia), els diferents discursos encara mantenen el vell esquema amb que es dirimiren debats anteriors com el secessionisme lingüístic o l’unitat de la llengua, l’adscripció de noms oficials o de símbols, o la creació d’institucions pròpies.
Ara bé, la dialèctica fusteriana és el fruit d’un debat històric molt concret, però no tant d’un debat essencialista. Per tant la seua pertinència radica en els debats propis dels anys 60, 70, 80, durant els quals s’estan decidint les diferents estructures de país (espanyol i valencià). En eixe context fou natural (i desitjable) una veu com la de Fuster que animara la reivindicació identitària de cara a construir cert tipus d’autonomia dins d’un Estat en procés de descentralització, com va ser el cas espanyol durant la Transició.
No obstant, el llarg camí de la normalització, tant lingüística com cultural, ha trobat grans obstacles en els últims 20 anys, un periode que estava destinat a ser sosegat i optimista després de la batalla de València. No ha sigut així. Això explica, en part, el manteniment dels vells esquemes fusterians-antifusterians per a intentar definir hui en dia, encara, qualsevol variable dins el pensament valencianista.
L’estancament de l’agenda valencianista de les dos últimes dècades obliga a reprendre ara un camí que havia d’estar ja consolidat. A nivell educatiu, a nivell cultural, a nivell informatiu o a nivell social, les rèmores han sigut formidables. La desaparició de RTVV, la volatilització del panorama audiovisual o teatral, el baix índex de lectura, d’edició i de compra de llibres en valencià o la dubtosa valorització de la llengua pròpia en l’espai públic són bons exemples del temps perdut als darrers anys.
Potser per aquest estancament, continuen reproduint-se els vells esquemes en que s’ordenaven partits i ideologies a partir de la matriu fusteriana. Vist el vertiginós pas del temps, també en la teoria valencianista haurem de anar més endavant i més ràpid.
Front a la radiografia, el full de ruta
Sense disculpar la seua retòrica violenta, el blaverisme pot considerar-se, més que un posicionament reaccionari, una qüestió anacrònica. La presència de les seues tesis té sentit dins d’un moment de canvi com als anys 70, on modernitat i antimodernitat (democràcia i franquisme, progressisme i conservadurisme) estan batallant per models de país diferents. Hui en dia, llevat dels hooligans de sempre, fins i tot la qüestió lingüística no pareix que enverine tant la vida pública com aleshores. Això no vol dir que la corrent centralista (blavera o antifusteriana) siga minoritària, que no ho és; vol dir que tota qüestió identitària es utilitzada per esta corrent de forma conjuntural, amb efectes pràctics.
D’altra banda, ¿és pertinent el manteniment de la retòrica fusteriana? ¿Són els fantasmes (o princeses) de Madrid o Barcelona els que han d’articular tot pensament valencianista? De Vicent Sanchis a Francesc Viadel, d’Antonio Rico a Alfons Cucó, de Joan Francesc Mira a Vicent Flor, en tots (nosaltres) subjau l’esquema primigeni. L’arc graduat que va d’esquerra a dreta, de capital d’Espanya a capital de Països Catalans, de Regne a País, etcètera, etcètera. En canvi, aquell debat dels 70 entenia la qüestió valenciana en relació a un projecte administrativament superior: la Espanya federal, autonòmica (amb els diferents articles de la Constitució que ho permetien) o centralitzada. ¿Hui en dia el pensament valencià articula una idea d’Espanya?
Si en lloc d’analitzar prioritàriament d’on ve la identitat valenciana estudiàrem cap a on va, estaríem donant un gran pas endavant. Condemnats a ser una societat híbrida i una cultura exportable, comunicable i atractiva, el gran repte del valencianisme és crear una marca identitària que es manifeste ens tots els aspectes de la vida pràctica: el paisatge, el territori, el disseny, les manifestacions culturals o la forma de vida urbana i rural. I les reclamacions, en lloc de ser històriques (o a banda de ser històriques), haurien de ser funcionals. La pregunta que ens planteja el segle XXI ja no és a qui tenim de referent, sinó com ens connectem al món, com ens presentem en l’era global, com projectem la nostra cultura, a què donem valor i quina especificitat oferim. La pregunta ja no és què som, sinó com som. Front a l’essència, la projecció. Front a la radiografia, el full de ruta.
En un moment en què els nacionalismes van camí d’actualitzar-se, de redefinir les seues relacions territorials i culturals, la vella dialèctica es revela insuficient. El valencianisme ha de desenvolupar una altra idea d’Espanya en un moment clau, però no limitar-se a la península. El valencianisme vindrà avalat (com a cultura, com a economia, com a paisatge) en un entorn internacional. Perquè no és el nacionalisme històric el que es manifesta, sinó la estratègia de territoris i cultures per a crear un espai de visibilitat i hegemonia, o de benestar, en un entorn hiperconnectat.
