GRUPO PLAZA

"Hem inventat els nostres clàssics”

40 anys de Xarxa Teatre, la companyia que va obrir pas a l'art de carrer - S. Cano

| 27/02/2023 | 10 min, 32 seg

CASTELLÓ. Molt ha passat des d'aquell 1983, quan Manuel Vilanova i Leandre Escamilla irromperen els carrers de Vila-real amb el seu primer espectacle. Mai hagueren imaginat els castellonencs fins a on els duria aquella primera funció, però Xarxa Teatre complix 40 anys podent dir que ha recorregut els cinc continents. Ha visitat la companyia més de quaranta països i, a més, ha aconseguit una identitat pròpia on el foc, la mar i la innovació la distingix.

Però del que és, i no és, Xarxa Teatre tenen molt a dir els seus directors, els quals també repassaran aquells anys en els quals Espanya estava construint-se després d'una llarga dictadura i, com a conseqüència, també estava "tot per fer" en la cultura.

I. Els orígens

-En un sector tan precari com el de les arts de carrer, quina és la clau perquè una companyia es mantinga 40 anys en peu?

-Manuel Vilanova: Supose que hi ha diversos factors que ens han fet mantindre'ns ací, des d'un poble de Castelló, que és la perifèria de la perifèria i on aconseguir ajudes institucionals resulta molt difícil. Per una part, la innovació. Xarxa Teatre mai s'ha copiat. Sempre ha intentat fer alguna cosa diferent. Hi ha companyies que han fet ja deu correfocs diferents. Xarxa només va fer un, la Nit Màgica. Després, vam fer un altre itinerari amb pirotècnica, però no era un correfoc. El correfoc fa que la gent córrega, que la gent jugue amb el foc, que es mesclen entre ells, que s'abracen i canten amb persones que no coneixen i que potser no tornen a vore en la seua vida. Estigues on estigues, els dimonis de la Nit Màgica aniran a buscar-te perquè córregues. Mentre que El Foc del Mar és un espectacle coreogràfic que porta el foc per a parlar de la història de les Falles. A banda, també hem fet grans espectacles d'escenari, com poden ser Veles e Vents o Déus o bèsties, i altres que han combinat escenari amb terra, com poden ser Ibers o Fahrenheit ara pacis.

També, hem tingut una enorme sort, perquè en el moment de l'eclosió de Xarxa, a Espanya hi havia poques companyies que feien espectacles de gran format. I al mateix temps hi havia ganes de conéixer eixa Espanya que s'incorporava al món de la democràcia, de l'esport, de la cultura; hi havia desig, en Europa sobretot, de conéixer què era eixa nova Espanya. Nosaltres vam vore les Olimpíades de Barcelona des de l'estranger, perquè estàvem de gira.

 
-Què trobeu a faltar dels anys en què vau començar? I què no?

-Manuel Vilanova: L'any 82 ja havíem entrat en democràcia, però encara era una democràcia temerosa i una democràcia per fer. Durant la dictadura el món de la cultura va estar totalment abandonat. Calia llançar-se a fer coses. Això ens va permetre, per exemple, entrar en una sèrie de juntes de festes realment emblemàtiques que va tindre la ciutat de Castelló.

Recorde que un any, com que nosaltres féiem massa coses, van llançar una oferta per a vore què es podia fer en Magdalena per als xiquets. Ho van enviar a totes les companyies de Castelló, menys a la nostra. Només una va contestar i no els va agradar la seua proposta. Així que anaven a continuar fent els castells inflables que duien fent-se des que n'hi havia festes. Total, el dia que anàvem a firmar el contracte de la Nit Màgica, se'm va ocórrer proposar-los que feren un festival de nou circ. Un festival sense animals, on es buscara la qualitat artística, no el regust que n'hi havia en aquell temps com una cosa ridícula, antiga i d'acudits masclistes. Es van quedar mirant-me i em van preguntar si podria en tres dies presentar el projecte, perquè acabava el termini. Al quart dia estava tancant. Els diners que s'anaven a dedicar per a fer un inflable es van dedicar a un festival de Nou Circ.

 
Llavors hi havia moltes ganes fer coses noves. Hui en dia no tant. La paraula innovació està desapareixent. Es busca més la novetat, una cosa de gastar enguany, però que l'any que ve ja no val. Vaig llegir precisament l'altre dia a Jaume Sisa dir que el puritanisme abans era una cosa que caracteritzava a la dreta i ara el puritanisme està caracteritzant a l'esquerra. Abans els progressistes volien demostrar que érem progressistes, que volien fer coses diferents, que volien recuperar un període perdut de falta de cultura en aquest país. Ara no. Es vol que les arts de carrers siguem una atracció turística. Inclús el carnaval està molt suavitzat. Hem perdut molt les ganes.

-Algun consell que li donaríeu a la Xarxa Teatre del passat per a afrontar millor tot el que es va vindre després?

-Manuel Vilanova: És el camí el que et porta on estàs. Nosaltres no vam nàixer per a ser el que som hui dia. Hem matinat en moltes coses. Quan vam intentar fer-nos professionals, allò també era una odissea. No hi havia artistes professionals a Castelló. Simplement el fet de cotitzar en el règim general d'artistes era un repte per a la mateixa Seguretat Social, que no sabien com fer-ho. Davant una dificultat, no havies de parar-te, sinó continuar anant, fins a trobar la solució.

II. Els espectacles identitaris

-Com recordeu el primer espectacle de la companyia?

-Leandre Escamilla: Des de la Bruixa Marruixa han passat quaranta anys i el recordem com es recorden estes coses, amb la il·lusió i amb la distància, però sobretot la il·lusió d'una cosa que estàvem començant a crear. Una companyia que en aquell moment no sabíem si aniria a més, si ens canviaria la vida, com sí que ho ha fet. Va ser el germen del que ara és Xarxa.  

 -Una obra fonamental en el vostre catàleg és Veles e Vents (1994) i la seua oda a la mar, que a més l'any que ve complirà trenta anys. 

-Leandre Escamilla: Veles e Vents concretament naix per a inaugurar el túnel del canal de la Mànega. Una de les obres d'enginyeria més importants que possiblement s'han fet. Però, encara que formàvem part de la seua celebració, volíem deixar patent que l'ésser humà anava a fer un túnel per davall de la mar. Havíem de recordar que la mar és font de vida. Així que vam pegar voltes al poema d'Ausias Marc 'Veles i vents' i el vam adaptar per a parlar de la nostra estimada mar. A causa de treballs com eixe se'ns ha qualificat en molts llocs com a teatre mediterrani i és cert, nosaltres vivim al Mediterrani, sentim el Mediterrani, sentim la mar i vam voler deixar eixa empremta en cada cosa. Qualsevol artista el que ha de deixar en el seu treball és part del seu pensament i de la seua filosofia i a nosaltres sempre ens han preocupat estes coses que ara estan tan de moda com són la contaminació i el medi ambient.

-I quina va ser la llavor d'El Foc de la Mar, la vostra primera producció internacional?

-Leandre Escamilla: Va ser una provocació artística per part del festival francés de Morgat, en la Bretanya francesa. Teníem molt bona relació amb el director, ja havíem estat allí en altres espectacles i ens va proposar una coproducció per a estrenar-la allí mateix. I fixa't com són les coses que li vam pegar moltes voltes a què fer. Tindre el full en blanc és una sensació horrible. Però de sobte, parlant amb el director ens va dir que volia que férem el que nosaltres som. No feia falta que buscàrem altres camins. D'ací naix El Foc del Mar, el qual no deixa de ser un passatge de les festes tradicionals més importants del País Valencià, però vist des d'un punt de vista més que modern. Per a preparar-lo ens vam ficar en el cap dels primers pintors avantguardistes de principis de segle, com Picasso i Miró.

 

-El foc, la mar, Ausias March, Miró…La tradició i la identitat sempre han sigut importants per a Xarxa Teatre. Va ser això clau per a situar-vos en l'escena?

-Leandre Escamilla: Sí, partir del que coneixem, de les nostres tradicions, de la nostra història... i contemporitzar-lo és el que li ha donat autenticitat al que fem. No hem anat als llocs comuns, com podia ser el teatre mundial o els clàssics. Diria, sense voler ser pretensiós, que ens hem inventat els nostres clàssics i els hem fet universals. De sobte estar en Taiwan i plantar una falla davant del City Hall de l'Ajuntament i cremar-la, és una cosa que sols podem fer nosaltres que hem viscut i vivim eixa cultura. Òbviament no estem parlant només de cremar una falla, estem parlant de fer un espectacle on acaba cremant-se una falla i això és el que es fa únic en eixe sentit i és el que es fa interessant per a la mirada de fora, a molts quilòmetres d'ací.

III. El present

-Pel que fa a l'última dècada, què vos ha suposat encadenar dos crisis econòmiques? 

-Leandre Escamilla: L'anterior crisi la vam portar prou bé, perquè vam saber buscar i trobar nous mercats. Ací estàvem en crisi, però en Llatinoamèrica, Canadà i Àsia hi havia molt de festival i molt de treball. Gràcies a això vam mantindre la faena. No la vam patir tant com esta última de la pandèmia, que de sobte per una companyia amb l'estructura de Xarxa Teatre, deixar de treballar va ser molt fotut.

-En 2018 apareix una nova companyia paral·lela a Xarxa, anomenada Escandell Teatre. Què vos va espentar a crear-la?

-Leandre Escamilla: Amb Escandall Teatral volem dur una altra línia de treball diferent a la de Xarxa. Naix per a tocar temes més socials i en format més xicotet. I el que vam fer en eixos dos anys de pandèmia va ser crear una trilogia, que l'anomenem Distòpia.

-Quina radiografia feu de l'actualitat?

-Manuel Vilanova: En estos moments les arts escèniques del carrer, pel que fa als artistes, ha millorat enormement. Els artistes que van al carrer tenen alts nivells de formació. Han estudiat dansa, tenen molts continguts del món artístic, però per contra, hem perdut la gosadia de que es programen al carrer obres arriscades. Hui en dia, per exemple, no es pot vore en el teatre de carrer una dona o un home nuet, és impensable. En els anys 90, en Europa, sempre n'hi havia un espectacle amb aportació nudista. Hi ha hagut un retrocés molt molt important i predomina allò que no vol ofendre, que no vol crear polèmica. Sense polèmica el teatre de carrer no existiria.

'Escandall teatral' 

IV. Estrena de l'espectacle 'XL'

-Leandre Escamilla: XL és el 40 en números romans i la talla gran. Es tracta d'una coproducció que fem amb la companyia francesa Générik Vapeur, la qual també complix quaranta anys, i amb la companyia colombiana Tchyminigagua. Què volem fer? Una festa on la música i el ball predomine. Volem recuperar els carrers, volem posar potes amunt la ciutat on aquest espectacle vaja. Amb totes les complicacions que pot tindre això i que té en estos moments. Si fem una reflexió sobre la llibertat, estaríem hores parlant d'en quin moment estem de llibertat. Nosaltres volem recuperar-la provocant una festa multitudinària. Tindrà els seus flaixos i els seus momentets compromesos, però l'objectiu final és fer una gran festa.

-Somnis pendents per complir?

-Manuel Vilanova: 
Molts, però no tenim temps. Estem en una situació ara que no podem fer tot el que volem.

-Leandre Escamilla:
A banda de les actuacions, tenim sis projectes específics que cal fer abans de mitjan maig.

-Manuel Vilanova: 
Una setmana abans d'XL estem inaugurant l'any Santo Lebaniego de Cantàbria, que ja el vam inaugurar en el 2007. Són espectacles de gran format, previstos per a moltíssims espectadors i que no es tornen a fer mai més. Són comandes.

next