BOLONIA. Caminàvem cap a la dissolució dels nacionalismes i de les nacions mateixes, deien fa ben poc. L’era global, insistien, havia d’imposar la superació de les estructures nacionals modernes en favor d’estructures supranacionals, comunitàries, on una identitat comuna representaria un ventall de realitats diverses. Una identitat comuna, és a dir una no identitat, seria el baluard tant dels interessos geopolítics o econòmics, com dels símbols i valors imaginats de cada Estat integrant. Tot això deien.
Entitats com la Unió Europea, la Unió Africana, Unasur, els propis Estats Units o els fòrums econòmics d’Àsia-Pacífic acabarien per esvanir els projectes colectius identitaris i els projectes polítics basats en especificitats culturals i històriques. Aquestes macroestructures evidenciarien la incapacitat de les organitzacions, lleis i costums diferenciades de qualsevol territori que volguera estar connectat a la globalització, fer front a la gran modernitat que havia de vindre i rendibilitzar els nous temps.
En el gran mercat del món, Mèxic serien els productes en oferta d’El Corte Inglés, és a dir, un país envasat, comercialitzable i no massa picant. Xina marcaria la tendència de la jornada en totes les borses internacionals. Turquia emmagatzemaria a preu de saldo els refugiats sirians que els països d’Europa han rebutjat acollir. Caminàvem cap a la internacionalització del capital, res de nou, però també cap al trencament d’ordres espacials com les fronteres i a l’esgotament de les cultures restringides. Entre la cosificació d’allò mexicà, l’atenció vital cap a Xina o la decisió d’establir en Turquia la gran pressó per a refugiats hi ha variables comunes: cada volta som més híbrids, cada volta estem més connectats, cada volta som més comunicables i cada volta més transaccionables. Més exportables però més invisibles. Més internacionals però més subalterns. Més vendibles però més reemplaçables.
Malgrat aquest horitzó estàndard del món futur, hem asistit els últlims anys paradoxalment al contrari: al reforçament de certes identitas nacionals i a la valorització d’estils de vida més arrelats al territori. Des de Catalunya, més a prop, als governs indigenistes o populars d’Amèrica Latina en l’última dècada. Des dels països àrabs que intenten adscriure’s a una branca de l’Islam i mantindre realitats culturals i nacionals específiques (o imposar-ne una totalitària), a l’Europa que vol trencar l’espai Schengen, eixir de l’Unió o expulsar Grècia de l’eurozona.
El nacionalisme o la qüestió del sobiranisme és hui una variable encara vigent, no malgrat l’expansió de la globalització, sinó precisament per la manifestació dels seus efectes. En el cas del nacionalisme valencià, valencianisme, sensibilitat cultural o qualsevol gradació identitària, faríem bé en posar al dia conceptes i estructures amb què enfrontar el futur.
L’anacronisme de la dialèctica fusteriana
Els postulats de Joan Fuster, establerts a l’assaig fundacional Nosaltres els valencians, continuen presents en tot intent d’ordenació simbòlica de la nostra identitat. Des del nacionalisme pancatalanista (unitari o federat) a les despulles del blaverisme passant per l’assumpció de la tercera via (l’invent eficaç que es reflexà a l’Estatut d’Autonomia), els diferents discursos encara mantenen el vell esquema amb que es dirimiren debats anteriors com el secessionisme lingüístic o l’unitat de la llengua, l’adscripció de noms oficials o de símbols, o la creació d’institucions pròpies.
Ara bé, la dialèctica fusteriana és el fruit d’un debat històric molt concret, però no tant d’un debat essencialista. Per tant la seua pertinència radica en els debats propis dels anys 60, 70, 80, durant els quals s’estan decidint les diferents estructures de país (espanyol i valencià). En eixe context fou natural (i desitjable) una veu com la de Fuster que animara la reivindicació identitària de cara a construir cert tipus d’autonomia dins d’un Estat en procés de descentralització, com va ser el cas espanyol durant la Transició.
